volia ser una croniqueta

Continuo reivindicant que sant Jordi sigui un dia festiu a tots els efectes, al menys per als qui certifiquen que volen fer una volta completa per parades i paradetes i complir amb tot el que es proposen relacionat amb la diada. En fi, al matí he fet les celebracions pertinents a la feina i a la tarda he iniciat la volta seguint un pla mínimament preestablert.

Primer, visita a la mare, que avui estava xerraire, fins ben passades les sis. Després tenia la intenció de passar per la sinagoga del carrer Marlet, i ho he fet, però ja he vist abans d’entrar que les gestions previstes durarien més temps del que volia si m’havia d’esperar que s’acabessin les visites que atenien, així que amb la Joana hem decidit baixar per carrers secundaris fins al principi de la Rambla. Volia veure si trobava la Mar i la parada de Negra y Criminal, que em semblava recordar de memòria que serien a la part baixa. Ni una ni l’altra. Abans, però ens hem aturat una estona a l’Ateneu, a escoltar un fragment de la Rodoreda; a la plaça de sant Jaume, una altra parada amb més plaça del diamant.

El que hi havia en el primer tram de la Rambla eren moltes parades de partits polítics, la majoria testimonials. Veig a la parada del PSAN, que alguns deuen creure desaparegut, l’incombustible Jordi Moners encara fidel i al peu del canó. Just una mica més amunt descobreixo una amiga de la facultat i companya de feina durant uns anys que fa de llibretera ocasional amb el seu home perquè a una cunyada li han fet el salt els fills que habitualment l’ajuden. Xerrem prop d’una hora, intercanviem telèfons i ens assegurem que a l’estiu ens veurem al Priorat. Crec que serà així, ens ho devem. Mentre anem parlant, una petita manifestació independentista passa pel nostre darrere cridant els eslògans de rigor.

Anem serpentejant a ritme lent –passeig central, laterals- Rambla amunt. Els seguidors del Manchester ja han desaparegut. Encara no hem comprat cap llibre i tampoc ens hem pogut fer amb cap xuixo a l’Escrivà del costat del mercat de la Boqueria, massa golafres avui. A la Virreina, una exposició de fotografia xinesa; no hi entrem, malgrat el reclam del drac. A la plaça de Catalunya, els de les ràdios ja recullen el material, també els de TV3, encara que darrera de les tanques un públic fidel observa els presentadors de moda, com si no en tinguessin prou en veure’ls per la petita pantalla, que cada vegada són més grans i se’ns acabaran menjant.

Finalment entrem a la Catalònia, que en aquesta hora –deuen ser quarts de nou- ja és transitable amb pocs esforços. Sortim amb tres llibres, un d’ells és El sindicat de policies jueus, de Michael Chabon –i no em digueu que tinc el dia semita. Ja al passeig de Gràcia, m’alegra la vista en Biel Mesquida –em cau molt bé, més enllà de la seva literatura, que també- firmant exemplars d’Acrollam (mentre escric això l’escolto a la tele, al macroprograma –molt bé- que l’Emili Manzano comparteix amb la Terribas). Em fixo que en Biel fa unes dedicatòries gràficament precioses –no aconsegueixo llegir el contingut-; traça unes línies paral·leles i escriu al mig les paraules que cadascú li mereix.

Darrera parada i cita obligada de cada Sant Jordi: la llibreria Ona. Ja no queda cap escriptor firmant i la circulació és fluïda. Tinc massa abandonada aquesta llibreria, em sento culpable, però només puc comprar tres llibres més. La llibretera actual triga una mica a entendre el que vull i em fa pensar que m’equivoco. No, no és això, és que l’he desconcertat perquè diu que tothom li demana el darrere de Philip Roth i gairebé havia oblidat que es deia L’espectre se’n va.

Quin cansament! No tenim esma d’arribar a casa per fer el sopar, així que ens aturem dos-cents metres abans i ens mengem un assortiment d’amanides, pop a la gallega i uns calamarcets a l’andalusa. Tres taules més enllà, em fa gràcia veure com un cambrer presenta una paella prefabricada acabada de fer a una turista perquè li doni el vistiplau abans de servir-la. Evidentment, la noia assenteix plenament satisfeta, i segurament ho estarà. La Joana, que ha treballat fins a les sis, ja no pot més i jo, ja ho veieu, encara tinc temps d’entretenir-me una estona. El Barça ha empatat: mal assumpte.

