El dimecres vaig fer la meva visita guiada anual a l’IEC, més que res per preguntar com va la gramàtica, tot i que si la tinguessin a punt és probable que ja n’hagués sentit parlar. Sembla que, com sempre, aquest any tampoc: la sintaxi és extremament complexa.
A més de la passejada per la casa i el regal de material sobre la Institució, als visitants ens projecten un vídeo amb una síntesi històrica que acaba amb el parlament d’una noia que acaba d’arrodonir el resum amb la presentació, la finalitat i l’ús d’algunes publicacions de llengua, entre elles la segona edició del diccionari. Aquesta vegada, en parlar de la tasca de fixació de paraules que corresponen a nous conceptes, va posar en pantalla, entre altres exemples, “futbol sala”: Variant del futbol practicada entre dos equips de sis jugadors cadascun i en un terreny de sòl dur amb unes dimensions de 24-28 metres de llarg i de 13 a 15 metres d'ample. Un dels assistents –la majoria joves d’uns quinze anys- va atrevir-se a dir que el futbol sala que ell coneixia es practicava amb cinc jugadors –de els mides del camp no n’estava segur-, inclòs el porter. La noia, molt esportivament, va prendre nota i va dir que ja ho comunicaria a l’autoritat competent per si calia fer el canvi. Ara mateix obriré el diccionari en línia per veure si tenia raó el jove o és manté la definició de l’expert de l’IEC; mira que si me’l fitxen per la secció d’esports...
M’he desviat del tema. En un moment de la visita, ens van portar als Jardins de la Mercè Rodoreda, situats al primer pis. Devien haver adobat la terra recentment perquè l’aire feia una olor intensa de fems, els quals segurament contribuïen al bon aspecte de les plantes. Només entrar, el primer que es veu són unes magnífiques camèlies. Just en aquell moment, després d’un matí gris, es va obrir una escletxa entre els núvols i el sol va il·luminar les plantes. Com que sempre bado, en lloc de seguir les explicacions de la guia em vaig distreure amb tres versets insignificants i vaig pensar que, tenint en compte l’origen de les camèlies (diuen que són flors difícils de conrear a casa pels aficionats), podia escriure un haiku en japonès, per allò d’intentar harmonitzar el fons i la forma. I això és el que hi ha en l’escrit anterior. Suposem per un moment que jo fos un escriptor de reconegut prestigi; després d’escriure l’haiku, es diria que el poemeta és una incursió en la literatura japonesa i es farien lloes o retrets diversos? Si l’haiku fos molt bo i n’escrivís d’altres, algun dia m’inclourien en els manuals de literatura japonesa? Figurarien aquests versos –partim de la idea que fos un autor amb obra publicada en llengua catalana- en les antologies en llengua catalana: original japonès i subtítols en català? I moltes altres preguntes que no sé si obtindran cap resposta autoritzada. Per cert, hi ha una imatge clàssica a Barcelona que m’ha inspirat uns versets en grec que no sé si finalment obtindran forma.
Tornant a l’haiku, la veritat és que el meu coneixement del japonès és molt precari, gairebé inexistent, de manera que no sé si on volia dir reixa, he escrit porta; si on volia dir floreixen, he escrit en flor; si he escrit roses, en lloc de les camèlies originals... Espero que la propera vegada els meus coneixements de la llengua japonesa siguin més sòlids o bé que algun nadiu em doni les indicacions pertinents per fer uns versos sostenibles. En fi, traduït al català, l’haiku diria això:
Vora la reixa,
floreixen les camèlies.
S’obren els núvols
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mercè Rodoreda. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mercè Rodoreda. Mostrar tots els missatges
19.2.10
17.2.09
sobre la pintura
Hi havia un temps en què em molestava la meva manca d’educació musical, arquitectònica, pictòrica, etc. , i la meva insensibilitat; ara, també. En altres temps, buscava culpables; ara no, perquè he arribat a la conclusió que en part m’hauria d’autocondemnar.
Fa unes quantes setmanes, quan vaig passar a veure les pintures de la Mercè Rodoreda que s’exposaven a La Pedrera, vaig tenir la doble sensació de què parlo més amunt. Sí, molt bé, em van interessar els quadres de la Rodoreda, però més per la relació amb l’escriptora, pels detalls que aportaven a la seva biografia que per ells mateixos. Ara en Sani ens mostra al seu bloc tres pintures (quina barreja de duresa i fragilitat!) de Gabriel Ferrater. És coneguda la passió de Ferrater per la pintura i no tant la meva per Ferrater, i tot i així, i pensar que m’agradaria força veure una exposició ferrateriana, amb aquestes mostres em passa una mica com amb els quadres de la Rodoreda. El meu talent interpretatiu, la meva capacitat de descobrir, d’entendre o d’emocionar-me és escasa. En el dos casos no admet cap comparació amb l’interès, la complicitat i les sensacions que em provoca la seva literatura.
