19.1.09

presències

La setmana passada en pere, que no sé fins quin punt comparteix les meves idees o m'usurpa la personalitat, es va associar (?) a Facebook. En pere va barrejar una mica del seu perfil amb el meu i vet aquí que de seguida vam tenir algun amic i propostes d’amics que ni tan sols són saludats, tot i que és possible que ens hàgim creuat alguna vegada. Després de viatjar una estona pel laberint facebookià i conscients que ens quedaven molts viaranys per explorar i molts corriols per descobrir, als dos ens va semblar una meravella la quantitat d’amics que té alguna gent i vam revisar el diccionari per veure el significat de la paraula, perquè una cosa és el que un creu i l’altra la realitat fixada. Vam arribar a la conclusió que, sense cap dubte, els amics de facebook són realment amics en alguna de les accepcions del DIEC, ni que sigui en aquella que diu “Partidari d’algú o d’alguna cosa.”, és a dir, del pa amb tomata, de llegir de tant en tant, d’admirar mister Bean, de recordar que Jaume I va ser un rei del país, etc. En resum, que tots som amics per bé que encara alguns no ho sabem. Tot i això, en pere (i potser jo) de moment només tenim disset amics confessats, l’últim dels quals ha estat, a petició nostra, la Margarida Aritzeta, escriptora i autora del bloc la maleta sarda, de qui qui sigui que regeix els destins de Facebook ens va dir que potser la coneixíem, i, efectivament, havíem compartit amb ella taula al bar de la UdB amb amics o coneguts comuns ara ja fa molts anys, en aquelles èpoques glorioses en què, com pensen sempre els joves, crèiem que tot era possible o impossible, que ve a ser el mateix. Dubtem que ella tingui memòria nostra, al menys d’en pere.

La veritat és que a en pere i a mi ens va aclaparar una mica la quantitat d’amics que podíem tenir i vam pensar que no sabríem com correspondre a l’amistat que se’ns oferia o que demanàvem, perquè tots dos pensàvem que l’amistat exigia una dedicació que als més aviat misantrops i llunàtics com nosaltres ens era difícil d’aconseguir i que fins i tot en determinades circumstàncies ens podia arribar a atabalar i, si volem ser sincers, a disgustar. Fet i fet, però, vam tornar a pensar que aquestes amistats virtuals exigien poca cosa, que no demanaven la presència real, ni el tacte que tant ens agrada i que tan poc ens prodiguen i prodiguem. Aquestes amistats potser només demanen la constatació de petites complicitats virtuals, la veritat o la mentida d’una afinitat, potser només demanen la correspondència de la paraula “amic o amiga”. Sigui doncs, participem en el joc.

Tot això ens porta a considerar que el que pretén Facebook ja ho practiquem aquí, al bloc, amb una altra intensitat, perquè és aquí on –en pere sobretot- expressem sentiments, sensacions i opinions. I és a través del bloc que alguns amics virtuals s’han convertit en cares i cossos i paraules que el vent du i s’endú i ens deixa a la pell o més endins encara. Aquí és on hem deixat constància dels qui ens llegeixen de tant en tant i des d’on hem anat a les altres cases per deixar constància, no sempre, que els llegim. I, sense presència aquí, consultem periòdicament el vell bloglines que ens adverteix des de fa uns anys que tal o tal altre acaba de pujar uns mots, i és llavors que anem visitar-lo o el llegim sense trucar a la seva porta. I de la casa d’un –habitacions fosques o lluminoses, vistes al mar o la muntanya, decoracions isabelines o minimalistes- saltem a la casa d’un altre que no coneixíem i que es converteix en un amic o amiga habitual, explícit o secret.

I així anem passant els dies, i també passem els dies amb els nostres amics més antics, poquíssims dels quals trobem a Facebook o a través dels gadgets de blogspot o ni tan sols a través de Google, que ja és dir i que ja ens va bé. I les presències i absències, les accions i les reflexions, les trobades fugaces, ens acompanyen les hores, d’una manera, en el fons i pel que sabem, no gaire diferent a les companyies i els silencis d’altres temps... Però aquesta, com sempre, és una altra història.

P. S. Ara ja tenim 18 amics. Quin ritme, aquesta setmana!

5 comentaris:

Montse ha dit...

hehehe... a mi em passa el mateix, i a l'Arare -que encara cueja- també.
Visca els blogs!

per cert, quan serà la propera trobada? ÔÔ

petonet de dilluns

lola ha dit...

No sé què és aixó del Facebook, però darrerament en sento a parlar molt i ja tremolo, amb les meves habilitats, oi?
Jo et segueixo el blog, per què no surto als "seguidors"? Té alguna cosa a veure amb la desparició de la meva llista? Ho arreglaré amb caracter d'urgència, en tot cas.

pere ha dit...

i Visca els blocs!

Em sembla que la Montse-mar està a punt de preparar una calçotada. A veure que ens diu, que ja fa temps que no ens veiem.

Petonet de dimarts.


Res, Lola, que és molt fàcil, només cal seguir les instruccions i t'ho donen tot fet.
Que si que surts als seguidors (i t'agraeixo el teu seguiment, que ja saps que és mutu), el que passa és que directament en aquesta pàgina es veuen els 18 primers, els altres estan amagats a "veure'ls tots".

Vés a saber que devies fer manipulant un que passava... Ai, aquesta tècnica :-)

Xurri ha dit...

presents - silents, però presents.
(ja m'he apuntat a viure mil anys)

pere ha dit...

Ho imagino, xurri, només ho imagino. Ja veus, encara no dominem el sol que crea les estacions. Em sap greu.

Ara miraré si t'has apuntat amb condicions. M'adono que no vaig recordar-me de posar: "Sempre que l'estiu sigui etern". Ai!