Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris humanitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris humanitat. Mostrar tots els missatges

2.7.15

futur incert


Les pors, sempre les pors. Pors des de dins i pors des de fora. Pors econòmiques basades en la moneda, el paper i el plàstic: dins o fora de l'euro? Com si la qüestió fossin les mides o els aliatges. Pors tel·lúriques: fora o dins d'Europa? Com si Europa fos alguna cosa més que el territori i les gents qui hi viuen. De fet, els grecs, si els fan -fem? (farem un referèndum als diversos estats per decidir?)- fora, tenen tot el dret a dir que ells són Europa i que la resta del territori ha quedat aïllat: bàrbars!

Que curiosa la por, que és basa en una percepció de perill, real o imaginari, sempre en el futur. Si el futur no existeix i qualsevol planificació de l'esdevenidor és una mera aproximació, per què tanta por al futur? No s'hi pot fer res, la concepció de futur és inherent a la condició humana i els poderosos juguen amb la por al futur dels altres, amb un futur planificat cada dia més incert. Quanta por deuen tenir els qui governen i els qui governen els qui governen que els governats arribi un dia que perdin les pors... Però, què seríem sense futur?

18.9.14

antonímia recreativa


Sóc més aviat de matisos, i, per tant, prefereixo els antònims que admeten gradacions: Fred i calent, d'acord, però també tebi quan convé; i encara més, ampliem pels extrems a gelat i bullent, etc., sempre que el pas dels temps ens permeti altres eleccions. Fins i tot entre el negre i el blanc, prescindint dels altres colors, veig innumerables tons de grisos, grisos per donar i per vendre, encara que vagin disfressats d'arc de Sant Martí.

No sé si realment hi ha contraris sense terme mig. Viu i mort, per exemple, ho semblen; però a vegades hi ha qui, contradient la realitat pretesament objectiva, sembla més mort que viu, o morts que perviuen intensament en la memòria per molt que hagin desaparegut de la realitat dels sentits.

Amb guanyar o perdre no estic segur de les possibles gradacions. No m'agraden aquests sinònims que sorgeixen d'una realitat comuna, compartida, en aquest cas de la lluita. Hi ha qui pensa que sempre que algú guanya hi ha algú que perd, o a l'inrevés; encara que a vegades -parafrasejant el clàssic- hi ha amargues victòries i derrotes dolces, però són situacions excepcionals que solen ser poc satisfactòries i sovint impliquen un punt de mesquinesa en vencedor o derrotat. Algú pot dir que entre guanyar i perdre existeix un estat gairebé líquid, volàtil: l'empat, les taules. Potser sí, però és un estat transitori mentre es fan preparacions per continuar la batalla (uf, aquest lèxic bèl·lic!). La tendència és al triomf i la derrota es considera momentània, un aprenentage, i malament si no és així, diuen els experts. Potser algun dia algú trobara entre el guany i la pèrdua una situació intermèdia -decantada no se sap on- que comporti un alt grau de felicitat. Esclar que abans, o al mateix moment, hauran de desaparèixer els guanys i les pèrdues o convertir-se en la mateixa cosa. La quadratura del cercle.

19.10.12

poètica (intemporal) de la humanitat

Llegeixo (o escolto) dos poemes sobre la humanitat gairebé al mateix temps i sense pretendre-ho. El primer, de Raymond Queneau, que imagino que aquí, no sé a França, és poc llegit, i més recordat per la seua prosa que per la seua poesia. De fet, segurament tots els membres de l'Oulipo són poc seguits o marginals en aquest moment. El poema pertany a L'Instant fatal (1946) i no cal dir que si el copio és perquè em sembla una reflexió intemporal sobre l'espècie humana.


L'espèce humaine m'a donné
le droit d'être mortel
le devoir d'être civilisé
la conscience humaine
deux yeux qui d'ailleurs ne fonctionnent pas très bien
la nez au milieu du visage
deux pieds deux mains
le langage
l'espèce humaine m'a donné
mon père et ma mère
peu-être ds frères on ne sait
des cousins à pelletées
et des arrière-grands pères
l'espèce humaine m'a donné
ses trois facultés
le sentiment l'intelligence et la volonté
chaque chose de façon modérée
l'espèce humaine m'a donné
trente-deux dents un cœur un foie
d'autres viscères et dix doigts
l'espèce humaine m'a donné
de quoi se dire satisfait.