En canvi, l’exposició a la mateixa Pedrera d’un pintor que gairebé no conec arriba a interessar-me més. L’autoretrat que presideix l’exposició em fa buscar diversos angles i reflexionar fins quin punt l’efecte de les ulleres –hi són i no hi són?- té algun significat ocult. Al final de l’exposició, “Dancing” amb el vermell esclatant que tant m’agrada de les jaquetes dels músics i el cap del pintor que em fa evocar un Harold Lloyd present per casualitat i a punt de fer-ne alguna de grossa. I entre una i altra pintura, tota la resta, sobretot la que va fins a l’any 39. Dibuixos, olis, il·lustracions, disseny tèxtil... Pintures ambicioses i intimistes (una de les que m’agraden més de les darreres és la petita “dues noies llegint”, crec que es titula, que no trobo a Internet), un estil que va canviant, però que sembla que recomença, de manera que a mi, que ja ha quedat clar que no sóc un expert, se m’acut el joc d’intentar datar a grosso modo: abans i després de la guerra. Fracasso lamentablement en moltes ocasions.
Arribats en aquest punt, i encara continuaria, més d’un deu pensar que interessar-me molt més per la pintura de Josep Mompou que per la de Mercè Rodoreda o de Gabriel Ferrater confirma el meu poc criteri, confirma que sóc un lector mediocre de l’art, potser una certa traïció. No s’hi pot fer res: és així.
M’he distret una estona copiant uns quants quadres del pintor en un vídeo per si hi voleu donar un cop d’ull abans de passar per La Pedrera o per si voleu desistir definitivament. Ja imagineu que es tracta d’una reproducció deficient. Quant a la música de fons, he triat un fragment d’una dansa de Frederic Mompou, el germà petit del pintor, interpretada per ell mateix, que em sembla que reflecteix una mica aquesta sensació que he expressat de recomençament, esvaïment i repetició que al vídeo és difícil de transmetre. Per cert, i continuant amb la pintura, m’agrada el desenvolupament expositiu i les conclusions d’una pintora i crítica, escèptica i propera, que estic segur que pot augmentar la seva autostima si es passeja fins allà després d'haver suportat opinions d'incompetents com jo.
Fa unes quantes setmanes, quan vaig passar a veure les pintures de la Mercè Rodoreda que s’exposaven a La Pedrera, vaig tenir la doble sensació de què parlo més amunt. Sí, molt bé, em van interessar els quadres de la Rodoreda, però més per la relació amb l’escriptora, pels detalls que aportaven a la seva biografia que per ells mateixos. Ara en Sani ens mostra al seu bloc tres pintures (quina barreja de duresa i fragilitat!) de Gabriel Ferrater. És coneguda la passió de Ferrater per la pintura i no tant la meva per Ferrater, i tot i així, i pensar que m’agradaria força veure una exposició ferrateriana, amb aquestes mostres em passa una mica com amb els quadres de la Rodoreda. El meu talent interpretatiu, la meva capacitat de descobrir, d’entendre o d’emocionar-me és escasa. En el dos casos no admet cap comparació amb l’interès, la complicitat i les sensacions que em provoca la seva literatura.
En canvi, l’exposició a la mateixa Pedrera d’un pintor que gairebé no conec arriba a interessar-me més. L’autoretrat que presideix l’exposició em fa buscar diversos angles i reflexionar fins quin punt l’efecte de les ulleres –hi són i no hi són?- té algun significat ocult. Al final de l’exposició, “Dancing” amb el vermell esclatant que tant m’agrada de les jaquetes dels músics i el cap del pintor que em fa evocar un Harold Lloyd present per casualitat i a punt de fer-ne alguna de grossa. I entre una i altra pintura, tota la resta, sobretot la que va fins a l’any 39. Dibuixos, olis, il·lustracions, disseny tèxtil... Pintures ambicioses i intimistes (una de les que m’agraden més de les darreres és la petita “dues noies llegint”, crec que es titula, que no trobo a Internet), un estil que va canviant, però que sembla que recomença, de manera que a mi, que ja ha quedat clar que no sóc un expert, se m’acut el joc d’intentar datar a grosso modo: abans i després de la guerra. Fracasso lamentablement en moltes ocasions.
Arribats en aquest punt, i encara continuaria, més d’un deu pensar que interessar-me molt més per la pintura de Josep Mompou que per la de Mercè Rodoreda o de Gabriel Ferrater confirma el meu poc criteri, confirma que sóc un lector mediocre de l’art, potser una certa traïció. No s’hi pot fer res: és així.
