poma o codony?

La darrera al·lusió de l'article de la Viquipèdia del post anterior: ... i al fruit del codony és al que es refereix la llegenda de Paris i la poma d'or, em va fer repassar els meus escassos coneixements del món antic, però no vaig ser capaç de recordar si havia llegit en algun lloc que la poma fos un codony. El material de casa més a mà no em va esvair el dubte i vaig pensar que ja en trauria l'entrellat un altre moment.


Més o menys tothom sap com va anar la cosa de Paris; resumeixo:

Resulta que es va organitzar la boda de Peleu i Tetis, posteriorment mare d'Aquil·les, i va rebre invitacions la tira de gent, primer els déus; però hi va haver una noia que es va enfadar molt perquè no li havien fet saber, era Eris, una filla de Zeus que tenia fama de busca-raons, de tal manera que, finalment, l'havien nomenat deessa de la discòrdia. Doncs resulta que aquesta senyora es va presentar el dia del casament i va deixar una poma d'or que havia collit al jardí de les Hespèrides que duia, segons diuen alguns, la inscripció següent: “A la més bella”. De seguida es van acostar tres deesses que se sentiren amb dret de posseir la poma: Hera, segona esposa de Zeus, Atenea, filla de Zeus, i Afrodita, la d'origen més misteriós. Davant d'aquesta situació s'havia de buscar algú que certifiqués qui era mereixedora del premi a la bellesa i com que Zeus no es volia comprometre personalment va enviar buscar Paris, considerat el personatge idoni per decidir. Segurament el judici de Paris va ser just, malgrat els intents de suborn de les deesses. Sigui com sigui, la guanyadora va ser Afrodita, que li havia promès a Paris posar-lo en contacte amb la dona més bella del moment: Helena. A partir d'aquí ja sap tothom que es va armar la de troia.

Ahir, vaig anar al barber, i mentre em tallava el cabell i la barba comentàvem tots aquests fets, ell per distreure'm i jo amb la intenció d'esbrinar si sabia si la poma era realment una poma o un codony. En J. no ho tenia clar, em va dir que havia sentit rumors, però res consistent, que de tota manera ja miraria de parar l'orella, de preguntar als clients més antics i de fer-me saber si aconseguia arribar a alguna conclusió incontrovertible. Vam continuar xerrant, com gairebé sempre, d'històries antigues i vam acordar que un dels llibres més deliciosos, malgrat que es considera una obra menor, on es parla sobre el tema és a les Heroides d'Ovidi, concretament a la carta que Paris adreça a Helena. Mentre m'acabava de perfilar el bigoti, J., que té una memòria prodigiosa, em va recitar uns fragments de la carta, tot dient-me que feia una adaptació de la versió en castellà de Vicente Cristóbal publicada per Alianza:

Jo, el fill de Príam, t'envio, filla de Leda, la salut que puc oferir-te només si tu me la dónes.
He de parlar?, o no cal que confessi una flama que és coneguda, i el meu amor ja és manifest, més del que voldria?
[...]
“No tinguis por, jutja la perfecció; dirimeix la disputa de les dees i digues quina d'entre elles, només una, mereix vèncer per la seua bellesa les altres dues”. I perquè no em fes enrere em diu que m'ho demana en nom de Júpiter i ell de seguida se'n torna als astres pel camí de l'aire. La meua ment s'enfortí; sobtadament em va venir l'audàcia i no vaig témer d'examinar-les amb els meus ulls. Les tres eren dignes de victòria, i com a jutge lamentava que no poguessin triomfar totes tres.. Però, ja aleshores, n'hi havia una que m'agradava més, i ja deus suposar que era aquella en la qual s'origina l'amor i de qui brota una tan gran inquietud per la victòria.
S'esforcen abrusadorament per atreure's el meu veredicte amb immensos regals. L'esposa de Júpiter m'ofereix imperis, valentia la filla; dubto si vull ser poderós o valent. Venus somrigué dolçament i em digué: “No t'enlluerni, Paris, cap dels dos dons, plens de temor incert; jo et donaré un objecte per al teu amor: tindràs als teus braços la filla de la bella Leda, encara més bella que ella”. Dites aquestes paraules, i després de donar la meua aprovació als seus dons i a la seua bellesa, ella tornà novament al cel amb pas de vencedora.