Una mica més tard escolto Pepe Garcia, més conegut com “Lo Canalero”, que encara no té pàgina a la Wiquipèdia. Lo Canalero, mort l'any 2004, és un mite entre els cantadors de l'Ebre, dels qui amb una rondalla improvisaven lletres al ritme de jotes. La música de la jota, sempre festiva, acompanyava una lletra que tant podia parlar de casaments com de batejos, d'esdeveniments de la terra, de records del temps; sovint esdevenia de crítica social amb un to moralitzant, mai de revolta, com a màxim, de retret.

Agraeixo a la iruna que em fes arribar les cançons (algun dia acabara d'arrodonir i ens presentarà públicament el seu bloc sobre Lo Canalero, qui sap si amb diferents col·laboracions). Sobre les imatges que veureu si cliqueu el vídeo, són una tria de la humanitat local, la que ens representa; qualsevol adequació del text a la imatge és fruit de l'atzar per molt que algú hi pugui veure alguna relació.


28.6.12

la impossibilitat dels "homes" artificials

Fa uns quants dies vaig esmentar Homes artificials, de Frederic Pujulà, que celebrava -és un dir- el centè aniversari de la seua publicació i que, oh miracle!, encara es pot trobar en una edició del 2009 a les llibreries. Pujulà és un personatge característic del modernisme, del vessant regeneracionista, vitalista, nietzschià, que, com altres autors, va ser desplaçat pel noucentisme, no només el literari, sinó també el polític, i a penes apareix en les històries oficials del país. En Homes artificials (tres apunts dedicats al llibre a partir d'aquest), una novel·la a la qual li hagués anat bé una revisió, s'explica com el doctor Pericard, decideix crear uns homes que siguin l'origen d'una nova societat i com prospera la seua idea. Aquest és l'origen de la pensada:

Deu fer uns deu anys, vaig ésser pres, com tots els homes d'estudi, de les idees radicals. Amic de la veritat, no em feia por, portés el que portés en el seu si, i l'acceptava així que es presentava als meus ulls. Pels llibres, per les revistes, per la premsa en general i per les meves observacions particulars, havia conclòs que la societat moderna no tenia raó d'ésser.

El 1912, el doctor Pericard pensava doncs, com alguns de nosaltres actualment, que calia un canvi radical, però ell tenia la possibilitat de transformar la societat. Res de reformés, res de revolucions que no deixen de ser reformes, sinó començar de zero:

“No pas per la reforma vers la perfecció, sinó per la creació”, vaig escriure amb lletres d'or a la paret del meu laboratori.

Va començar una tasca que ens pot recordar la del doctor Frankenstein, amb la diferència que els seus homes no partien de la matèria humana morta, és a dir, de la recreació, sinó d'una veritable creació. No m'entretindré a descriure la part científica, esperpèntica i divertida (Pompeu Gener , per exemple, li dissenya la incubadora) , sinó que copiaré alguns fragments ideològics de l'experiment, que és el que realment importa, perquè la novel·la, evidentment, és una reflexió filosòfica sobre la humanitat, especialment sobre l'occidental i, si volem filar prim, sobre la catalana, que encara té alguns elements vigents.

Imprescindible fer els humans per separat:

Hauria pogut fer un sol aparell general per als dotze individus que pensava produir, però vaig preferir treballar per unitats, individualment, car el meu intent era produir homes lliures. Produir-los col·lectivament hauria pogut influir en el cervell dels nous éssers i fer dels dotze éssers nous una societat de caràcter comunista semblant a la d'aquells pobles que van al darrere de tota civilització encara que vagin al davant de tot orgull i de tota fatxanderia.

El plaer del creador quan veu les seues criatures no és el que havia esperat per múltiples raons, entre altres precisament perquè tenen llibertat i són imprevisibles. Malgrat tot, el doctor Pericard és un déu benigne i amb paciència:

Vaig necessitar tota la fredor del meu juí per a trobar natural i bell llur gest superb que em deia ben clarament que, si haguessin sabut enraonar, m'haurien preguntat qui era jo, i què volia, i amb quin dret els havia fet desenrotllar. Vaig comprendre la indignació del Creador, en el fons de la seva bonhomia, enfront de l'àngel rebec; el que no vaig comprendre és que no li hagués passat encara l'empipada. A mi em passà tot seguit; encara més: vaig estar satisfet d'aquella mirada interrogativa i superba que van dirigir-me. Bé és cert que el Creador s'havia proposat només fer éssers a imatge d'ell, mentre que jo em proposava de fer-los superiors a mi mateix...!

[...]

Vaig decidir ensenyar-los un dels idiomes artificials dels mil que hi ha inventats, i hauria triat l'esperanto, si no hagués estat tan fàcil, tan conegut, i si ja no hagués tingut una ànima pròpia.

