els herois i les grandeses (i misèries)

Un dels arguments més habituals que fan servir alguns partits i particulars per oposar-se al dret a decidir o a la independència de Catalunya és que produirien una divisió -ells en diuen fractura- entre els habitants del territori, com si ja no existís aquesta divisió, com si els catalans tots fóssim u, com si no fos bona la diversitat del país, com si la confrontació -civilitzada- no fos la sal de la vida. Precisament una de les gràcies del nostre país és la seua varietat.

Aquest tipus d'argumentació es repeteix ara a Barcelona arran de l'aparició de la samarreta del Barça sobre el cos de l'estàtua de Colom. Deixaré de banda la meua opinió personal que no té cap importància: Colom amb la samarreta del Barça, que li va fins als genolls, s'adiu perfectament amb la cutreria de la resta de la Rambla, és un bon colofó provisional en la disneylàndia de bona part de la ciutat. L'argument a què em referia l'encapçala el senyor Collet, de l'Espanyol, que ha declarat que l'ajuntament afavoreix sistemàticament el Barça i, a més, acusa de prevaricació, és a dir, de saltar-se les ordenances municipals, qui hagi permès la publicitat culé. El senyor Collet potser té raó, però em temo que no diria res si la samarreta de Colom fos blanca i blava. Tant li fa.

Jo, que estic per la discrepància, però també per la concòrdia, m'atreveixo des d'aquí a fer una modesta proposició. Molt prop de l'estàtua de Colom hi ha la de Salvat-Papasseit. No és tan gran ni tan visible com la de Colom (encara que tot és qüestió de perspectiva), però segurament és proporcional als seguidors que tenen un i altre equip. Estic segur que qualsevol patrocinador estaria disposat a fer la despesa que suposaria vestir-la amb els colors de l'Espanyol. És veritat que es podrien preveure protestes que considerarien que l'acció és un sacrilegi, sobretot per part dels lletraferits. El senyor Collet, però, sempre podria dir que ells són tan catalans com qualsevol i, sobretot, que dissimular el cos estrafet i horripilant de l'escultura és un acte d'amor a la figura del poeta. Potser colaria.




Addenda

Proposta relativament intrusiva per a l'Europa:

els somriures de la Rambla

M'he queixat moltes vegades de la transformació de la meua Rambla -quina era la meua Rambla?- i he assenyalat fets i culpables, però encara li continuo fidel i ella -densitat inabastable, trencaclosques indesxifrable- em continua enamorant.

Espero la Joana prop de la Boqueria. Una noia, jove, estrangera, rossa, d'ulls blaus, somriure als llavis i als ulls, posat innocent, mostra la carta -negre sobre blanc- d'un restaurant. La gent passa indiferent, a penes una mirada, més a la noia que a les lletres que no es distingeixen. La noia, qui sap què l'ha dut a Barcelona i quins eren els seus desitjos, no perd el somriure. Un noi -podríem dir que és magrebí?- ,que s'ajuda amb una crossa, s'atura, fa una llambregada a la carta, que no li diu res, i mira amb avidesa els ulls de la noia. Passa potser un minut abans que la noia, potser incomoda, potser esperançada, es decideixi a parlar:

-Quiere comer?

El noi, que no deixa de mirar els ulls de la noia durant un instant que sembla inacabable, aixeca la mà dreta i frega repetidament l'índex i el polze:

-No hay pasta.

La noia, que per un moment sembla desconcertada, repassa la carta i assenyala la línia precisa.

-Claro que hay pasta.

El noi, cinc o sis anys més gran que la noia, no insisteix, mou el cap i li fa un somriure de comiat abans de continuar Rambla amunt buscant uns altres ulls, un altre somriure. La Joana i jo marxem Rambla avall. La noia, que ha recuperat el seu somriure, continua esperant algú que tingui pasta i es fixi en la seua carta, o potser en el seu somriure sense fronteres, aliè als idiomes i als gestos.