M’agrada aquesta fotografia de la Rodoreda, aquesta mirada... (em diu una amiga que la seva filla no coneixia l’escriptora i ara se la troba fins a la sopa, a la qual cosa, tot s’ha de dir, ha contribuït la pròpia mare. La noia ha guanyat avui un dels premis literaris del seu col·legi i li han regalat... La plaça del diamant!). Per cert, recordeu que més li diu a la Colometa l'adroguer just abans d’acabar la conversa (cap. 39)?

detalls dels temps

Llegeixo a “La Vanguardia” una entrevista a Philip Roth, de 74 anys, de qui acaba de sortir, traduït al català a la Magrana, “L’espectre se’n va”, on sembla que es desfà definitivament del seu personatge Zuckerman. És una entrevista inquietant, que fa reflexionar sobre les nostres pròpies vides. Fins ara Roth vivia aïllat en el camp i ha decidit tornar a la ciutat, a Nova York, encara que conserva la casa rural i hi va quan fa bon temps, igual que jo. El que no sabem és si a la ciutat ha sortit de la solitud del camp o aquest sentiment se li ha incrementat. Tot i que no m’interessa especialment, no puc evitar fixar-me en el que diu sobre el seu probable vot a Obama: “M’interessa que sigui negre. La qüestió racial és més important en aquest país que la feminista. La seva victòria diria quelcom fantàstic sobre aquest país”. Dubto que la qüestió racial –o la feminista, si anem al cas-, en el seu sentit profund tingui massa a veure amb allò que puguin oferir Obama o la Clinton com a presidents; veure-ho diferent em sembla una conseqüència perversa de la publicitat electoral, de la superficialitat en què s’ha convertit la tria dels qui han de vetllar i regir el funcionament d’un territori i dels seus habitants; no li retrec, aquí passa el mateix. Tornant al aspecte principal, i a partir del poc que puc deduir i interpretar, potser erròniament, tinc la sensació que Roth es planteja, i ho deu fer en la novel·la, un món de solitud, d’incomunicació, de desencontres, de dificultats de tranversalitats a causa de l’edat (nens, joves, adults, vells....) –com en altres novel·les seves. Cap novetat en la vida humana, però que segurament, i malgrat les possibilitats per resoldre aquestes mancances i les angoixes que creen, són una de les constants més preocupants del nostre temps, sempre que algú s’aturi a pensar-hi, és clar, on la gent troba mil camins, però no sap on duen.

Contrasta el que intueixo en les respostes de Roth amb la lectura que faig aquests dies dels pensaments de Ciceró a través de De la vellesa i De l’amistat. Aquest Ciceró ja gran que no veu distàncies sinó complementarietat entre joves i vells, que no tem i no s’angoixa per la mort, que explica la necessitat de l’amistat i analitza les seves característiques.

La virtut, sí, la virtut dic jo, C. Fànnio i Q. Múcio, concilia les amistats i les conserva: pues en ella s’encontra perfecta conformitat en totes les coses, estabilitat, constància; luego que ella s’és deixada veure i ha fet brillar la seva llum i que ha vist i reconegut en un altre home un igual resplendor, s’hi ajunta i en mateix temps rep el d’aquell altre; i d’aquella unió resulta que s’encén l’amor o l’amistat: perquè una cosa i altra davallen d’amar; per conseqüència amar no és altra cosa sinó estimar aquell que un ama, sens que això sia per motiu de necessitat ni d’utilitat; si bé aquesta s’encontra sempre en l’amistat, encara que un no la cèrquia.”

Ciceró: De la vellesa. De l’amistat (traducció d’Antoni Febrer i Cardona –1807), a cura de Maria Paredes i Amadeu Viana. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i Publicacions de l’Abadia de Montserrrat. Biblioteca Sanchis Guarner, 2002.

Certament el problema de les lectures d’autors llunyans és que algunes paraules del seu discurs, sobretot les que presenten més abstracció, han agafat en el transcurs del temps nous significats o nous matisos; per exemple, què entenia Ciceró per virtut i què entenem nosaltres? Dubto que la paraula virtut aparegui gaire en el lèxic del segle XXI, per mi que és una paraula morta que deu tenir uns mots alternatius que ara no se m’acuden.