M’he distret una estona copiant uns quants quadres del pintor en un vídeo per si hi voleu donar un cop d’ull abans de passar per La Pedrera o per si voleu desistir definitivament. Ja imagineu que es tracta d’una reproducció deficient. Quant a la música de fons, he triat un fragment d’una dansa de Frederic Mompou, el germà petit del pintor, interpretada per ell mateix, que em sembla que reflecteix una mica aquesta sensació que he expressat de recomençament, esvaïment i repetició que al vídeo és difícil de transmetre. Per cert, i continuant amb la pintura, m’agrada el desenvolupament expositiu i les conclusions d’una pintora i crítica, escèptica i propera, que estic segur que pot augmentar la seva autostima si es passeja fins allà després d'haver suportat opinions d'incompetents com jo.
28.11.08
de Llull a Carner passant per la Rodoreda
Si no hagués estat per l’Anna, no hagués recordat que avui el calendari ens indica que és el dia dedicat a Ramon Llull. Afegeix l’Anna que Llull és el patró dels traductors i traductores. No diré res ara de Llull, amic proper i llunyà, però aprofitaré per reiterar la meva admiració pels traductors i la seva difícil art.
Precisament ahir repassava –sempre qüestions de feina o voluntat de feina- una traducció a diverses llengües de la Mercè Rodoreda i em deia que fins i tot textos aparentment senzills tenen una complicació important a l’hora de traslladar paraules i intenció i sobretot aquella màgia subtil que els escriptors aconsegueixen crear i transmetre als parlants de la mateixa llengua.
Vet aquí un petit fragment i diverses traduccions (disculpeu que no hagi copiat alguns signes del romanès, però no sabia on trobar-los):
Tenia uns ullets de mico i duia una camisa blanca amb ratlleta blava, amarada sota els braços, i amb el botó del coll descordat.
Il avait des petits yeux de singe et portait una chemisa blanche à raies bleues, toute trempée sous les bras et le col déboutonné.
Avea niste ochisori de maimuta si purta camasa cu dungulita albastra, uda la subtioara, cu nasturele de la git descheiat.
Aveva gli occhi piccoli come quelli di una scimmietta e indossava una camicia bianca a righine blu, inzuppata sotto le ascelle e con il collo sbottonato.
Tenía unos ojitos de mono y llevaba una camisa blanca con rayitas azules, arremangada sobre los codos y con el botón del cuello desabrochado.
Tinha uns olhitos de macaco e usava uma camisa branca com risquinhas azuis, encharcada debaixo dos braços, e com o botao do collarinho desabotoado.
Ja veieu que és poqueta cosa, però de seguida em vaig imaginar que en a penes dues ratlles podrien sorgir com a mínim alguns dubtes: “ullets de mico” “amb ratlleta blava” i, sobretot, “amarada”. Efectivament, si repasseu les versions, veureu, les diverses solucions a “amarada”, una d’elles francament dolenta. És clar que la meva ignorància sobre algunes d’aquestes llengües m’impedeix saber si el lector del francès, del romanès, de l’italià, del castellà o del portuguès llegia objectivament –subjectivament no cal dir-ho- el mateix que jo trobo en l’original català.
En fi, que sabuda la meva admiració per Llull, vull deixar constància de la meva admiració pels bons traductors, sense els quals la meva vida seria molt més limitada.
Per acabar, unes paraules d’un, segons diuen, excel·lent traductor:
Apreneu llengües. Això té dos grans avantatges. L’un és que podreu traduir i l’altre que, en essent conversants en llengües alienes, deixareu córrer de llegir traduccions.
Josep Carner: De l’art de traduir.
P.S. Em fa l’efecte que en un futur proper copiaré en el bloc totes les reflexions de Carner sobre l’art de traduir. Espero que qui tingui els drets legals no m’ho retregui.
Precisament ahir repassava –sempre qüestions de feina o voluntat de feina- una traducció a diverses llengües de la Mercè Rodoreda i em deia que fins i tot textos aparentment senzills tenen una complicació important a l’hora de traslladar paraules i intenció i sobretot aquella màgia subtil que els escriptors aconsegueixen crear i transmetre als parlants de la mateixa llengua.
Vet aquí un petit fragment i diverses traduccions (disculpeu que no hagi copiat alguns signes del romanès, però no sabia on trobar-los):
Tenia uns ullets de mico i duia una camisa blanca amb ratlleta blava, amarada sota els braços, i amb el botó del coll descordat.
Il avait des petits yeux de singe et portait una chemisa blanche à raies bleues, toute trempée sous les bras et le col déboutonné.
Avea niste ochisori de maimuta si purta camasa cu dungulita albastra, uda la subtioara, cu nasturele de la git descheiat.
