lector

Aviat Manu Uriarte es va adonar que un llibre no servia només per llegir. Hi havia les olors. I els colors. I el cruixit. I el sabor... I els fantasmes de les persones que els havien fet i el rastre de qui els havia llegit abans... Coses que li havien permès jugar-hi molt abans de saber què deien. Encara que mai no hagués arribat a entendre l’escriptura, tenia un munt de motius per estimar els llibres. I com més rars, millor.

Margarida Aritzeta. La maleta sarda.

No recordo si els meus contactes primerencs amb els llibres van començar amb tantes manifestacions sensorials com les que recorda Manu Uriarte, suposo que sí, i potser alguna més. Tot i que l’interès pels fantasmes dels posseïdors i lectors anteriors em va arribar més tard, molt després de saber llegir; abans ja sabia que de determinats autors podia esperar llibres més plaents que els d’altres autors. Encara més tard, vaig conèixer altres valors afegits dels llibres que no cal enumerar.

No insistiré en la multiplicitat de facetes i utilitats dels llibres tal com els coneixem fins ara. I a partir d’ara, amb els llibres electrònics? Si jo fos editor, escriptor, llibreter, bibliotecari, recol·lector de contenidors de paper o tingués qualsevol altra relació a més de la de lector amb els llibres, suposo que em faria moltes preguntes, algunes de les quals de resposta encara incerta o complexa i variable en el temps. Com a lector, però, només se m’acut una pregunta un pèl estúpida, i crec que només hi ha una resposta. Es poden llegir els llibres electrònics? Definitivament, sí.

Doncs s’ha acabat qualsevol cabòria transcendent. El lector, que se sàpiga –ho diu el mateix mot-, aspira bàsicament a llegir. El lector també aspira (encara que això no ho diu el mot) a trobar interessant allò que llegeix. El lector és un personatge curiós que continua llegint malgrat que un llibre o un altre, o encara un altre, l’hagi decebut. Els gustos dels lectors i el seu nivell d’exigència són diversos, tants com lectors; però qualsevol lector de qualsevol llengua en qualsevol part del món vol, en tant que lector, poder llegir, desitja llegir, llegeix. Olors, colors, cruixits, sabors, tactes, fantasmes... són afegits sensorials i intel·lectuals secundaris en comparació al procés de lectura i als plaers que comporta.

Repeteixo, els llibres electrònics són per llegir? Doncs siguin benvinguts. I amb el temps ja trobarem altres usos nobles o perversos als aparells, i que consti que ja podria aportar idees. Tot el que es pugui dir de més és únicament fullaraca, literatura de canvi d’època, nostàlgies del passat. Costumisme com el que en el seu temps escrivien Robert Robert o Emili Vilanova. I és veritat que a mi encara m’agrada llegir aquests dos autors: escrivien bé, segons el meu criteri, i van deixar constància d’un temps que em continua interessant. Per cert, Robert o Vilanova? Però això seria un altre apunt.

PS. Entenc que ja puc fer desaparèixer l’enquesta de la dreta, de la qual, amb matisos diversos, només es pot extreure un resultat: els lectors volem llegir. I perdoneu el primitivisme poc acadèmic d’aquesta conclusió. En molts aspectes encara sóc un salvatge.

presències

La setmana passada en pere, que no sé fins quin punt comparteix les meves idees o m'usurpa la personalitat, es va associar (?) a Facebook. En pere va barrejar una mica del seu perfil amb el meu i vet aquí que de seguida vam tenir algun amic i propostes d’amics que ni tan sols són saludats, tot i que és possible que ens hàgim creuat alguna vegada. Després de viatjar una estona pel laberint facebookià i conscients que ens quedaven molts viaranys per explorar i molts corriols per descobrir, als dos ens va semblar una meravella la quantitat d’amics que té alguna gent i vam revisar el diccionari per veure el significat de la paraula, perquè una cosa és el que un creu i l’altra la realitat fixada. Vam arribar a la conclusió que, sense cap dubte, els amics de facebook són realment amics en alguna de les accepcions del DIEC, ni que sigui en aquella que diu “Partidari d’algú o d’alguna cosa.”, és a dir, del pa amb tomata, de llegir de tant en tant, d’admirar mister Bean, de recordar que Jaume I va ser un rei del país, etc. En resum, que tots som amics per bé que encara alguns no ho sabem. Tot i això, en pere (i potser jo) de moment només tenim disset amics confessats, l’últim dels quals ha estat, a petició nostra, la Margarida Aritzeta, escriptora i autora del bloc la maleta sarda, de qui qui sigui que regeix els destins de Facebook ens va dir que potser la coneixíem, i, efectivament, havíem compartit amb ella taula al bar de la UdB amb amics o coneguts comuns ara ja fa molts anys, en aquelles èpoques glorioses en què, com pensen sempre els joves, crèiem que tot era possible o impossible, que ve a ser el mateix. Dubtem que ella tingui memòria nostra, al menys d’en pere.

La veritat és que a en pere i a mi ens va aclaparar una mica la quantitat d’amics que podíem tenir i vam pensar que no sabríem com correspondre a l’amistat que se’ns oferia o que demanàvem, perquè tots dos pensàvem que l’amistat exigia una dedicació que als més aviat misantrops i llunàtics com nosaltres ens era difícil d’aconseguir i que fins i tot en determinades circumstàncies ens podia arribar a atabalar i, si volem ser sincers, a disgustar. Fet i fet, però, vam tornar a pensar que aquestes amistats virtuals exigien poca cosa, que no demanaven la presència real, ni el tacte que tant ens agrada i que tan poc ens prodiguen i prodiguem. Aquestes amistats potser només demanen la constatació de petites complicitats virtuals, la veritat o la mentida d’una afinitat, potser només demanen la correspondència de la paraula “amic o amiga”. Sigui doncs, participem en el joc.

Tot això ens porta a considerar que el que pretén Facebook ja ho practiquem aquí, al bloc, amb una altra intensitat, perquè és aquí on –en pere sobretot- expressem sentiments, sensacions i opinions. I és a través del bloc que alguns amics virtuals s’han convertit en cares i cossos i paraules que el vent du i s’endú i ens deixa a la pell o més endins encara. Aquí és on hem deixat constància dels qui ens llegeixen de tant en tant i des d’on hem anat a les altres cases per deixar constància, no sempre, que els llegim. I, sense presència aquí, consultem periòdicament el vell bloglines que ens adverteix des de fa uns anys que tal o tal altre acaba de pujar uns mots, i és llavors que anem visitar-lo o el llegim sense trucar a la seva porta. I de la casa d’un –habitacions fosques o lluminoses, vistes al mar o la muntanya, decoracions isabelines o minimalistes- saltem a la casa d’un altre que no coneixíem i que es converteix en un amic o amiga habitual, explícit o secret.

I així anem passant els dies, i també passem els dies amb els nostres amics més antics, poquíssims dels quals trobem a Facebook o a través dels gadgets de blogspot o ni tan sols a través de Google, que ja és dir i que ja ens va bé. I les presències i absències, les accions i les reflexions, les trobades fugaces, ens acompanyen les hores, d’una manera, en el fons i pel que sabem, no gaire diferent a les companyies i els silencis d’altres temps... Però aquesta, com sempre, és una altra història.

P. S. Ara ja tenim 18 amics. Quin ritme, aquesta setmana!