geolingüística: els mapes de la llengua

Llegeixo al diari que parlen per enèsima vegada del català fàcil i del català difícil, del català oral i del català escrit, d'adaptacions curriculars segons els parlants o els escrividors, de la sortida imminent, és a dir, abans de la Catalunya independent, de la gramàtica de l'IEC, de Fabra i de Solà... M'han vingut ganes a mi també de parlar del tema per enèsima vegada, però segur que ho vaig fer no fa gaire i crec que, de moment, ja he expressat de forma entenedora la meua opinió. Potser demà, si no se m'acut res de nou, hi tornaré.

Tot aquest enrenou cíclic a l'entorn de la llengua m'ha fet pensar en el doctor Veny, que, tenint en compte la modesta repercussió, no estic segur si ha estat el darrer Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Com que sempre que es dóna un premi important es nota un augment en el volum de vendes de les obres del premiat, vaig voler comprovar si en les llibreries grans havien situat els llibres del doctor Veny en lloc preferent. Potser el seu llibre més conegut és un manual petit que es titula Els parlars, però a mi m'agrada molt l'última obra, encara en curs de publicació (va pel quart volum): Petit atles lingüístic del domini català. Per als qui ens agrada la cartografia i les paraules, aquests llibres són una delícia i, a més, són un testimoni històric de primera categoria de la dialectologia catalana fins al moment. Continuo, en la primera llibreria visitada, desconeixien l'existència dels llibres; en la segona, en tenien dos en un dels seus centres. Vaig encarregar els volums 3 i 4, és a dir, els publicats els anys 2011 i 2013, en tiratges de 1500 exemplars.

En un país com el nostre, tan aficionat a la llengua (segurament, repeteixo, amb més experts filòlegs professionals i amateurs per metre quadrat que en cap país del món), amb tanta gent capaç de comprar gramàtiques complicadíssimes i diccionaris etimològics de gran pes, m'estranya que aquests llibres tan instructius i lúdics no tinguin molta més sortida. Repassar fonètiques, construccions i mots a través dels colors dels mapes és un joc instructiu i divertit. Llegir els orígens i l'evolució de les paraules... En fi, que només m'explico la falta d'èxit a causa d'una escassa publicitat de l'empresa editorial, d'una distribució deficient o d'uns llibreters que estan per altres promocions.

De moment no m'allargo més. Únicament afegeixo dues pàgines (si es cliquen es poden veure a mida natural) per donar una idea del funcionament de l'obra i per recordar que podem pensar que tal o tal paraula és correcta o no, però el que es parla es parla i es diu on es diu. Copio també unenllaç que porta a una informació exhaustiva sobre el petit atles i sobre el seu germà gran.

potser menjaran coques els ocells de la Rambla?

Baixo per la Rambla i sóc testimoni d’un fet històric o potser intrahistòric (infrahistòric?), que són els que a la fi tenen importància per als qui viatgem a peu: dos nois desmantellen una parada d’ocells mentre una mica més avall, just davant de la llibreria de la Generalitat, un senyor i una noia em diuen que fa tres hores que han inaugurat el primer substitut, una quiosc de galetes de denominacions gaudinianes.

Xerro uns instants –i no transcric les converses, no val la pena- amb els protagonistes: els vençuts, que al setembre (s'aplicarà ja la taxa turística?), si les disposicions erràtiques de l’ajuntament no canvien, ja hauran desaparegut, i amb els vencedors, que es mouen entre l’eufòria i els dubtes.

La llibretera -una- de la Generalitat, que és de Montblanc, em diu que a darrera hora han canviat el rètol de la paradeta gaudiniana, que les “cocas” s’han convertit en “coques”. I com proliferaran, que penso jo

Compro el segon volum del Petit atles lingüístic del domini català, de l’IEC. L’obro a l’atzar –ho juro- i em surt la paraula “escombrar”, jo dic “agranar”, però es digui com es digui no hi ha res a fer.

Em fot perdre una mica més de la meva Rambla. I em fot pensar que guanyar, el que es diu guanyar, no guanya ningú. Evidentment, no compto els polítics per raons òbvies.

P S. Oferta de treball temporal:

torca't les morrandes!

