hora de dinar

Un altre dia d'hivern amb sensació de primavera, amb un sol insolent que pica a l'esquena massa abrigada. Calculo que se'm fa tard i com que, cosa insòlita, m'he deixat el rellotge a casa, miro el de les Punxes: gairebé les dues (les tres, hora oficial). A la part superior de la ceràmica de la qual no sé l'autor, una llegenda, un text tallat, de les Geòrgiques de Virgili: nunquam te crastina fallet. Busco ajuda fora de Virgili:

—¿Cómo traducirías tú esto? —añade Giorgio, sacando del bolsillo una libreta—: «Si vero solem ad rapidum lunasque sequentes / ordine respicies, nunquam te crastina fallet / hora...»

—«Si observas el ardiente sol y las fases sucesivas y ordenadas de la luna, nunca te engañará el día de mañana.»

OrioVergani: Función en el colegio (Recita in collegio, en l'original))

 

Vaig fent la volta a les Punxes. L'espai de la llibreria encara s'ha d'ocupar, i queda a l'entrada, polsosa, una prestatgeria metàl·lica que abans cobrien diaris i revistes. En una altra ceràmica, entre roses, unes inicials repetides: RTB. Mai no he sabut qui va fer construir la casa: Àngela Brutau, vídua de Bertomeu Terrades? Les tres filles del matrimoni? I el fill, Bertomeu Terrades Brufau, antic president del Barça, per què en fou exclòs? En fi, ara ja no hi viu ningú de la família.

 

Em quedaria una estona prenent aquest sol de març, però aquest mes és perillós, i, a més, avui ja dinarem prou tard: arròs a la milanesa traduït al meu català.

 

poma o codony?

La darrera al·lusió de l'article de la Viquipèdia del post anterior: ... i al fruit del codony és al que es refereix la llegenda de Paris i la poma d'or, em va fer repassar els meus escassos coneixements del món antic, però no vaig ser capaç de recordar si havia llegit en algun lloc que la poma fos un codony. El material de casa més a mà no em va esvair el dubte i vaig pensar que ja en trauria l'entrellat un altre moment.


Més o menys tothom sap com va anar la cosa de Paris; resumeixo:

Resulta que es va organitzar la boda de Peleu i Tetis, posteriorment mare d'Aquil·les, i va rebre invitacions la tira de gent, primer els déus; però hi va haver una noia que es va enfadar molt perquè no li havien fet saber, era Eris, una filla de Zeus que tenia fama de busca-raons, de tal manera que, finalment, l'havien nomenat deessa de la discòrdia. Doncs resulta que aquesta senyora es va presentar el dia del casament i va deixar una poma d'or que havia collit al jardí de les Hespèrides que duia, segons diuen alguns, la inscripció següent: “A la més bella”. De seguida es van acostar tres deesses que se sentiren amb dret de posseir la poma: Hera, segona esposa de Zeus, Atenea, filla de Zeus, i Afrodita, la d'origen més misteriós. Davant d'aquesta situació s'havia de buscar algú que certifiqués qui era mereixedora del premi a la bellesa i com que Zeus no es volia comprometre personalment va enviar buscar Paris, considerat el personatge idoni per decidir. Segurament el judici de Paris va ser just, malgrat els intents de suborn de les deesses. Sigui com sigui, la guanyadora va ser Afrodita, que li havia promès a Paris posar-lo en contacte amb la dona més bella del moment: Helena. A partir d'aquí ja sap tothom que es va armar la de troia.

Ahir, vaig anar al barber, i mentre em tallava el cabell i la barba comentàvem tots aquests fets, ell per distreure'm i jo amb la intenció d'esbrinar si sabia si la poma era realment una poma o un codony. En J. no ho tenia clar, em va dir que havia sentit rumors, però res consistent, que de tota manera ja miraria de parar l'orella, de preguntar als clients més antics i de fer-me saber si aconseguia arribar a alguna conclusió incontrovertible. Vam continuar xerrant, com gairebé sempre, d'històries antigues i vam acordar que un dels llibres més deliciosos, malgrat que es considera una obra menor, on es parla sobre el tema és a les Heroides d'Ovidi, concretament a la carta que Paris adreça a Helena. Mentre m'acabava de perfilar el bigoti, J., que té una memòria prodigiosa, em va recitar uns fragments de la carta, tot dient-me que feia una adaptació de la versió en castellà de Vicente Cristóbal publicada per Alianza:

