detalls dels temps

Llegeixo a “La Vanguardia” una entrevista a Philip Roth, de 74 anys, de qui acaba de sortir, traduït al català a la Magrana, “L’espectre se’n va”, on sembla que es desfà definitivament del seu personatge Zuckerman. És una entrevista inquietant, que fa reflexionar sobre les nostres pròpies vides. Fins ara Roth vivia aïllat en el camp i ha decidit tornar a la ciutat, a Nova York, encara que conserva la casa rural i hi va quan fa bon temps, igual que jo. El que no sabem és si a la ciutat ha sortit de la solitud del camp o aquest sentiment se li ha incrementat. Tot i que no m’interessa especialment, no puc evitar fixar-me en el que diu sobre el seu probable vot a Obama: “M’interessa que sigui negre. La qüestió racial és més important en aquest país que la feminista. La seva victòria diria quelcom fantàstic sobre aquest país”. Dubto que la qüestió racial –o la feminista, si anem al cas-, en el seu sentit profund tingui massa a veure amb allò que puguin oferir Obama o la Clinton com a presidents; veure-ho diferent em sembla una conseqüència perversa de la publicitat electoral, de la superficialitat en què s’ha convertit la tria dels qui han de vetllar i regir el funcionament d’un territori i dels seus habitants; no li retrec, aquí passa el mateix. Tornant al aspecte principal, i a partir del poc que puc deduir i interpretar, potser erròniament, tinc la sensació que Roth es planteja, i ho deu fer en la novel·la, un món de solitud, d’incomunicació, de desencontres, de dificultats de tranversalitats a causa de l’edat (nens, joves, adults, vells....) –com en altres novel·les seves. Cap novetat en la vida humana, però que segurament, i malgrat les possibilitats per resoldre aquestes mancances i les angoixes que creen, són una de les constants més preocupants del nostre temps, sempre que algú s’aturi a pensar-hi, és clar, on la gent troba mil camins, però no sap on duen.

Contrasta el que intueixo en les respostes de Roth amb la lectura que faig aquests dies dels pensaments de Ciceró a través de De la vellesa i De l’amistat. Aquest Ciceró ja gran que no veu distàncies sinó complementarietat entre joves i vells, que no tem i no s’angoixa per la mort, que explica la necessitat de l’amistat i analitza les seves característiques.

La virtut, sí, la virtut dic jo, C. Fànnio i Q. Múcio, concilia les amistats i les conserva: pues en ella s’encontra perfecta conformitat en totes les coses, estabilitat, constància; luego que ella s’és deixada veure i ha fet brillar la seva llum i que ha vist i reconegut en un altre home un igual resplendor, s’hi ajunta i en mateix temps rep el d’aquell altre; i d’aquella unió resulta que s’encén l’amor o l’amistat: perquè una cosa i altra davallen d’amar; per conseqüència amar no és altra cosa sinó estimar aquell que un ama, sens que això sia per motiu de necessitat ni d’utilitat; si bé aquesta s’encontra sempre en l’amistat, encara que un no la cèrquia.”

Ciceró: De la vellesa. De l’amistat (traducció d’Antoni Febrer i Cardona –1807), a cura de Maria Paredes i Amadeu Viana. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i Publicacions de l’Abadia de Montserrrat. Biblioteca Sanchis Guarner, 2002.

Certament el problema de les lectures d’autors llunyans és que algunes paraules del seu discurs, sobretot les que presenten més abstracció, han agafat en el transcurs del temps nous significats o nous matisos; per exemple, què entenia Ciceró per virtut i què entenem nosaltres? Dubto que la paraula virtut aparegui gaire en el lèxic del segle XXI, per mi que és una paraula morta que deu tenir uns mots alternatius que ara no se m’acuden.