Aveva gli occhi piccoli come quelli di una scimmietta e indossava una camicia bianca a righine blu, inzuppata sotto le ascelle e con il collo sbottonato.
Tenía unos ojitos de mono y llevaba una camisa blanca con rayitas azules, arremangada sobre los codos y con el botón del cuello desabrochado.
Tinha uns olhitos de macaco e usava uma camisa branca com risquinhas azuis, encharcada debaixo dos braços, e com o botao do collarinho desabotoado.
Ja veieu que és poqueta cosa, però de seguida em vaig imaginar que en a penes dues ratlles podrien sorgir com a mínim alguns dubtes: “ullets de mico” “amb ratlleta blava” i, sobretot, “amarada”. Efectivament, si repasseu les versions, veureu, les diverses solucions a “amarada”, una d’elles francament dolenta. És clar que la meva ignorància sobre algunes d’aquestes llengües m’impedeix saber si el lector del francès, del romanès, de l’italià, del castellà o del portuguès llegia objectivament –subjectivament no cal dir-ho- el mateix que jo trobo en l’original català.
En fi, que sabuda la meva admiració per Llull, vull deixar constància de la meva admiració pels bons traductors, sense els quals la meva vida seria molt més limitada.
Per acabar, unes paraules d’un, segons diuen, excel·lent traductor:
Apreneu llengües. Això té dos grans avantatges. L’un és que podreu traduir i l’altre que, en essent conversants en llengües alienes, deixareu córrer de llegir traduccions.
Josep Carner: De l’art de traduir.
P.S. Em fa l’efecte que en un futur proper copiaré en el bloc totes les reflexions de Carner sobre l’art de traduir. Espero que qui tingui els drets legals no m’ho retregui.
10.10.08
Estimada Rodoreda
Res, Mercè, que continuem llegint-te i jugant amb les teves paraules. Demà vaig a veure o a escoltar -no ho sé ben bé- Senyores i minyones, ja et diré. Mentrestant vaig repassant.
Sabeu relacionar els començaments de més avall amb les obres següents: Vint-i-dos contes, Viatges i flors, La Mort i la Primavera, Mirall trencat, Aloma, Quanta, quanta guerra..., Semblava de seda i altres contes, Agonia de llum, La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies, La meva Cristina i altres contes?
Amb cinc encerts ja aproveu, però si aconseguiu el ple a l’11 ... Felicitats! A mi la memòria em falla.
Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu d’un lledoner a tocar de a pedra del boig i abans de ficar-me a l’aigua vaig mirar ben bé el color que el cel hi deixava, i tota la llum que el cel hi posava ja era diferent perquè havia començat la primavera que naixia altra vegada després de viure sota de la terra i a dintre de les branques...
Em vaig haver d’arraconar de pressa perquè venien contra mi potser un miler de cavalls amb soldats al damunt armats amb llances.
Caminaven a poc a poc.
Ens van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat del jardí, i el vigilant ens va trobar a la matinada.
La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols.
Veu? –em va dir- en aquesta casa sense res, el meu marit cada any hi plantava les dàlies.
El Vicenç ajudà el senyor Nicolau a pujar al cotxe.
Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia.
-L’amor em fa fàstic!
Freda la nit que se’n va i de rosada
una herba poca ens enfebra el turmell;
l’aire és a punt per al cant de l’ocell:
l’alba ens espera dellà la collada.
Lentament, Ada Liz comptava els diners que li quedaven.
Mercè Rodoreda (1908-1983)
Sabeu relacionar els començaments de més avall amb les obres següents: Vint-i-dos contes, Viatges i flors, La Mort i la Primavera, Mirall trencat, Aloma, Quanta, quanta guerra..., Semblava de seda i altres contes, Agonia de llum, La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies, La meva Cristina i altres contes?
Amb cinc encerts ja aproveu, però si aconseguiu el ple a l’11 ... Felicitats! A mi la memòria em falla.
Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu d’un lledoner a tocar de a pedra del boig i abans de ficar-me a l’aigua vaig mirar ben bé el color que el cel hi deixava, i tota la llum que el cel hi posava ja era diferent perquè havia començat la primavera que naixia altra vegada després de viure sota de la terra i a dintre de les branques...
Em vaig haver d’arraconar de pressa perquè venien contra mi potser un miler de cavalls amb soldats al damunt armats amb llances.
Caminaven a poc a poc.
Ens van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat del jardí, i el vigilant ens va trobar a la matinada.
La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols.
Veu? –em va dir- en aquesta casa sense res, el meu marit cada any hi plantava les dàlies.
El Vicenç ajudà el senyor Nicolau a pujar al cotxe.
Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia.
-L’amor em fa fàstic!
Freda la nit que se’n va i de rosada
una herba poca ens enfebra el turmell;
l’aire és a punt per al cant de l’ocell:
l’alba ens espera dellà la collada.
