14.10.10

de l'hospitalitat

Vist que la meva situació econòmica ha empitjorat i que en un futur proper -i llunyà- no preveig cap canvi positiu, a vegades busco solucions, complicitats o consol en les experiències dels altres. Solucions no en trobo –bons de la Generalitat?-, les complicitats són passatgeres, i els consols no em satisfan. Penso que potser hauria de recórrer a la saviesa dels clàssics, és a dir, d’aquells que malgrat haver parlat fa centenars d’anys encara són escoltats, ni que sigui per pocs. Recorro, doncs, a un dels escrits de Dió de Prusa, L’euboic, que en la seva traducció catalana té un subtítol suggeridor: Un elogi dels pobres. Els pobres de què parla Dió no són els indigents que demanen almoina sinó aquells que viuen amb poca cosa, fonamentalment de la cacera i de quatre verduretes del seu hortet. Uns pobres que troben la felicitat amb el poc que tenen i que encara és permeten una hospitalitat generosa, fins que es cansa l’hoste, actualment escassa però no impossible:

És una evidència palmària que la riquesa no serveix de gran cosa als seus possessors ni en les relacions d’hospitalitat ni en cap altre aspecte, ans, al contrari, fa que molt sovint aquests acabin essent més rancis i avars que els pobres. Fins i tot, si hom troba un home ric –un de sol potser entre milers- de caràcter generós i magnànim, això no demostra que la majoria siguin superiors en aquest aspecte als més indigents. En canvi, a un home pobre, però treballador per naturalesa, li basta el que ja té: recobrar la salut en la seva justa mesura, quan està malalt, si li advé alguna afecció de les que són habituals en els homes actius, quan estan esgotats; i donar als hostes que arribin obsequis d’hospitalitat, oferint-los sense recel, de bon cor i amb alegria, encara que no siguin crateres de plata, mantells bigarrats o una quadriga –els presents d’Helena i Menelau a Telèmac. Com és versemblant, no podrien acollir com a hostes homes importants, sàtrapes o reis, llevat que fossin sàtrapes o reis molt assenyats i honestos, que no cerquessin altra cosa que l’amistat.

Dió de Prusa: L’euboic. Un elogi dels pobres. La Magrana.


No sé si em satisfà el que diu Dió: salut i amistat i que m’oblidi del consumisme. Potser és prou, potser no cal res més i aquesta és una de els bases d’una vida plena. M’ho pensaré. Però per si no en tinc prou, espero que sempre em quedi el plaer de llegir els clàssics. Quina genialitat –i quina modernitat- interpretar i reduir tots els conflictes i les tragèdies de Menelau, Paris, Helena, Hèctor, Aquil·les..., la guerra Troia i les seves seqüeles a un error d’apreciació, d’hospitalitat:

No hi ha dubte que no va ser cap guany per a Menelau poder rebre com a hoste l’home més ric d’Àsia, i que ningú altre no fos, tan poderós per acollir a Esparta el fill del rei Príam, ja que aquest hoste li va buidar la casa, se li va endur, a més de riqueses, la muller, i li va deixar orfe de mare la filla, tot fugint per mar. Després d’això, Menelau, durant molt de temps, s’anà consumint voltant per tot Grècia, deplorant la seva dissort i demanant socors a cadascun dels reis. Fins i tot s va veure obligat a suplicar al seu germà que li lliurés la filla per sacrificar-la a Aulis. Deu anys romangué lluitant a Troia, on de bell nou va haver d’adular els capitostos de l’exèrcit, ell mateix i el seu germà, ja que, si no ho feien així, aquells s’enutjaven i els amenaçaven a cada moment d’embarcar i tornar-se’n a casa. Després d’endurar molts fatics i perills insuportables, al final va anar errant, i no va poder tornar a casa sense patir moltes altres desgràcies.

Dió de Prusa: L’euboic. Un elogi dels pobres. La Magrana.



















Salut, amics –compte amb la tria!- i lectures, què més puc desitjar? Ai!

5 comentaris:

Júlia ha dit...

Res més, llevat que de tant en tant també hauràs de fer un mos.

anna g. ha dit...

un augment de sou? ;)

Clidice ha dit...

"Fins i tot s va veure obligat a suplicar al seu germà que li lliurés la filla per sacrificar-la a Aulis", caram! està bé ser pobre, però vigila no siguis dona! ;P ànims! aviat vindrà un Robin Hood que ens treurà a tothom de la misèria! ... o no.

pere ha dit...

Doncs farem menges saludables, oi, Júlia? I de tant en tant alguna de transgressora :-)

Ah, Anna, un augment de sou és una quimera. De moment em conformo amb una congelació.

Ei, Clidice, que això dels sacrificis de les filles era cosa de rics. Els pobres:
"... i la dona, asseguda al costat del seu marit. Una filla d'edat núbil ens servia, i per buere ens donava vi negre dolç. Els nois preparaven la carn, i ells mateixos en menjaven alhora que atenien la taula [...] Quan ja ens havíem saciat, arriba el company. Amb ell venia un seu fill, un noi de bon aspecte, que portava una llebre. El noi, en entrar, va posar-se vermell i, alhora que el seu pare ens saludava, ell besà la noia i li donà la llebre. Aleshores, la noia va deixar de servir-nos i s'assegué al costat de la seva mare, mentre el noi ens servia en comptes de fer-ho ella..."

Desconfio dels Hoods: al final s'enamoren de la noia i et deixen a l'estacada.

Clidice ha dit...

bona! :D