El xocolate, a penes tebi, li havia dibuixat una línia irregular a l’entorn dels llavis; el primer pensament va ser de dir-li “torca’t les morrandes” *, però vaig comprendre que no m’entendria, tot i que l’afegit d’un gest circular dels meus dits hagués estat suficient. A més, possiblement la paraula morrandes li hagués suggerit el mot morros, aparentment més apropiat per als animals, i aleshores haguéssim hagut de recórrer al DCVB o altres autoritats i potser ens hagués convingut discutir sobre l’origen, l’ús i la noblesa del terme. No calia.

¿És la llengua estandaritzada o la mandra de donar explicacions que ens fa empobrir la riquesa d’opcions, de vegades més efectives o econòmiques, que ofereix la diversitat de la parla? No ho sé, però encara perviu la idea que determinats mots, pronúncies o estructures lingüístiques cal evitar-les per manca de seguretat sobre la seva idoneïtat o, el que és pitjor, a causa de la sensació que mostraran un localisme provincià i que fins i tot s’haurà de justificar, si es tenen arguments, mig en broma. És veritat, per altra banda, que en una conversa formal sense finalitat lingüística no té gaire sentit l’ús de mots que no pertanyen al territori on et trobes a no ser que el mot aporti algun matís inexistent en la parla d’aquest lloc.

Canviant de matís, el convenciment que tenen alguns catalanoparlants que cal vigilar allò que diuen no fos cosa que no sigui prou correcte i que els puguin avergonyir, la produeix, evidentment, la inseguretat de qui es troba amb una llengua que durant anys ha estat negligida o maltractada, però també l’excepcional quantitat d’entesos professionals i aficionats que ja en el període de normalització que intentem viure sembla que han fet de la puresa idiomàtica (?) un dels objectius principals de la seva vida, tot oblidant que la llengua també és una cosa viva, canviant i capriciosa, més enllà d’unes lleis o uns conceptes ensenyats i establerts a les universitats, els instituts, les escoles, les gramàtiques i els diccionaris, de vegades excessivament rígids o dogmàtics –i no sempre encertats, o tal volta malinterpretats- per allò del perill que corre l’idioma.

I és que en aquest país –en els dels costats no tant per altres raons- a la que dius un “bueno” o “buenu” et surt un corrector de qualsevol cantonada per cridar-te l’atenció. I no val que li diguis que és una opció conscient d’un cosmopolitisme castellà potser una mica frívol o provocador –encara si el barbarisme fos de procedència anglesa o francesa... Si després d’una lleugera discussió sobre l’assumpte, ja cansat de la incomprensió, li fas un senyal oscil·lant amb el dit menut de la mà dreta, el corrector, professional o aficionat, et diu que no l’amenacis amb el menovell, paraula que fa servir amb tota naturalitat perquè la va llegir en una gramàtica i en un llibre de Riba i no va tenir temps d’assabentar-se que l'arcaisme només el diuen amb naturalitat un petit grup de parlants, és clar que tot arribarà. Aleshores tu li dius que si està ciego, que no has mogut per a res el dit petit –concessió a la parla històrica del corrector- i ell fuig esperitat amb les mans al cap, esclamant: “cec, cec, cec! El deixaria sec! " La discussió hagués pogut continuar, però el corrector de l’oralitat, després de la teva darrera inexcusable aberració lèxica, ha pensat que no tenies remei.

Una mica trist perquè no has pogut aclarir els comprensibles malentesos amb el teu espontani corrector, tu, diletant de a llengua * *, te’n tornes a casa i et distreus una estona amb l’interessant Petit Atles Lingüístic del Domini Català, del doctor Veny, que no entens per què es presenta en tirades tan reduïdes. Amb una esgarrinyada- ai, no, una esgarrapada- escaneges uns mapes de colors i els deixes al bloc –cal clicar per veure’ls bé- per fer-ne publicitat, i penses que en un altre moment ja parlaràs del llibre.


*En cas de dubtes momentanis es poden consultar aquests dos reculls terminològics locals: 1, 2.

**El meu propòsit és de presentar el Petit Atles Lingüístic del Domini Català com una atles amb mapes de síntesi, enriquit amb comentaris lingüístics, sense aprofundiments d’alta filologia, però bastit sobre una base de rigor científic, de consulta còmoda, destinat a universitaris, alumnes de batxillerat i diletants de la llengua.”
Joan Veny: Petit Atles Lingüístic del Domini Català. Barcelona, IEC, 2008 (2a edició), (fragment del pròleg)