Lentament, Ada Liz comptava els diners que li quedaven.
Mercè Rodoreda (1908-1983)
24.4.08
volia ser una croniqueta
Continuo reivindicant que sant Jordi sigui un dia festiu a tots els efectes, al menys per als qui certifiquen que volen fer una volta completa per parades i paradetes i complir amb tot el que es proposen relacionat amb la diada. En fi, al matí he fet les celebracions pertinents a la feina i a la tarda he iniciat la volta seguint un pla mínimament preestablert.
Primer, visita a la mare, que avui estava xerraire, fins ben passades les sis. Després tenia la intenció de passar per la sinagoga del carrer Marlet, i ho he fet, però ja he vist abans d’entrar que les gestions previstes durarien més temps del que volia si m’havia d’esperar que s’acabessin les visites que atenien, així que amb la Joana hem decidit baixar per carrers secundaris fins al principi de la Rambla. Volia veure si trobava la Mar i la parada de Negra y Criminal, que em semblava recordar de memòria que serien a la part baixa. Ni una ni l’altra. Abans, però ens hem aturat una estona a l’Ateneu, a escoltar un fragment de la Rodoreda; a la plaça de sant Jaume, una altra parada amb més plaça del diamant.
El que hi havia en el primer tram de la Rambla eren moltes parades de partits polítics, la majoria testimonials. Veig a la parada del PSAN, que alguns deuen creure desaparegut, l’incombustible Jordi Moners encara fidel i al peu del canó. Just una mica més amunt descobreixo una amiga de la facultat i companya de feina durant uns anys que fa de llibretera ocasional amb el seu home perquè a una cunyada li han fet el salt els fills que habitualment l’ajuden. Xerrem prop d’una hora, intercanviem telèfons i ens assegurem que a l’estiu ens veurem al Priorat. Crec que serà així, ens ho devem. Mentre anem parlant, una petita manifestació independentista passa pel nostre darrere cridant els eslògans de rigor.
Anem serpentejant a ritme lent –passeig central, laterals- Rambla amunt. Els seguidors del Manchester ja han desaparegut. Encara no hem comprat cap llibre i tampoc ens hem pogut fer amb cap xuixo a l’Escrivà del costat del mercat de la Boqueria, massa golafres avui. A la Virreina, una exposició de fotografia xinesa; no hi entrem, malgrat el reclam del drac. A la plaça de Catalunya, els de les ràdios ja recullen el material, també els de TV3, encara que darrera de les tanques un públic fidel observa els presentadors de moda, com si no en tinguessin prou en veure’ls per la petita pantalla, que cada vegada són més grans i se’ns acabaran menjant.
Finalment entrem a la Catalònia, que en aquesta hora –deuen ser quarts de nou- ja és transitable amb pocs esforços. Sortim amb tres llibres, un d’ells és El sindicat de policies jueus, de Michael Chabon –i no em digueu que tinc el dia semita. Ja al passeig de Gràcia, m’alegra la vista en Biel Mesquida –em cau molt bé, més enllà de la seva literatura, que també- firmant exemplars d’Acrollam (mentre escric això l’escolto a la tele, al macroprograma –molt bé- que l’Emili Manzano comparteix amb la Terribas). Em fixo que en Biel fa unes dedicatòries gràficament precioses –no aconsegueixo llegir el contingut-; traça unes línies paral·leles i escriu al mig les paraules que cadascú li mereix.
Darrera parada i cita obligada de cada Sant Jordi: la llibreria Ona. Ja no queda cap escriptor firmant i la circulació és fluïda. Tinc massa abandonada aquesta llibreria, em sento culpable, però només puc comprar tres llibres més. La llibretera actual triga una mica a entendre el que vull i em fa pensar que m’equivoco. No, no és això, és que l’he desconcertat perquè diu que tothom li demana el darrere de Philip Roth i gairebé havia oblidat que es deia L’espectre se’n va.
Quin cansament! No tenim esma d’arribar a casa per fer el sopar, així que ens aturem dos-cents metres abans i ens mengem un assortiment d’amanides, pop a la gallega i uns calamarcets a l’andalusa. Tres taules més enllà, em fa gràcia veure com un cambrer presenta una paella prefabricada acabada de fer a una turista perquè li doni el vistiplau abans de servir-la. Evidentment, la noia assenteix plenament satisfeta, i segurament ho estarà. La Joana, que ha treballat fins a les sis, ja no pot més i jo, ja ho veieu, encara tinc temps d’entretenir-me una estona. El Barça ha empatat: mal assumpte.
