13.1.11

què et queda si perds el plaer d'escriure?

Ens trobem casualment uns quants companys i parlem de la nostra consellera. Les opinions són diverses, però poc optimistes. Hi ha algú que denigra els polítics: que si els sous que cobren, que si la feina que fan... Sigui quina sigui la motivació dels polítics, jo, deixant de banda la certesa de la meva incompetència, no m’hi voldria canviar a cap preu.

A casa, llegeixo el darrer article de “La cultura de la cultura”, de Ferran Mascarell al suplement “cultura/s” de “La Vanguardia”. M’interessa. És un dietari centrat en set dies de desembre, des del 14 al dia dels innocents. És veritat que quan escrivim per als altres tenim tendència per presentar-nos més guapos del que som, exceptuant aquells que ja es creuen molt guapos, però a la fi, som qui som, i en el cas dels polítics, són el fan; ja es veurà. En transcric alguns fragments d’una lectura ràpida tot afegint alguns aclariments entre parèntesis. per situar-los.

14 de diciembre, martes.


Me place ser vicepresidente de esta entidad. Con Oriol Bohigas al frente, con el esfurzo desinteresado de los demás amigos de la junta le hemos dado la vuelta. Los asistentes lo reconocen. Oriol recibe una entrañable ovación. El acto es también un homenaje a quien ha capitaneado la transformación. Cuando sea oportuno propondré que la sala inaugurada lleve su nombre (El 14 es commemorava el 150è aniversari de l’Ateneu).

24 de diciembre, viernes.


Hoy Barcelona es algo menos ciudad de editores y hoy la capital de Catalunya ha dejado perder el legado que mejor atestiguaba uno de sus momentos más interesantes de su historia reciente: haber inventado y orquestado el despliege mundial de la mejor literatura latino-americana (es refereix a la venda de l’editorial d’Herralde, però, sobretot, a la venda de l’Arxiu de Carme Balcells; un arxiu que, i això és una opinió meva, sempre es podia regalar, sempre que s’hagessin donat les condicions satisfactòries segons la donant).

24 de diciembre, viernes.


La conversdación es larga y franca. Agradable, ordenada. Sincera. En política casi nunca lo son o por lo menos casi nunca lo parecen. ¿Vamos a pensarlo? Por qué no, me digo. Muy pocas veces he conseguido hablar seriamente sobre la cultura de tu país con tu presidente. Sales convencido que este hombre está dispuesto a romper algún molde. (reflexió a partir de la conversa en què Mas li ofereix la Conselleria de Cultura).

Sólo se les ocurre hablarte del carnet que deberás devolver. No consigues hablar de política, sólo de carnets y enemigos; menos todavía de cultura. La cultura no importa. (després de temptejar les opinions d’alguns dirigents del PSC)


25 y 26 de diciembre. Sábado i domingo.


Acabar con la desafección es acabar con la preeminencia de los intereses de los nucleos duros de los partidos políticos (quins interessos?)

Mi única militancia es una cuota mensual pagada por tradición desde hace más de 25 años. Mis artículos y reflexiones públicas suelen ser mejor acogidas por los demás que por mis propios correligionarios.


Estoy del todo seguro de que la clase de nación a la que hay que aspirar será posible sólo si damos a la cultura un rol renovado; debe ser el instrumento conscientemente constituyente del modelo avanzado de identidad, creatividad, progreso y comunidad que debemos construir (aquí hi ha tot el programa, només cal concretar els continguts i les actuacions).

27 de diciembre, lunes.


Hablo con el presidente de mi viejo partido: trato de explicarle mi decisión. Me pide que devuelva el carnet.


28 de diciembre, martes.


De todos modos me pide (es refereix a Sergio Vila-Sanjuan) una última entrega de “La cultura de la cultura”. Es la que está usded leyendo. Con ella mes despido. Es lo que tiene aceptar determinados encargos políticos: dejar de hacer cosas que te producen placer.



P. S. : Més tard, a casa, passant per davant de la tele, he vist que Montserrat Tura finalment es decideix a optar a l’alcaldia de Barcelona. Faran unes primàries? Tot tan precipitat. A primera hora ja he vist cartells de ..., com se diu aquell d’ER? Pobre Trias? La seva darrera oportunitat?

5 comentaris:

El veí de dalt ha dit...

Li seguirem les passes, doncs, des del Consell Executiu. A veure què... La jugada del Mas, però, ha estat de mestre.

gatot ha dit...

una becaria em deia avui al mati, fent el cigarro, que se'l va escoltar dimarts a la nit a la tv i que se'n va enamorar...

no sé qui és, ni llegeixo la vanguardia...

he llegit als "digitals" els titulars del conseller de sanitat i he quedat "ullsbadat";

em sembla que fins i tot deixaré de llegir informatius digitals...

si es pot apostatar de la religió... es deu poder apostatar de l'estat, oi?

on m'apunto?

Clidice ha dit...

"Mi única militancia es una cuota mensual pagada por tradición desde hace más de 25 años. Mis artículos y reflexiones públicas suelen ser mejor acogidas por los demás que por mis propios correligionarios." Em quedo amb aquest retrat fidel de gran part del món de la política avui, camp abonat per mediocritats mal dissimulades i gent a sou del poder econòmic.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Sarkozy va fer quelcom semblant ams PSF i no li va sortitr gaire bé. Mascarell, sembla un bon element i quan a la Tura haig de confessar que em deleixo per ella. Té un punt fascinant.

miquel ha dit...

Passar-se tant de temps al desern,com en el cas de Mas, proporciona temps per pensar. Ja veurem la productivitat del seus pensaments, veí.

Les becàries tenen tendència a enemorar-se, gatot.
I tant, és pot apostatar de tot, encara que això no vol dir que a partir d'aqust monent et deixin en llibertat per actuar, sobretot l'estat; però això ja ho saps.

Jo em quedo una mica amb tot, Clidice, fins i tot amb la necessitat que té Mascarell de parlar de les misèries del seu partit, que no deuen ser gaire diferents de les dels altres. Però et dono la raó en les teves conclusions.

Jo també sentia una certa fascinació per la Tura, Frsncesc, però voler ser alcaldessa de Barcelona... Tan bé que es deu estar a Mollet.