Més o menys tothom sap com va anar la cosa de Paris; resumeixo:
Resulta que es va organitzar la boda de Peleu i Tetis, posteriorment mare d'Aquil·les, i va rebre invitacions la tira de gent, primer els déus; però hi va haver una noia que es va enfadar molt perquè no li havien fet saber, era Eris, una filla de Zeus que tenia fama de busca-raons, de tal manera que, finalment, l'havien nomenat deessa de la discòrdia. Doncs resulta que aquesta senyora es va presentar el dia del casament i va deixar una poma d'or que havia collit al jardí de les Hespèrides que duia, segons diuen alguns, la inscripció següent: “A la més bella”. De seguida es van acostar tres deesses que se sentiren amb dret de posseir la poma: Hera, segona esposa de Zeus, Atenea, filla de Zeus, i Afrodita, la d'origen més misteriós. Davant d'aquesta situació s'havia de buscar algú que certifiqués qui era mereixedora del premi a la bellesa i com que Zeus no es volia comprometre personalment va enviar buscar Paris, considerat el personatge idoni per decidir. Segurament el judici de Paris va ser just, malgrat els intents de suborn de les deesses. Sigui com sigui, la guanyadora va ser Afrodita, que li havia promès a Paris posar-lo en contacte amb la dona més bella del moment: Helena. A partir d'aquí ja sap tothom que es va armar la de troia.
Ahir, vaig anar al barber, i mentre em tallava el cabell i la barba comentàvem tots aquests fets, ell per distreure'm i jo amb la intenció d'esbrinar si sabia si la poma era realment una poma o un codony. En J. no ho tenia clar, em va dir que havia sentit rumors, però res consistent, que de tota manera ja miraria de parar l'orella, de preguntar als clients més antics i de fer-me saber si aconseguia arribar a alguna conclusió incontrovertible. Vam continuar xerrant, com gairebé sempre, d'històries antigues i vam acordar que un dels llibres més deliciosos, malgrat que es considera una obra menor, on es parla sobre el tema és a les Heroides d'Ovidi, concretament a la carta que Paris adreça a Helena. Mentre m'acabava de perfilar el bigoti, J., que té una memòria prodigiosa, em va recitar uns fragments de la carta, tot dient-me que feia una adaptació de la versió en castellà de Vicente Cristóbal publicada per Alianza:
Jo, el fill de Príam, t'envio, filla de Leda, la salut que puc oferir-te només si tu me la dónes.
He de parlar?, o no cal que confessi una flama que és coneguda, i el meu amor ja és manifest, més del que voldria?
[...]
“No tinguis por, jutja la perfecció; dirimeix la disputa de les dees i digues quina d'entre elles, només una, mereix vèncer per la seua bellesa les altres dues”. I perquè no em fes enrere em diu que m'ho demana en nom de Júpiter i ell de seguida se'n torna als astres pel camí de l'aire. La meua ment s'enfortí; sobtadament em va venir l'audàcia i no vaig témer d'examinar-les amb els meus ulls. Les tres eren dignes de victòria, i com a jutge lamentava que no poguessin triomfar totes tres.. Però, ja aleshores, n'hi havia una que m'agradava més, i ja deus suposar que era aquella en la qual s'origina l'amor i de qui brota una tan gran inquietud per la victòria.
S'esforcen abrusadorament per atreure's el meu veredicte amb immensos regals. L'esposa de Júpiter m'ofereix imperis, valentia la filla; dubto si vull ser poderós o valent. Venus somrigué dolçament i em digué: “No t'enlluerni, Paris, cap dels dos dons, plens de temor incert; jo et donaré un objecte per al teu amor: tindràs als teus braços la filla de la bella Leda, encara més bella que ella”. Dites aquestes paraules, i després de donar la meua aprovació als seus dons i a la seua bellesa, ella tornà novament al cel amb pas de vencedora.
Gairebé a les acaballes vam encetar el tema de “la poma” de la discòrdia barcelonina. No ens vam posar d'acord si Puig i Cadafalch o Gaudí: tots dos reconeixem els mèrits de Domènech i Montaner, però el descartem.