M’agrada aquesta fotografia de la Rodoreda, aquesta mirada... (em diu una amiga que la seva filla no coneixia l’escriptora i ara se la troba fins a la sopa, a la qual cosa, tot s’ha de dir, ha contribuït la pròpia mare. La noia ha guanyat avui un dels premis literaris del seu col·legi i li han regalat... La plaça del diamant!). Per cert, recordeu que més li diu a la Colometa l'adroguer just abans d’acabar la conversa (cap. 39)?
Primer, visita a la mare, que avui estava xerraire, fins ben passades les sis. Després tenia la intenció de passar per la sinagoga del carrer Marlet, i ho he fet, però ja he vist abans d’entrar que les gestions previstes durarien més temps del que volia si m’havia d’esperar que s’acabessin les visites que atenien, així que amb la Joana hem decidit baixar per carrers secundaris fins al principi de la Rambla. Volia veure si trobava la Mar i la parada de Negra y Criminal, que em semblava recordar de memòria que serien a la part baixa. Ni una ni l’altra. Abans, però ens hem aturat una estona a l’Ateneu, a escoltar un fragment de la Rodoreda; a la plaça de sant Jaume, una altra parada amb més plaça del diamant.
El que hi havia en el primer tram de la Rambla eren moltes parades de partits polítics, la majoria testimonials. Veig a la parada del PSAN, que alguns deuen creure desaparegut, l’incombustible Jordi Moners encara fidel i al peu del canó. Just una mica més amunt descobreixo una amiga de la facultat i companya de feina durant uns anys que fa de llibretera ocasional amb el seu home perquè a una cunyada li han fet el salt els fills que habitualment l’ajuden. Xerrem prop d’una hora, intercanviem telèfons i ens assegurem que a l’estiu ens veurem al Priorat. Crec que serà així, ens ho devem. Mentre anem parlant, una petita manifestació independentista passa pel nostre darrere cridant els eslògans de rigor.
Anem serpentejant a ritme lent –passeig central, laterals- Rambla amunt. Els seguidors del Manchester ja han desaparegut. Encara no hem comprat cap llibre i tampoc ens hem pogut fer amb cap xuixo a l’Escrivà del costat del mercat de la Boqueria, massa golafres avui. A la Virreina, una exposició de fotografia xinesa; no hi entrem, malgrat el reclam del drac. A la plaça de Catalunya, els de les ràdios ja recullen el material, també els de TV3, encara que darrera de les tanques un públic fidel observa els presentadors de moda, com si no en tinguessin prou en veure’ls per la petita pantalla, que cada vegada són més grans i se’ns acabaran menjant.
Finalment entrem a la Catalònia, que en aquesta hora –deuen ser quarts de nou- ja és transitable amb pocs esforços. Sortim amb tres llibres, un d’ells és El sindicat de policies jueus, de Michael Chabon –i no em digueu que tinc el dia semita. Ja al passeig de Gràcia, m’alegra la vista en Biel Mesquida –em cau molt bé, més enllà de la seva literatura, que també- firmant exemplars d’Acrollam (mentre escric això l’escolto a la tele, al macroprograma –molt bé- que l’Emili Manzano comparteix amb la Terribas). Em fixo que en Biel fa unes dedicatòries gràficament precioses –no aconsegueixo llegir el contingut-; traça unes línies paral·leles i escriu al mig les paraules que cadascú li mereix.Darrera parada i cita obligada de cada Sant Jordi: la llibreria Ona. Ja no queda cap escriptor firmant i la circulació és fluïda. Tinc massa abandonada aquesta llibreria, em sento culpable, però només puc comprar tres llibres més. La llibretera actual triga una mica a entendre el que vull i em fa pensar que m’equivoco. No, no és això, és que l’he desconcertat perquè diu que tothom li demana el darrere de Philip Roth i gairebé havia oblidat que es deia L’espectre se’n va.
Quin cansament! No tenim esma d’arribar a casa per fer el sopar, així que ens aturem dos-cents metres abans i ens mengem un assortiment d’amanides, pop a la gallega i uns calamarcets a l’andalusa. Tres taules més enllà, em fa gràcia veure com un cambrer presenta una paella prefabricada acabada de fer a una turista perquè li doni el vistiplau abans de servir-la. Evidentment, la noia assenteix plenament satisfeta, i segurament ho estarà. La Joana, que ha treballat fins a les sis, ja no pot més i jo, ja ho veieu, encara tinc temps d’entretenir-me una estona. El Barça ha empatat: mal assumpte.
M’agrada aquesta fotografia de la Rodoreda, aquesta mirada... (em diu una amiga que la seva filla no coneixia l’escriptora i ara se la troba fins a la sopa, a la qual cosa, tot s’ha de dir, ha contribuït la pròpia mare. La noia ha guanyat avui un dels premis literaris del seu col·legi i li han regalat... La plaça del diamant!). Per cert, recordeu que més li diu a la Colometa l'adroguer just abans d’acabar la conversa (cap. 39)?