Jo, el fill de Príam, t'envio, filla de Leda, la salut que puc oferir-te només si tu me la dónes.
He de parlar?, o no cal que confessi una flama que és coneguda, i el meu amor ja és manifest, més del que voldria?
[...]
“No tinguis por, jutja la perfecció; dirimeix la disputa de les dees i digues quina d'entre elles, només una, mereix vèncer per la seua bellesa les altres dues”. I perquè no em fes enrere em diu que m'ho demana en nom de Júpiter i ell de seguida se'n torna als astres pel camí de l'aire. La meua ment s'enfortí; sobtadament em va venir l'audàcia i no vaig témer d'examinar-les amb els meus ulls. Les tres eren dignes de victòria, i com a jutge lamentava que no poguessin triomfar totes tres.. Però, ja aleshores, n'hi havia una que m'agradava més, i ja deus suposar que era aquella en la qual s'origina l'amor i de qui brota una tan gran inquietud per la victòria.
S'esforcen abrusadorament per atreure's el meu veredicte amb immensos regals. L'esposa de Júpiter m'ofereix imperis, valentia la filla; dubto si vull ser poderós o valent. Venus somrigué dolçament i em digué: “No t'enlluerni, Paris, cap dels dos dons, plens de temor incert; jo et donaré un objecte per al teu amor: tindràs als teus braços la filla de la bella Leda, encara més bella que ella”. Dites aquestes paraules, i després de donar la meua aprovació als seus dons i a la seua bellesa, ella tornà novament al cel amb pas de vencedora.

Gairebé a les acaballes vam encetar el tema de “la poma” de la discòrdia barcelonina. No ens vam posar d'acord si Puig i Cadafalch o Gaudí: tots dos reconeixem els mèrits de Domènech i Montaner, però el descartem.

metafotografia

Fa anys que vaig començar amb la fotografia amateur i encara hi continuo, en la fotografia i en l'amateurisme. Entremig, només un parèntesi per al vídeo fins que em vaig convèncer que només la imatge fixa em permetia, a mi, captar l'instant i a partir de l'instant imaginar una història, una realitat subjectiva, un poema, també d'aficionat, un món a mida: el post anterior n'és un exemple de tot això.

A vegades, en aquest bloc, que també és un bloc de fotografia, la capçalera que conté el “provisionals” és un complement de les paraules del dia; altre cops és una història, oberta o tancada, sense paraules, de la qual segurament només jo tinc la clau. Avui, per exemple, hagués pogut deixar la nova capçalera sense cap mot que s'hi referís perquè no té cap importància més que per a mi i podria haver escrit sobre qualsevol altre tema. Què es veuria? Doncs els que hi ha: uns pintors que fan filigranes sobre una paret blanca. La foto en si mateixa podria ser més o menys interessant -no gaire-, i l'hipotètic post podria parlar de literatura o dels indignats que encara cuegen o ... quines notícies de primera pàgina encara són vàlides?

Faré una excepció. Avui donaré pistes sobre una fotografia que només té importància per a mi i que, repeteixo, no mereix un post. Els dos pintors -quina enveja saber treballar amb les mans!- estan fent un esgrafiat. Fa setmanes que fan reformes al palau Macaya, edifici de Puig i Cadafalch situat al passeig de Sant Joan, una mica més amunt del monument a Verdaguer. El palau Macaya és propietat de “La Caixa”, però fa temps que no tenia cap funció i anava criant pols i amenaçava de convertir-se en una obra morta. S'havia especulat que l'ocuparia la Casa Amèrica, però finalment es convertirà en la seu de l'ISGlobal_Barcelona (Institut de Salut Global). No se sap si als veïns els fa gaire gràcia la novetat, no els he sentit dir res. Els veïns anem a a nostra.

Jo, que no sé ben bé en què consisteix o consistira la tasca de l'ISGlobal, em miro de tant en tant com avancen les tasques de rehabilitació del palau i aquests dies he anat observant com els operaris han anat pintant de blanc la façana interior i després han pintat uns rectangles marrons -no sóc gaire bo pels matisos dels colors-, després, una altra vegada el blanc. Finalment, sobre el blanc, han posat una plantilla i han anat gratant fins a fer sortir les corbes del marró amagat. Calculo que no trigaran gaire a deixar les parets tal com les va concebre Puig i Cadafalch. De l'interior, no en sé res, però segur que els canvis seran substancials.

I aquesta és una part de la història de la capçalera d'avui que, evidentment, no mereixeria cap paraula d'explicació i que d'aquí uns dies, quan desaparegui la foto, convertirà aquest post en un escrit incomplet.

