poètica (intemporal) de la humanitat

Llegeixo (o escolto) dos poemes sobre la humanitat gairebé al mateix temps i sense pretendre-ho. El primer, de Raymond Queneau, que imagino que aquí, no sé a França, és poc llegit, i més recordat per la seua prosa que per la seua poesia. De fet, segurament tots els membres de l'Oulipo són poc seguits o marginals en aquest moment. El poema pertany a L'Instant fatal (1946) i no cal dir que si el copio és perquè em sembla una reflexió intemporal sobre l'espècie humana.


L'espèce humaine m'a donné
le droit d'être mortel
le devoir d'être civilisé
la conscience humaine
deux yeux qui d'ailleurs ne fonctionnent pas très bien
la nez au milieu du visage
deux pieds deux mains
le langage
l'espèce humaine m'a donné
mon père et ma mère
peu-être ds frères on ne sait
des cousins à pelletées
et des arrière-grands pères
l'espèce humaine m'a donné
ses trois facultés
le sentiment l'intelligence et la volonté
chaque chose de façon modérée
l'espèce humaine m'a donné
trente-deux dents un cœur un foie
d'autres viscères et dix doigts
l'espèce humaine m'a donné
de quoi se dire satisfait.


Una mica més tard escolto Pepe Garcia, més conegut com “Lo Canalero”, que encara no té pàgina a la Wiquipèdia. Lo Canalero, mort l'any 2004, és un mite entre els cantadors de l'Ebre, dels qui amb una rondalla improvisaven lletres al ritme de jotes. La música de la jota, sempre festiva, acompanyava una lletra que tant podia parlar de casaments com de batejos, d'esdeveniments de la terra, de records del temps; sovint esdevenia de crítica social amb un to moralitzant, mai de revolta, com a màxim, de retret.

Agraeixo a la iruna que em fes arribar les cançons (algun dia acabara d'arrodonir i ens presentarà públicament el seu bloc sobre Lo Canalero, qui sap si amb diferents col·laboracions). Sobre les imatges que veureu si cliqueu el vídeo, són una tria de la humanitat local, la que ens representa; qualsevol adequació del text a la imatge és fruit de l'atzar per molt que algú hi pugui veure alguna relació.