esbossos del temps per a un mural intemporal

Sembla que encara cuegen els resultats del darrer informe PISA i autoritats oficials i experts de tot tipus parlen de solucions i futurs, com si fos necessària la parcialitat, però realitat, de l’informe per posar-se a treballar. Espero que ara que ha quedat clar que el model a seguir no és Finlàndia sinó Xangai, no hi hagi cap comissió parlamentària –sempre amb els experts de torn- que es passi una temporada a la Xina intentant esbrinar què cal fer per aconseguir una millora en els resultats. No es tracta de buscar models d’educació sinó models socials i econòmics (morals?). L’ensenyament, l’educació, d’un país reflecteix el funcionament del conjunt de la societat, i no hi ha discussió possible; de manera que l’èxit o el fracàs de l’educació serà paral·lel i conseqüència del model de societat en què es desenvolupi. En aquesta terra desorganitzada i caòtica, esperar que una part important del conjunt funcioni millor que la totalitat és enganyar-se o enganyar. Auguro una llarga espera.

Evidentment, tampoc s’aclareixen els de l’Ajuntament de Barcelona, que fa quatre dies van començar la reconversió dels quioscos dels ocellaires en parades de productes artesans que no ho són gaire i ara parlen d’una altra reconversió encara per concretar perquè la cosa, evidentment, no els fa el pes. Més diners a fons perdut que paga el contribuent. Mentrestant, sembla que al pessebre de la plaça de sant Jaume a algú se li ha ocorregut de posar un caçador amb escopeta, suposo que per veure que és el que cau... I els assumptes pendents que porten. Ei, i que no dimitirà ningú, ni els uns per incompetents ni i els altres per dignitat. Que ja ho deia no se sap qui: que equivocar-se és de savis. I no és fàcil de trobar savis més savis que els del nostre ajuntament. És clar que si es presenta Laporta...

Ai, i ara diuen que els Carulla... Només ens faltava això.

Però qui no es conforma és perquè no vol. Violència important i indiscriminada a Roma, en què paguen justos per pecadors, perquè no sembla que Berlusconi se’n ressenti gaire, oi?

I com es diu aquell primer ministre de no sé quin país d’aquí a la vora que traficava amb òrgans humans i drogues i acaba d’ésser ratificat en el càrrec?

Tot plegat, i molt més, no és que tingui gaire importància, que demà mateix apadrino un llibre de l’Ateneu, abans que me’ls copin tots, i em fan soci honorari, i avui pau i demà glòria.

potser menjaran coques els ocells de la Rambla?

Baixo per la Rambla i sóc testimoni d’un fet històric o potser intrahistòric (infrahistòric?), que són els que a la fi tenen importància per als qui viatgem a peu: dos nois desmantellen una parada d’ocells mentre una mica més avall, just davant de la llibreria de la Generalitat, un senyor i una noia em diuen que fa tres hores que han inaugurat el primer substitut, una quiosc de galetes de denominacions gaudinianes.

Xerro uns instants –i no transcric les converses, no val la pena- amb els protagonistes: els vençuts, que al setembre (s'aplicarà ja la taxa turística?), si les disposicions erràtiques de l’ajuntament no canvien, ja hauran desaparegut, i amb els vencedors, que es mouen entre l’eufòria i els dubtes.

La llibretera -una- de la Generalitat, que és de Montblanc, em diu que a darrera hora han canviat el rètol de la paradeta gaudiniana, que les “cocas” s’han convertit en “coques”. I com proliferaran, que penso jo

Compro el segon volum del Petit atles lingüístic del domini català, de l’IEC. L’obro a l’atzar –ho juro- i em surt la paraula “escombrar”, jo dic “agranar”, però es digui com es digui no hi ha res a fer.

Em fot perdre una mica més de la meva Rambla. I em fot pensar que guanyar, el que es diu guanyar, no guanya ningú. Evidentment, no compto els polítics per raons òbvies.

P S. Oferta de treball temporal:

breus intermitents d'estiu

Les nou:
M’assabento pel diari de la mort (investigaran detalls) de Michael Jackson. Encara que la seva música, i tota la resta, no m’agafà en el meu millor moment musical, l’he anat seguint. La seva mort m’ha sotragat: ja era un mite, el creia immortal, potser ja és immortal. El mateix diari m’informa de la mort de Farrah Fawcett. Menys espai. Feia temps que se sabia que tenia un càncer. També l’he seguida esporàdicament.