Ara m'intriga saber que faran amb la piràmide de vidre invertida que van col·locar fa uns anys. M'imagino que, després de rentar-la, la deixaran igual: ningú no és perfecte.

entrellats

Llegeixo que ha estat adquirit per la Generalitat l’arxiu de Puig i Cadafalch: 400 capses –no s’especifiquen mides- sobretot amb documents personals. S’han pagat 1.442.000 euros, és a dir, aproximadament el que guanyo jo en tres mesos. De sobte se m’acut –esborreu-ho després de llegir-ho- que quan la Generalitat necessita adquirir un bé cultural d’interès general hauria d’expropiar-lo, com sol fer amb béns més materials per construir carreteres, per exemple; encara que, per altra banda, els propietaris de béns culturals d’interès nacional als quals el que tenen els fa més nosa que servei, sinó no ho tindrien encapsat, els haurien de cedir gratuïtament a les institucions públiques pertinents, que sovint ho continuen mantenint de la mateixa manera..

Deixant de banda els papers, que consultaré en el moment que els desencapsin, de l’obra de l’arquitecte, potser l’edifici que m’agrada més d’entre els seus que conec és la casa Ametller, d’un racionalisme important malgrat les aparences. També em diverteixen els dos Hermes de la plaça de Catalunya, ara madrilenys, que ja em van servir per il·lustrar un post.

És curiós, però, que sovint confonc Puig i Cadafalch amb Domenech i Muntaner. Suposo que deu ser per la i entre els cognoms i la ch que comparteixen. D’aquest darrer, del qual he fotografiat algunes obres darrerament (el sant Jordi amb l’estranya llança de fa uns posts, per exemple), em fascina especialment una casa que tinc prop de la meva i que fotografio de tant en tant (fa uns dies, en veure’m tan aficionat, m’hi van deixar entrar). M’agrada fotografiar aquest detall, sempre, més o menys, des de la mateixa perspectiva però a diferents hores del dia:





















No sé fins a quin punt aquesta imatge obsessiva es correspon amb mi mateix. No, no intentaré dir-vos-ho no només per què no ho sé prou bé, sinó per què tampoc no és qüestió de fer autopsicoanàlisi aquí. Amb tot, m’atreu la diferència que podeu observar segons que la imatge l’hagi captat de dia o de nit. En el primer cas, la sensació de miratge és evident: aquests reflexos, amb la gent que sembla que camina entre les punxes suavitzades de la reixa, matèria inert i dinàmica que es confonen i es fonen, i finalment fugen. A la nit, es produeix la paradoxa que els dos elements queden més separats, són més nets els espòndils de ferro–al menys a les meves fotos- i agafen més força, no sabria concretar si més dramatisme. No cal dir que jo prefereixo la nit, perquè sempre m’ha semblat amb menys ombres, més clara, amb menys fantasmes, sense les contínues confusions diürnes, malgrat que se sol dir que la nit és més propícia a la divagació, a dir i a fer allò de què et penedeixes a la llum del dia. Potser sí, encara que sovint penso que són una llàstima aquests penediments condicionats pels factors lumínics i els fantasmes diürns.

Ah, per si no l’heu reconeguda, és la casa Thomas, al carrer Mallorca. A l’interior es veuen els mobles de “La Favorita”. Mai no he aconseguit veure clients, ni tan sols dependents. Algun dia baixaré i demanaré a algun turista que em faci una foto des de fora.

P.S. Ahir titulava convergència un post sobre el canal 9 i TV3 i avui em reafirmo en les meves apreciacions, sempre parcials. Avui, casualment, m’he trobat amb una entrevista de Puigbó al president Pujol a 8TV, el canal del grupo Godó. Sempre és il·lustratiu i divertit escoltar en Pujol, tot i que sempre fa trampa, com el bons polítics. Em quedo amb dos moments absolutament parcials: un de frívol, aquell en què el president pregunta a Puigbó la seva edat i el presentador dubta per un moment a dir-li que té 49 anys, i ja al final, el moment en què afirma que hem perdut l’orgull de ser catalans; aquí caldria un comentari llarg, però això és un P. S.



I a TVE2, em miro i escolto el programa de Joan Tapia (com em desagrada, pura subjectivitat, aquest personatge) que protagonitzà, tal com us anunciava ahir, Bargalló. Ni tinc ganes ni és el moment de fer un resum, però crec que hi ha hagut una clarificació important del tema de Frankfurt, í és que no hi ha res millor que recórrer a les fonts originals, sobretot a aquelles que tenen una visió de conjunt important. No sé si algú, des dels blocs, farà el que jo no faig i ho farà d’una manera completa, però mereixeria la pena. I agafant dues afirmacions ben concretes, com en el cas anterior: els efectes de la fira quant a les traduccions es veuran sobretot al 2009; i segona, un país amb estat podria tenir un Nobel de literatura després de la fira (cas de Portugal)...