llum i tenebres

Hi ha hagut periodistes i gent de professions diverses o sense professió que han vist en les primàries del PSC a l'ajuntament de Barcelona un símptoma o una conseqüència d'una situació de desconcert, de mala planificació o fins i tot de caos en el partit -el que diguin els representants dels altres partits té, com se sap, poca importància i menys credibilitat-, i jo no ho discutiré. Gairebé estic segur, però, que la constant aparició d'Hereu i Tura als mitjans suposarà un increment del vot socialista en les municipals que no sabria -ho sap algú?- quantificar. En política, com en altres aspectes de la vida, l'important és que es parli d'un, que es recordi una cara, un nom. Només uns quants recorden detalladament que hi ha darrere d'aquesta cara o d'aquest nom. Si no fos pel meu escepticisme, diria que aquestes primàries han estat una jugada mestra del PSC, potser massa allunyada, això sí, del dia de les eleccions; o potser no, potser aquesta és la distància precisa per a alguns oblits.

traca final i pausa

I vet aquí que fent un dels meus recorreguts habituals del divendres em trobo amb el company Carod. S’acaba la campanya a Barcelona i ell marxarà a terres de Lleida, segons diuen. Busco entre el públic la meva germana, immigrant com jo a la gran ciutat i antiga alumna seva. Potser ha portat les nenes. Hi ha massa gent. Carod parla de tots nosaltres i ens universalitza.



En les taules que envolten la plaça, van preparant el menjar. La gent tindrà gana. Fora del primer cercle, però en la mateixa plaça, una mare amb el fill que descansa el cap sobre la seva falda, potser marroquins, esperen, també potser, el final de l’elocució per acostar-se a les taules de plàstic, potser els agradarà el menjar mediterrani-europeu gentilesa d’ERC.

Carod, convincent com sempre, acaba. Ens explica que cal votar, que les enquestes només són aproximacions que cal vèncer. Aplaudiments-



Les seves paraules arriben immediatament a les redaccions de la premsa. Les televisions en faran un resum. Aplaudiments finals. L’acte encara continuarà, però jo continuo el passeig Rambla avall per la Barcelona poliglota, de les estàtues humanes immòbils i monocolors, de la botiga Modelo que finalment tanca, de la botiga de paraigües que fa temps que ha tancat perquè l’edifici ja no s’aguanta –en parlaré més endavant-. Sembla que no hi ha tanta gent del país com altres divendres, potser la majoria ja ha iniciat el període de reflexió: el de les eleccions i el del Barça, que demà juga però no depèn d’ell mateix –avui hem llegit que Ronaldinho confessa que aquest any no ha estat en forma, massa poc temps i poques oportunitats per recuperar-se-. Aliens a tot, una parella de nuvis surten de l’Ajuntament: qui els deu haver casat?


















Quan torno a passar són quarts de deu i ja no queda ni una croqueta, però a la plaça encara queda gent que firma no se sap què en una taula. No veig ni la meva germana i la possible marroquina amb el seu fill.

Més tard, a casa, , escolto Punset, que té un català força peculiar. A qui deu votar Punset? Se'l veu feliç.


No sé si penjar això. Ja hem entrat en la jornada de reflexió i no voldria que el que escric fos considerat joc brut, tot i que vistos els comentaris dels dos posts anteriors i el moviment del comptador de visites, crec que puc tranquil·litzar la meva consciència.