Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montserrat Tura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montserrat Tura. Mostrar tots els missatges

21.2.11

llum i tenebres

Hi ha hagut periodistes i gent de professions diverses o sense professió que han vist en les primàries del PSC a l'ajuntament de Barcelona un símptoma o una conseqüència d'una situació de desconcert, de mala planificació o fins i tot de caos en el partit -el que diguin els representants dels altres partits té, com se sap, poca importància i menys credibilitat-, i jo no ho discutiré. Gairebé estic segur, però, que la constant aparició d'Hereu i Tura als mitjans suposarà un increment del vot socialista en les municipals que no sabria -ho sap algú?- quantificar. En política, com en altres aspectes de la vida, l'important és que es parli d'un, que es recordi una cara, un nom. Només uns quants recorden detalladament que hi ha darrere d'aquesta cara o d'aquest nom. Si no fos pel meu escepticisme, diria que aquestes primàries han estat una jugada mestra del PSC, potser massa allunyada, això sí, del dia de les eleccions; o potser no, potser aquesta és la distància precisa per a alguns oblits.


13.1.11

què et queda si perds el plaer d'escriure?

Ens trobem casualment uns quants companys i parlem de la nostra consellera. Les opinions són diverses, però poc optimistes. Hi ha algú que denigra els polítics: que si els sous que cobren, que si la feina que fan... Sigui quina sigui la motivació dels polítics, jo, deixant de banda la certesa de la meva incompetència, no m’hi voldria canviar a cap preu.

A casa, llegeixo el darrer article de “La cultura de la cultura”, de Ferran Mascarell al suplement “cultura/s” de “La Vanguardia”. M’interessa. És un dietari centrat en set dies de desembre, des del 14 al dia dels innocents. És veritat que quan escrivim per als altres tenim tendència per presentar-nos més guapos del que som, exceptuant aquells que ja es creuen molt guapos, però a la fi, som qui som, i en el cas dels polítics, són el fan; ja es veurà. En transcric alguns fragments d’una lectura ràpida tot afegint alguns aclariments entre parèntesis. per situar-los.

14 de diciembre, martes.


Me place ser vicepresidente de esta entidad. Con Oriol Bohigas al frente, con el esfurzo desinteresado de los demás amigos de la junta le hemos dado la vuelta. Los asistentes lo reconocen. Oriol recibe una entrañable ovación. El acto es también un homenaje a quien ha capitaneado la transformación. Cuando sea oportuno propondré que la sala inaugurada lleve su nombre (El 14 es commemorava el 150è aniversari de l’Ateneu).

24 de diciembre, viernes.


Hoy Barcelona es algo menos ciudad de editores y hoy la capital de Catalunya ha dejado perder el legado que mejor atestiguaba uno de sus momentos más interesantes de su historia reciente: haber inventado y orquestado el despliege mundial de la mejor literatura latino-americana (es refereix a la venda de l’editorial d’Herralde, però, sobretot, a la venda de l’Arxiu de Carme Balcells; un arxiu que, i això és una opinió meva, sempre es podia regalar, sempre que s’hagessin donat les condicions satisfactòries segons la donant).

24 de diciembre, viernes.


La conversdación es larga y franca. Agradable, ordenada. Sincera. En política casi nunca lo son o por lo menos casi nunca lo parecen. ¿Vamos a pensarlo? Por qué no, me digo. Muy pocas veces he conseguido hablar seriamente sobre la cultura de tu país con tu presidente. Sales convencido que este hombre está dispuesto a romper algún molde. (reflexió a partir de la conversa en què Mas li ofereix la Conselleria de Cultura).

Sólo se les ocurre hablarte del carnet que deberás devolver. No consigues hablar de política, sólo de carnets y enemigos; menos todavía de cultura. La cultura no importa. (després de temptejar les opinions d’alguns dirigents del PSC)


25 y 26 de diciembre. Sábado i domingo.


Acabar con la desafección es acabar con la preeminencia de los intereses de los nucleos duros de los partidos políticos (quins interessos?)

Mi única militancia es una cuota mensual pagada por tradición desde hace más de 25 años. Mis artículos y reflexiones públicas suelen ser mejor acogidas por los demás que por mis propios correligionarios.


Estoy del todo seguro de que la clase de nación a la que hay que aspirar será posible sólo si damos a la cultura un rol renovado; debe ser el instrumento conscientemente constituyente del modelo avanzado de identidad, creatividad, progreso y comunidad que debemos construir (aquí hi ha tot el programa, només cal concretar els continguts i les actuacions).

27 de diciembre, lunes.


Hablo con el presidente de mi viejo partido: trato de explicarle mi decisión. Me pide que devuelva el carnet.


28 de diciembre, martes.


De todos modos me pide (es refereix a Sergio Vila-Sanjuan) una última entrega de “La cultura de la cultura”. Es la que está usded leyendo. Con ella mes despido. Es lo que tiene aceptar determinados encargos políticos: dejar de hacer cosas que te producen placer.



P. S. : Més tard, a casa, passant per davant de la tele, he vist que Montserrat Tura finalment es decideix a optar a l’alcaldia de Barcelona. Faran unes primàries? Tot tan precipitat. A primera hora ja he vist cartells de ..., com se diu aquell d’ER? Pobre Trias? La seva darrera oportunitat?