Gairebé a les acaballes vam encetar el tema de “la poma” de la discòrdia barcelonina. No ens vam posar d'acord si Puig i Cadafalch o Gaudí: tots dos reconeixem els mèrits de Domènech i Montaner, però el descartem.

de l'hospitalitat

Vist que la meva situació econòmica ha empitjorat i que en un futur proper -i llunyà- no preveig cap canvi positiu, a vegades busco solucions, complicitats o consol en les experiències dels altres. Solucions no en trobo –bons de la Generalitat?-, les complicitats són passatgeres, i els consols no em satisfan. Penso que potser hauria de recórrer a la saviesa dels clàssics, és a dir, d’aquells que malgrat haver parlat fa centenars d’anys encara són escoltats, ni que sigui per pocs. Recorro, doncs, a un dels escrits de Dió de Prusa, L’euboic, que en la seva traducció catalana té un subtítol suggeridor: Un elogi dels pobres. Els pobres de què parla Dió no són els indigents que demanen almoina sinó aquells que viuen amb poca cosa, fonamentalment de la cacera i de quatre verduretes del seu hortet. Uns pobres que troben la felicitat amb el poc que tenen i que encara és permeten una hospitalitat generosa, fins que es cansa l’hoste, actualment escassa però no impossible:

És una evidència palmària que la riquesa no serveix de gran cosa als seus possessors ni en les relacions d’hospitalitat ni en cap altre aspecte, ans, al contrari, fa que molt sovint aquests acabin essent més rancis i avars que els pobres. Fins i tot, si hom troba un home ric –un de sol potser entre milers- de caràcter generós i magnànim, això no demostra que la majoria siguin superiors en aquest aspecte als més indigents. En canvi, a un home pobre, però treballador per naturalesa, li basta el que ja té: recobrar la salut en la seva justa mesura, quan està malalt, si li advé alguna afecció de les que són habituals en els homes actius, quan estan esgotats; i donar als hostes que arribin obsequis d’hospitalitat, oferint-los sense recel, de bon cor i amb alegria, encara que no siguin crateres de plata, mantells bigarrats o una quadriga –els presents d’Helena i Menelau a Telèmac. Com és versemblant, no podrien acollir com a hostes homes importants, sàtrapes o reis, llevat que fossin sàtrapes o reis molt assenyats i honestos, que no cerquessin altra cosa que l’amistat.

Dió de Prusa: L’euboic. Un elogi dels pobres. La Magrana.


No sé si em satisfà el que diu Dió: salut i amistat i que m’oblidi del consumisme. Potser és prou, potser no cal res més i aquesta és una de els bases d’una vida plena. M’ho pensaré. Però per si no en tinc prou, espero que sempre em quedi el plaer de llegir els clàssics. Quina genialitat –i quina modernitat- interpretar i reduir tots els conflictes i les tragèdies de Menelau, Paris, Helena, Hèctor, Aquil·les..., la guerra Troia i les seves seqüeles a un error d’apreciació, d’hospitalitat:

No hi ha dubte que no va ser cap guany per a Menelau poder rebre com a hoste l’home més ric d’Àsia, i que ningú altre no fos, tan poderós per acollir a Esparta el fill del rei Príam, ja que aquest hoste li va buidar la casa, se li va endur, a més de riqueses, la muller, i li va deixar orfe de mare la filla, tot fugint per mar. Després d’això, Menelau, durant molt de temps, s’anà consumint voltant per tot Grècia, deplorant la seva dissort i demanant socors a cadascun dels reis. Fins i tot s va veure obligat a suplicar al seu germà que li lliurés la filla per sacrificar-la a Aulis. Deu anys romangué lluitant a Troia, on de bell nou va haver d’adular els capitostos de l’exèrcit, ell mateix i el seu germà, ja que, si no ho feien així, aquells s’enutjaven i els amenaçaven a cada moment d’embarcar i tornar-se’n a casa. Després d’endurar molts fatics i perills insuportables, al final va anar errant, i no va poder tornar a casa sense patir moltes altres desgràcies.

Dió de Prusa: L’euboic. Un elogi dels pobres. La Magrana.

Salut, amics –compte amb la tria!- i lectures, què més puc desitjar? Ai!