Les nou ben tocades:
La pitjor nota de les PAU correspon a Química. Ja fa anys que és així. Els diaris no expliquen si els resultats són deguts a la ineficàcia dels professors, a la desídia dels alumnes o al tipus de proves dels examinadors. L’any que ve tampoc no en diran res. Els resultats numèrics de la prova de llengua catalana, malgrat Carner i la Iliada, són lleugerament superiors als de l’any anterior.

Les dotze:
Vaig al FNAC (mai no sé si he d’apostrofar), a la secció de música francesa. Just a l’inici de l’escala mecànica de baixada hi ha una pila de discos de M. J., Kink of pop, que es venen a 14, 95 euros. La noia que m’atén a la caixa se sembla a la Janis Joplin, però té els pits més grans amb rierols subtils blavencs.

Migdia passat i primera hora de la tarda:
Experts i inexperts, Cuní inclòs, parlen de M. J. i F. F. En el segon cas, li retreuen tímidament que es prestés a ser gravada durant la seva malaltia. De M. J., mostren imatges de tot el món: iconografia disparada, tots els detalls, totes les idolatries, totes les hipòtesis.

Tornen a parlar de dues adaptacions teatrals d’obres literàries: El quadern gris i La ruta blava. No m’interessa gaire el teatre i encara menys les adaptacions literàries, tot i així tinc curiositat per conèixer la tria. No descarto assistir a les representacions.
Fa uns dies, ja a la matinada, van passar un reportatge sobre La ruta blava (en Sagarra junior n’havia parlat al diari) que suposo que va mirar molt poca gent, entre altres coses perquè van programar-lo molt tard. Per què? Ho ignoro. Deixo el vídeo aquí, convençut que el mirarà poca gent: sóc optimista.



A partir de les set:
Baixo Rambla avall fins arribar a la mar. Torno a pujar. Conec i desconec el que passejo. Els lleons de Colom tenen turistes als lloms. Les terrasses, plenes: un turista solitari es mira perplex un llenguado amb acompanyament, el peix sembla conformat. Al Liceu hi ha cua. Veig per primera vegada l’estàtua humana d’un pollet: patètic el groc artificial i la sensació que no creixerà. Una noia passeja un ram de flors en la seva bicicleta: magnífic ram i magnifica noia. Uns nuvis pugen en un Cadillac davant de l’Ajuntament i emprenen un destí ignorat. A la plaça de sant Felip Neri, un jove toca la guitarra, un gos udola, la font no raja, els de l’hotel prenen l’aperitiu. Una altra guitarra al principi del carrer de la Pietat, ningú no s’atura. Bombolles gegantines al costat de la catedral; veig una monja famosa que s’atura i somriu, no recordo el seu nom. Trobo la C. que em diu que avui ha llegit el tema de les oposicions; m’assegura que tenia el pressentiment que li tocaria Bernat Metge: està contenta... El dia no vol morir, la nit s’acosta. Em sembla bé.

Més tard:
La Joana s’adorm al sofà.

P. S. Finalment he pogut recordar el nom de la monja: Teresa Forcades, doctora en Teologia, Master of Divinity per la Universitat de Harvard i moltes altres coses. M'encanta aquesta monja, preclara, sempre en equilibri entre la religió i el laïcisme.

Jo sóc donant d'idees: anatomia elemental

En pocs dies m’arriben dues “butlletes participatives”, una a través del diari i l’altra annexa a una revista de l’Ajuntament, en què se m’invita a participar en el procés de remodelació del tram central de la Diagonal, des de Macià fins a les Glòries. Encara no he dit res. A mi, la Diagonal, que és sobretot un lloc de pas, ja m’està bé (o malament), i abans de suggerir qualsevol canvi m’ho hauria de rumiar bé. L’únic que tinc clar és que un mitjà ràpid de transport públic, és a dir, una línia de metro que arribes fins a altres poblacions de l’àrea metropolitana seria una bona idea.

