les competències

He entrat per casualitat en la llista que publica Forbes de les persones més riques del món, en bilions de dòlars. No sé si els que hi figuren són realment els més rics perquè no sé si realment és fàcil de comptar tot el que tenen i, sobretot, perquè és sabut que com més diners tens més fàcil és amagar-ne uns quants. És igual, segur que el rànquing és força precís i que cada dia deu haver-hi gent que fa esforços sobrehumans per figurar-hi.

Actualment, amb tota aquesta història de la crisi, deu se difícil aconseguir un lloc entre els llistats. Potser el camí més recte el troben aquells que no tenen res i de sobte se'ls acut alguna idea que tampoc no produeix res concret, que es pugui pesar, exposar als aparadors, posar en un prestatge... Alguna inanitat com, per exemple, Facebook. La veritat, no ho sé.

De tota manera, trobo que actualment té més mèrit arribar a aconseguir bones posicions en una llista que no conec que mai s'hagi fet per dificultats evidents: la llista dels més pobres. Abans de continuar m'imagino que algun lector es pot preguntar quin interès pot tenir conèixer la llista dels més pobres. Doncs per a mi i per als qui passen per aquí, la mateixa, és a dir, cap; però, insisteixo, que complicat poder arribar a les posicions més altes de la llista dels més pobres, sobretot en els temps que corren, amb tanta competència! Sembla fàcil i molts deuen pensar que a diferència de les llistes dels qui tenen més diners, si un en té la ferma voluntat, i amb una mica d'esforç, escalar posicions ha de ser factible. Jo no ho veig tan senzill, com a mínim em sembla extraordinàriament complicat arribar a les primeres posicions. Fins i tot el camí el veig ple de deslleialtats, perquè estic segur que molts entren a la llista sense cap treball, sense proposar-s'ho, d'una forma totalment natural, cosa que no dubto que desanima als qui, en un moment o altre, han fet de la pobresa l'objectiu de la seva vida.

M'imagino que si algú intenta ara o en els propers anys elaborar la llista dels més pobres, es trobarà que en la primera posició hi hauria de posar una multitud ex aequo i, la veritat, aparèixer compartint el primer lloc amb milers de persones sembla que no té gaire mèrit en una societat que valora la singularitat més que cap altra cosa, de manera que la gent intentarà amagar la seva pobresa. Ara bé, si arriba un moment en què tothom aconsegueix un cert grau de benestar i riquesa, auguro sense cap dubte, que hi haurà bufetades per ocupar els primers llocs del rànquing dels pobres. És més, no dubto que els més poderosos, cansats del seu estatus i de la manca d'estímuls, facin mans i mànigues per canviar de llista. I quan els rics, els veritablement rics, es proposen alguna cosa no hi ha pobre que se'ls pugui resistir. Temps al temps.

de l'hospitalitat

Vist que la meva situació econòmica ha empitjorat i que en un futur proper -i llunyà- no preveig cap canvi positiu, a vegades busco solucions, complicitats o consol en les experiències dels altres. Solucions no en trobo –bons de la Generalitat?-, les complicitats són passatgeres, i els consols no em satisfan. Penso que potser hauria de recórrer a la saviesa dels clàssics, és a dir, d’aquells que malgrat haver parlat fa centenars d’anys encara són escoltats, ni que sigui per pocs. Recorro, doncs, a un dels escrits de Dió de Prusa, L’euboic, que en la seva traducció catalana té un subtítol suggeridor: Un elogi dels pobres. Els pobres de què parla Dió no són els indigents que demanen almoina sinó aquells que viuen amb poca cosa, fonamentalment de la cacera i de quatre verduretes del seu hortet. Uns pobres que troben la felicitat amb el poc que tenen i que encara és permeten una hospitalitat generosa, fins que es cansa l’hoste, actualment escassa però no impossible:

És una evidència palmària que la riquesa no serveix de gran cosa als seus possessors ni en les relacions d’hospitalitat ni en cap altre aspecte, ans, al contrari, fa que molt sovint aquests acabin essent més rancis i avars que els pobres. Fins i tot, si hom troba un home ric –un de sol potser entre milers- de caràcter generós i magnànim, això no demostra que la majoria siguin superiors en aquest aspecte als més indigents. En canvi, a un home pobre, però treballador per naturalesa, li basta el que ja té: recobrar la salut en la seva justa mesura, quan està malalt, si li advé alguna afecció de les que són habituals en els homes actius, quan estan esgotats; i donar als hostes que arribin obsequis d’hospitalitat, oferint-los sense recel, de bon cor i amb alegria, encara que no siguin crateres de plata, mantells bigarrats o una quadriga –els presents d’Helena i Menelau a Telèmac. Com és versemblant, no podrien acollir com a hostes homes importants, sàtrapes o reis, llevat que fossin sàtrapes o reis molt assenyats i honestos, que no cerquessin altra cosa que l’amistat.

Dió de Prusa: L’euboic. Un elogi dels pobres. La Magrana.


No sé si em satisfà el que diu Dió: salut i amistat i que m’oblidi del consumisme. Potser és prou, potser no cal res més i aquesta és una de els bases d’una vida plena. M’ho pensaré. Però per si no en tinc prou, espero que sempre em quedi el plaer de llegir els clàssics. Quina genialitat –i quina modernitat- interpretar i reduir tots els conflictes i les tragèdies de Menelau, Paris, Helena, Hèctor, Aquil·les..., la guerra Troia i les seves seqüeles a un error d’apreciació, d’hospitalitat:

No hi ha dubte que no va ser cap guany per a Menelau poder rebre com a hoste l’home més ric d’Àsia, i que ningú altre no fos, tan poderós per acollir a Esparta el fill del rei Príam, ja que aquest hoste li va buidar la casa, se li va endur, a més de riqueses, la muller, i li va deixar orfe de mare la filla, tot fugint per mar. Després d’això, Menelau, durant molt de temps, s’anà consumint voltant per tot Grècia, deplorant la seva dissort i demanant socors a cadascun dels reis. Fins i tot s va veure obligat a suplicar al seu germà que li lliurés la filla per sacrificar-la a Aulis. Deu anys romangué lluitant a Troia, on de bell nou va haver d’adular els capitostos de l’exèrcit, ell mateix i el seu germà, ja que, si no ho feien així, aquells s’enutjaven i els amenaçaven a cada moment d’embarcar i tornar-se’n a casa. Després d’endurar molts fatics i perills insuportables, al final va anar errant, i no va poder tornar a casa sense patir moltes altres desgràcies.

Dió de Prusa: L’euboic. Un elogi dels pobres. La Magrana.

Salut, amics –compte amb la tria!- i lectures, què més puc desitjar? Ai!