El doctor de seguida s'adona que l'acte creatiu tal com ell l'havia imaginat és impossible i que els seus homes artificials, que ja han nascut amb uns condicionaments que no cal explicar -tots tenen algun tipus de defecte- , necessiten una educació que necessàriament ha de donar-los algú, encara que sigui només el doctor, que pel fet d'haver viscut en una societat amb uns determinats valors, els els transmetrà. Inútil, doncs, voler arribar a la perfecció des de la imperfecció, com mostra aquest petit fragment en què el doctor reflexiona sobre l'humà (?) que li ha sortit comerciant:

Aquest comerç esquifit, fet a còpia de privacions i de dejunis, que, malgrat la cobdícia que l'alimentava, no arribava a fer que Gamma s'arrisqués a cap gran especulació, em féu sospitar que en veritat potser no havia estat el jueu alemany que li havia inoculat el virus de trafiqueig, sinó jo mateix, el fill de Barcelona que tantes vegades havia tingut ocasió de posar-se en contacta amb els honorables botiguers de la Ciutat Comtal, i dels quals, sens dubte, havia conservat algunes resquícies.

Arriba un moment que el doctor, en adonar-se que el seu experiment ha estat un fracàs, vol tornar a començar, tot evitant els errors comesos en el procés anterior, però un incendi del laboratori, provocat, sense cap malícia, pels homínids, li impedeix recuperar les notes i el material que durant molts anys havia anat desenvolupant. Una simple excusa literària, perquè Pujulà, el lector, i el mateix doctor Pericard saben que la societat no té remeis radicals i que només és possible anar trampejant a l'espera d'una societat més perfecta que encara no som capaços de concebre no només en el temps, sinó, encara menys en el com, perquè de moment no se sap de cap artifici que hi pugui conduir.


25.4.12

mesures improvables

El qui fa temps que té poc i poques perspectives de progrés sol acollir qualsevol petita millora en la seua condició amb una alegria que pot semblar desmesurada a qui està acostumat als triomfs constants, de la mateixa manera no que s'exclama excessivament quan fan fallida les petites empreses que es proposa. Mentrestant, a l'altre extrem, els qui prosperen constantment tenen tendència a considerar un fracàs de proporcions inabastables qualsevol petit contratemps que trenqui la seua progressió i a penes se'ls nota un esbós de joia quan aconsegueixen els propòsits que s'han marcat, perquè, com els més desafavorits, però a la inversa, creuen que entra dintre de la normalitat.

I vet aquí que el terme mesura, en les seues diverses accepcions, encara no ha trobat una unitat (de mesura) que sigui vàlida per a tots els humans. Així mateix, el terme normalitat continua sent, normalment, força discutible, encara humanament irresoluble.

13.3.11

apunt inacabat

Creia, quan era adolescent i cada dia aprenia coses noves i tenia ganes d'aprendre'n, que a mesura que la humanitat, és a dir, les dones i els homes, anessin avançant en el temps, el progrés material, social i individual seria un fet inqüestionable que jo mateix podria anar observant. Creia -temps era temps- que cada nova generació tindria uns individus més savis, més feliços i fins i tot més guapos. Els llibres d'història, més aviat sintètics, i quatre observacions de camp, semblaven avalar la meva creença, malgrat que altres llibres i altres observacions, a les quals no feia gaire cas perquè jo era savi, parlaven de moviments circulars.

Ara, que només recordo vagament l'adolescència, crec que l'únic canvi consistent que he vist és el dels pentinats, els vestits i altres externalitats, i encara, que la resta és qüestió de percentatges. Ara em sembla entendre que cada vida és, com sempre, un procés d'aprenentatge que comença des del zero més absolut i que no serveixen de gaire els aprenentatges, èxits i fracassos, dels qui han viscut abans. Quant a la matèria, continua interessant-me relativament.

Pluja persistent durant tot el dia. A l'estació el metro del passeig de Gràcia de la línia groga hi ha filtracions...

Massa pluja en aquest país. Una apagada de la llum em deixa ara mateix l'apunt a mitges (afegeixo els punts suspensius al paràgraf inacabat). No el refaré, no continuaré. Entenc que és un senyal de la natura o de la companyia elèctrica que em demanen contenció i rigor. Sigui.

12.11.08

en resum

A les onze amb onze minuts i onze segons del matí del dia onze de l'onzè mes de l'any onze mil cent onze -una data com qualsevol altra-, mentre brillaven encara milers de sols, va desaparèixer definitivament tot vestigi de vida humana de l'univers. Cap historiador no en va deixar constància. No s'hi va fixar cap déu, ni poc ni molt.

Mentre va durar, va ser divertit.