Evidentment, el projecte tal com es presenta no té possibilitat de fer marxa enrere: la remodelació es realitzarà diguin el que diguin els ciutadans. En tot cas, la butlleta ofereix múltiples combinatòries que insinuen, clarament o no tant, alguns dels desitjos de l’Ajuntament. El que queda claríssim és que s’ha de reduir el trànsit automobilístic privat i que es facilitarà el trànsit privat en bicicleta o a peu i els mitjans de transports municipals. En aquest aspecte jo tinc les coses clares; a mi, que no condueixo per Barcelona, ja m’estan bé els mitjans de transports privats que ara circulen per la Diagonal: no hi tinc res a dir. Ara bé, si arriba un moment en què -amb la participació de la Generalitat i de qui calgui- s’aconsegueix que tots els catalans, barcelonins inclosos, puguin moure’s per tota –he dit tota- la geografia catalana amb els transports públics amb una relativa eficiència seré el primer a comprar-me un barret i traure-me’l per dir: chapeau, comencem a anar bé!

Per altra banda, no entenc –i si ho entenc, faré veure que no- aquesta dèria a promocionar la venda d’automòbils. Amb quina finalitat s’han de comprar? Amb la de posar-los com una peça escultòrica al menjador de casa (en vertical, és clar) o amb la de recaptar el màxim de diners possibles a través d’impostos directes, indirectes i multes?

En fi, podria continuar amb alguns altres suggeriments de la butlleta i no descarto fer-ho més endavant, però ara voldria copiar unes línies de la primera pàgina de la revista de l’Ajuntament, “Barcelona informació”: La Rambla, una artèria que batega entre els dos costats del cor. L’emblemàtic passeig no deixa mai indiferent. Bonica comparació-metàfora que es desenvolupa a l’interior de la revista amb les argumentacions demagògiques habituals pròpies del consistori municipal. Sóc passejador de la Rambla des de fa anys, gairebé setmanalment i hi he viscut esporàdicament al menys en quatre cases de carrers propers que no esmentaré. Si voleu una altre moment fem una radiografia o un escàner detallat de l’artèria (i del cor), però tal com ho veig jo ara, si haguéssim de jutjar la totalitat del cos per l’estat de l’artèria, hauríem d’ingressar-lo immediatament en alguna UCI o qui sap si proposar directament l’eutanàsia. No la rambla no em deixa indiferent.


És clar, encara que una operació de cirurgia estètica, com la que es vol fer a la Diagonal té els seus perills i possibles seqüeles imprevisibles, els resultats són evidents i podem arribar a dissimular momentàniament el deteriorament del cos. Qui s’atreveix, però, amb una artèria malalta? I no obstant, cal ser valent, i si es vol guanyar en qualitat de vida, s’ha de començar pel que realment produeix problemes. Ja quedarà temps posteriorment per assumptes menors, exteriors, de façana (de moviment de capital sense risc, si se’m permet deixar de banda la metàfora).

Estic temptat d’escriure alguna cosa com això en el primer espai de la butlleta de la Diagonal, però no sé si s’entendria i, a més, és massa llarg. Sempre podria simplificar-ho: Remodeleu (repenseu? repensem?) la Rambla i després ja parlarem de la Diagonal. Dirien que sóc boig, ho sé.

cel d'àngels naïfs enfosquit pels fanals

Arribo vint minuts abans de l’hora de tancament. Truco al timbre del primer segona i espero. Potser és massa tard. Potser no m’han sentit. Potser ja no és el temps. No sé si tornaré a veure els angelets innocents, o no tant, ni les verges acolorides d’Ocaña en la seva darrera casa que ja no vaig conèixer.


Quin desig m’ha portat avui fins aquí? Quins reflexos del passat buscava en aquesta inútil peregrinació? Qui queda dels d’abans? Veig alguna vegada Nazario. Què se n’ha fet de Camilo? Els altres...? Pocs.

La Rambla és una ombra d’altres temps amb turistes que mengen Paellador i imitacions dolentes. El somni s’esvaeix en travessar la plaça de Catalunya. Les llums no deixen veure els àngels del cel. És el que toca.

batecs

Barcelona batega! A la dreta i a l’esquerra de la Rambla els batecs multicolors s’acceleren. El Raval s’ha transformat, la Ribera està desconeguda. Les botigues s’obren (en Portabella embogeix), es tanquen, reben subvencions, compten amb els seus propis recursos, canvien rètols, fan reformes...