8.4.08
nota de convits
Només una nota per si algú encara no sap a quin concurs presentar la seva narració de sant Jordi o vol aprofitar la redacció que ja té enllestida. Doncs això, a Transformacions gairebé segur que us premiaran la vostra dedicació, i les bases són senzilles, ni tan sols es demana triplicat.
Aprofito l’avinentesa per comunicar-vos que hem obert un bloc paral·lel –És un dir...- amb les traduccions del fragment de la Mercè Rodoreda a diverses llengües. De moment hi podeu trobar la versió en esperanto i en gal·lès. Si algú es decideix a traduir (ens falten versions en llengües subsaharianes) no us ho penseu més; però afegiu un acta notarial donant fe de la bondat de la traducció, que el plurilingüisme dels editors és limitat.
Aprofito l’avinentesa per comunicar-vos que hem obert un bloc paral·lel –És un dir...- amb les traduccions del fragment de la Mercè Rodoreda a diverses llengües. De moment hi podeu trobar la versió en esperanto i en gal·lès. Si algú es decideix a traduir (ens falten versions en llengües subsaharianes) no us ho penseu més; però afegiu un acta notarial donant fe de la bondat de la traducció, que el plurilingüisme dels editors és limitat.
27.1.08
dos poemes i una aquarel·la (i un o dos contes)
En aquest Any Rodoreda, si algú que no ha llegit res de l’escriptora em preguntés per on podria començar, no li sabria què respondre. De fet, la majoria de vegades no sé que suggerir quan algú em pregunta per on començar a llegir l’obra d’algú (abans de respondre li hauria de preguntar: i tu, qui ets?) . La resposta més fàcil, si un té temps, és recomanar que es comenci pel principi i que es vagi fent, tot i que això a voltes és descoratjador.
Ara bé, com que darrerament ningú no em pregunta res sobre la Mercè Rodoreda i en el bloc em sento amb una llibertat relativa, m’atreveixo a dir que, per què no començar per la seva poesia? El meu hipotètic interlocutor, potser sorprès perquè sap que més aviat se sol parlar de la prosa de l’escriptora, segur que em preguntaria el motiu que tinc per dir-li que s’iniciï en el coneixement de l’obra de la Rodoreda llegint els seus poemes. Aleshores jo, potser no del tot convençut, em veuria obligat a respondre-li que els versos li permetran entrar més fàcilment en l’esperit de l’autora, o al menys ho faran d’una manera més immediata, i, així, podrà endinsar-se millor en la seva prosa, també amb tants elements biogràfics. Clar que hauria d’afegir que el llibre que li recomano, Agonia de llum, no només conté 105 poemes, sinó una excel·lent introducció d’Abraham Mohino –i les notes corresponents- i un deliciós epistolari entre l’autora i Carner (Josep Carner, m’havien dit de vós que éreu cantamanyanes -com és que aquesta praula no figura al DIEC?-, i no m’ho creia. Feu que no m’ho hagi de creure... (1939)). A més, qui no voldria veure les reproduccions de la pintura de la Mercè Rodoreda? En fi, una notable edició d’Angle Editorial; llàstima que, malgrat que el llibre es va publicar el 2002 ara no sigui fàcil de trobar en algunes llibreries (a la Casa del Llibre em diuen que fa quatre anys que no el tenen), però sempre es pot aconseguir a la biblioteca.
M’allargaria indefinidament compartint poemes i cartes amb vosaltres, però com que entenc que això és impossible, limito la meva complicitat a dos poemes. El primer, el que encapçala el poemari, dintre del recull titulat “Món d’Ulisses” (parèntesi meu per afegir que reivindico els sonets), i que a les amigues i amics transformadors els portarà, ben segur, l’olor del nostre text base, i a tothom molts altres olors; el segon, el poema 103, el darrer del recull “Bestioles” (com m’agraden els bestiaris, i com apareix també la Rodoreda que coneixem darrere d’aquests versos divertits).
Barrejadors de ciutats
Freda de nit que se’n va i de rosada
una herba poca ens enfebra el turmell;
l’aire és a punt per al cant de l’ocell:
l’alba ens espera dellà la collada.
Ja et som a prop, oh ciutat ben tancada,
i, missatger dels teus glavis jussans,
l’esglai enfonsa, gebrades, les mans
fins on ens malda l’estranya mullada.
Però no escau un genoll que tremola
ni aquell gemec que es mig queda a la gola,
oh, mort, davant tes tenebres iguals,
car ja el nadó que tot just es descluca
té dintre el pit un puny d’ombra que truca
al teu palau que pertot té portals.
