publicitat i estratègies

He mirat parts d’aquestes propagandes electorals a dues o més bandes que anomenen debats. Res de nou, encara que els mitjans ens parlin de guanyadors i de perdedors i el període electoral es converteixi més en la festa de periodistes professionals i aficionats, especialitzats o no, que en la festa dels polítics. No temeu, jo no faré d’opinador ni cantaré les excel·lències (?) d’un candidat ni les misèries d’un altre: res de tornar a les eternes musiquetes cícliques que toquen millor altres instrumentistes.

En l’aspecte personal, només reafirmaré que entenc que al final hi ha dues opcions: votar o no votar- El vot blanc o nul, com tothom sap, és votar algú sense saber a qui, per molt que qui ho faci pensi que és una opció que farà reflexionar partits polítics i conciutadans; potser sí, però poc i per poc temps. Per altra banda, tal com ho veig, des de Catalunya cal votar candidats que puguin matisar Zapatero o Rajoy; cosa dífícil, entre altres coses perquè és impossible saber fins quin punt aquests partits anteposaran els interessos de Catalunya (què és Catalunya?) als seus propis. També caldria discutir la capacitat intel·lectual i política dels candidats, però aquest és un tema que la meva escassa intel·ligència i el desconeixement profund dels qui em representaran m’impedeix encetar.

En fi no li dono –doneu- més voltes ni poso –poseu- gaires esperances en un futur sorprenent. Dels quatre propers anys si que m’atreviria a parlar, però no crec que pogués dir res que no sapigueu. Mentrestant, torno a la lectura dels clàssics, sempre tan actuals, encara que dubto que alguns polítics ho sàpiguen o es pensen que nosaltres no ho sabem- i pensen que el seu director de campanya s’inventa les estratègies, i em rellegeixo el Commentariolum Petitionis -lectura curta recomanada-, en què Quint Tul·li Ciceró planifica les directrius de la campanya del seu germà Marc. Això s’esdevenia, em sembla, l’any 64 aC. Us va bé que us en deixi dos fragments, traduïts per Joan Carbonell i publicats a La Magrana?

Fer una promesa és quelcom incert en el temps i que afecta a poca gent, però negar-s’hi et crea enemistats, sobtades i nombroses. De fet, són molts més el qui sol·liciten l’ajut d’un altre que els qui, arribat el cas, en fan ús.
En conseqüència, és preferible que algú s’enrabiï contra tu en el fòrum que no pas tots, tot el dia, dins ca teva; molt més sabent que la irritació és més gran amb qui refusa, que no pas amb qui hom veu travat per algun motiu, però que desitja complir la promesa per poc que pugui


Finalment, procura que tota la campanya sigui aparatosa, vistosa, magnífica, popular, que es desenvolupi amb aires de grandesa i dignitat, i també –si algun fet ho permet- que surti a la llum la mala reputació dels teus adversaris, resultat del seu comportament, es tracti d’un crim, de luxúria, o de corrupció.


P. S. Diu el propi diari que l'article més llegit de l'"Avui" és el que parla sobre l'assumpte Nevot -on anirem a parar!-; jo voto pel d'en Puyal, suau i clar.

detalls dels temps

Llegeixo a “La Vanguardia” una entrevista a Philip Roth, de 74 anys, de qui acaba de sortir, traduït al català a la Magrana, “L’espectre se’n va”, on sembla que es desfà definitivament del seu personatge Zuckerman. És una entrevista inquietant, que fa reflexionar sobre les nostres pròpies vides. Fins ara Roth vivia aïllat en el camp i ha decidit tornar a la ciutat, a Nova York, encara que conserva la casa rural i hi va quan fa bon temps, igual que jo. El que no sabem és si a la ciutat ha sortit de la solitud del camp o aquest sentiment se li ha incrementat. Tot i que no m’interessa especialment, no puc evitar fixar-me en el que diu sobre el seu probable vot a Obama: “M’interessa que sigui negre. La qüestió racial és més important en aquest país que la feminista. La seva victòria diria quelcom fantàstic sobre aquest país”. Dubto que la qüestió racial –o la feminista, si anem al cas-, en el seu sentit profund tingui massa a veure amb allò que puguin oferir Obama o la Clinton com a presidents; veure-ho diferent em sembla una conseqüència perversa de la publicitat electoral, de la superficialitat en què s’ha convertit la tria dels qui han de vetllar i regir el funcionament d’un territori i dels seus habitants; no li retrec, aquí passa el mateix. Tornant al aspecte principal, i a partir del poc que puc deduir i interpretar, potser erròniament, tinc la sensació que Roth es planteja, i ho deu fer en la novel·la, un món de solitud, d’incomunicació, de desencontres, de dificultats de tranversalitats a causa de l’edat (nens, joves, adults, vells....) –com en altres novel·les seves. Cap novetat en la vida humana, però que segurament, i malgrat les possibilitats per resoldre aquestes mancances i les angoixes que creen, són una de les constants més preocupants del nostre temps, sempre que algú s’aturi a pensar-hi, és clar, on la gent troba mil camins, però no sap on duen.

Contrasta el que intueixo en les respostes de Roth amb la lectura que faig aquests dies dels pensaments de Ciceró a través de De la vellesa i De l’amistat. Aquest Ciceró ja gran que no veu distàncies sinó complementarietat entre joves i vells, que no tem i no s’angoixa per la mort, que explica la necessitat de l’amistat i analitza les seves característiques.

La virtut, sí, la virtut dic jo, C. Fànnio i Q. Múcio, concilia les amistats i les conserva: pues en ella s’encontra perfecta conformitat en totes les coses, estabilitat, constància; luego que ella s’és deixada veure i ha fet brillar la seva llum i que ha vist i reconegut en un altre home un igual resplendor, s’hi ajunta i en mateix temps rep el d’aquell altre; i d’aquella unió resulta que s’encén l’amor o l’amistat: perquè una cosa i altra davallen d’amar; per conseqüència amar no és altra cosa sinó estimar aquell que un ama, sens que això sia per motiu de necessitat ni d’utilitat; si bé aquesta s’encontra sempre en l’amistat, encara que un no la cèrquia.”

Ciceró: De la vellesa. De l’amistat (traducció d’Antoni Febrer i Cardona –1807), a cura de Maria Paredes i Amadeu Viana. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i Publicacions de l’Abadia de Montserrrat. Biblioteca Sanchis Guarner, 2002.

Certament el problema de les lectures d’autors llunyans és que algunes paraules del seu discurs, sobretot les que presenten més abstracció, han agafat en el transcurs del temps nous significats o nous matisos; per exemple, què entenia Ciceró per virtut i què entenem nosaltres? Dubto que la paraula virtut aparegui gaire en el lèxic del segle XXI, per mi que és una paraula morta que deu tenir uns mots alternatius que ara no se m’acuden.