Fa uns dies, al Parlament, Benach començava amb la lectura d’un fragment de L’auca del senyor Esteve, continuava Tresserras, i encara d’altres. Per un moment potser es van oblidar les històries pel poder entre Portabella i Mayol –què hem fet per merèixer-los!- , i tantes altres. Algú degué llegir aquest fragment:

-Jo ja sé que no [em posaré bo], i deixeu-me dir. Tu, Ramonet, seràs escultor. No sé si desitjo que ho siguis, però lo que sé és que ho seràs. T’he vist sempre a l’escriptori, però no hi eres. Hi eres només per mi, i ja t’agraeixo que hi fossis. “Adonis del meu sacrifici”, em recordo que em vas dir un dia, i m’he n’he adonat, i per això parlo. Adona’t del meu, et vui dir jo. Adona’t sempre i a tothora que havies tingut un pare que no havia sigut res en el món perquè tu poguessis ser; que havia anat fent diners perquè tu els poguessis tenir, i que si mai fas una bona obra, en aquest camí que vols emprendre, sense mi no l’hauries feta. Perquè surti una planta, fill meu, es té d’haver abaonat la terra, i jo no he estat més que abono i terra. Sigues tu... lo que tu ambiciones, ja que no has nascut per ser terra, i recorda’t d’aquest racó on no havíem viscut perquè visquessis.

S. Rusiñol. L’auca del senyor Esteve.

Al carrer Princesa, una placeta que és no és recorda “La Puntual”, símbol d’una Barcelona i d’un país ni millor ni pitjor, però fàcil d’entendre. Rusiñol, contra la paret, perquè els espais aquí són escassos i van cars, mira burleta, i qui sap si sorprès –potser tanca els ulls o els enalaira?-, uns canvis que ni en els seus somnis més agosarats podia imaginar.

Ja a la Rambla, els vells vianants de sempre s’adonen que els canvis han estat espectaculars. És cada cop més la Rambla del turisme exterior, que ens dóna vida i ens ofega, que ens enriqueix i ens empobreix.

Al final, o al principi, , després de passar entremig de les gàbies d’ocells que diuen que són una reminiscència dels temps bàrbars del senyor Esteve, gairebé tocant a la plaça de Catalunya, tanca una de les darreres grans botigues de roba, “Modelo” que, com “La Puntual, va anar engrandint diverses generacions d’una mateixa família, la dels Pantaleoni. En aquest cas sembla que no és que el darrer descendent vulgui ser artista –potser també-, sinó que la competència de comerços unimarca, molt més àgils i acords amb el temps, està acabant amb els vells establiments on encara els dependents tenien una lleugera –he dit lleugera- idea sobre els productes que venien. Ara això no té importància, perquè si el que t’has comprat aquesta temporada no se t’ha desfet, tampoc t’ho voldràs posar la propera, en què noves formes i colors et temptaran.

Barcelona bull. A Catalunya bullen infinitat de cassoles sobre focs inconstants plenes de menjar ràpid o no –precisament avui El Bulli (mític Empordà amb reminiscències de l’Hospitalet) ha estat considerat el millor restaurant del món, sobretot per la capacitat innovadora, és clar-. I alguns encara s’interessen pels vells xup-xups lents, tradicionals; això sí, cal afegir-hi alguns ingredients nous. Què s’està coent realment? La pregunta i la possible resposta no crec que tinguin cap interès. La majoria el que vol és menjar com a mínim un cop al dia. Sigui quin sigui l’aliment, vingui d’on vingui, tenen l’esperança que el cos aguantarà i fins i tot s’acabarà engreixant.

Començava parlant del senyor Esteve i, si m’ho permeteu, acabo amb el senyor Esteve, en la veu de Mita Casacuberta, coordinadora de l'any Rusiñol (lectorassa, li diu el meu sr. Esteve comentarista, i té raó, llàstima que la gent sigui tan inquieta i entri, surti, i s’expliqui no se sap què i la meva càmera no tingui un micro direccional). Espero que a ella no li importi sortir aquí i que vosaltres esteu atents a aquest tipus mediocre i persistent de la nostra història. Va, acabeu de llegir L’auca; malgrat que avui sembla que no tingui bon predicament és una delícia, tons melodramàtics inclosos. Us ho hauré de repetir més vegades?