Abans de reproduir el segon poema, se m’acut que podria incloure un dels motius (?) pels quals la Mercè Rodoreda va començar a escriure versos. Diu la M. R. a través de Baltasar Porcel a la seva obra Grans catalans:
I vaig deixar d’escriure contes. No pas per horror a la literatura, sinó perquè de mica en mica se’m va paralitzar el braç dret. Podia cosir, d’això vivia, fer totes les feines de la casa, el que fos, menys escriure. Quan agafava la ploma, el braç em feia mal, els dits se m’encarcaraven, i la ploma saltava. Em va durar quatre anys. Va ésser quan vaig començar a fer versos. Com que no em podia sotmetre a un tractament llarg i car, vaig anar fent com si res. Els versos, sense saber escriure a màquina, els escrivia en una màquina que m’havien deixat uns amics que havien tornat a Barcelona. Picava les lletres amb un dit. A l’últim, el mal em va passar tal com havia vingut.
L’aquarel·la que us he triat ( Dame aux mains coupées) és un autoretrat d’aquesta època? Potser d’un altre moment de crisi? ...?
Va, i ara el poema que us deia:
Gat
Tinc la cua molt senyora
i el pèl m’ondula nevat,
però em veden el terrat
perquè, diuen, “és d’Angora”.
Faig vida d’anacoreta,
i el lluç, me’l donen bullit.
Hec amb la pota el mosquit
i embullo el fil i la beta.
Ja m’agrada aquesta vida
una mica esmorteïda,
i queixar-se és de mal gust.
Però a vegades voldries
fer-te amb gats sense manies
que et donessin un disgust.
...Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.
P. S. Bé, no s’ha acabat del tot, tots els contes tenen versions, recreacions i continuacions. En aquest cas, em plau fer-vos saber que les transformacions ja han arribat al número 99 (de fet, just en aquest moment al 100, però ja en parlaré també d’aquest). Fins ara ningú havia investigat gaire seriosament totes les connexions de la Rodoreda al seu exili parisenc amb els escriptors francesos. Finalment, en Martí ens ha deixat un tast de les primeres relacions de l’escriptora amb Raymond Queneau. De fet no se sap si la cosa va anar realment així i si es van veure amb posterioritat, que l’Obiols... Potser en Martí ens dirà alguna altra cosa quan ho consideri convenient.
Ara bé, com que darrerament ningú no em pregunta res sobre la Mercè Rodoreda i en el bloc em sento amb una llibertat relativa, m’atreveixo a dir que, per què no començar per la seva poesia? El meu hipotètic interlocutor, potser sorprès perquè sap que més aviat se sol parlar de la prosa de l’escriptora, segur que em preguntaria el motiu que tinc per dir-li que s’iniciï en el coneixement de l’obra de la Rodoreda llegint els seus poemes. Aleshores jo, potser no del tot convençut, em veuria obligat a respondre-li que els versos li permetran entrar més fàcilment en l’esperit de l’autora, o al menys ho faran d’una manera més immediata, i, així, podrà endinsar-se millor en la seva prosa, també amb tants elements biogràfics. Clar que hauria d’afegir que el llibre que li recomano, Agonia de llum, no només conté 105 poemes, sinó una excel·lent introducció d’Abraham Mohino –i les notes corresponents- i un deliciós epistolari entre l’autora i Carner (Josep Carner, m’havien dit de vós que éreu cantamanyanes -com és que aquesta praula no figura al DIEC?-, i no m’ho creia. Feu que no m’ho hagi de creure... (1939)). A més, qui no voldria veure les reproduccions de la pintura de la Mercè Rodoreda? En fi, una notable edició d’Angle Editorial; llàstima que, malgrat que el llibre es va publicar el 2002 ara no sigui fàcil de trobar en algunes llibreries (a la Casa del Llibre em diuen que fa quatre anys que no el tenen), però sempre es pot aconseguir a la biblioteca.
M’allargaria indefinidament compartint poemes i cartes amb vosaltres, però com que entenc que això és impossible, limito la meva complicitat a dos poemes. El primer, el que encapçala el poemari, dintre del recull titulat “Món d’Ulisses” (parèntesi meu per afegir que reivindico els sonets), i que a les amigues i amics transformadors els portarà, ben segur, l’olor del nostre text base, i a tothom molts altres olors; el segon, el poema 103, el darrer del recull “Bestioles” (com m’agraden els bestiaris, i com apareix també la Rodoreda que coneixem darrere d’aquests versos divertits).
Barrejadors de ciutats
Freda de nit que se’n va i de rosada
una herba poca ens enfebra el turmell;
l’aire és a punt per al cant de l’ocell:
l’alba ens espera dellà la collada.
Ja et som a prop, oh ciutat ben tancada,
i, missatger dels teus glavis jussans,
l’esglai enfonsa, gebrades, les mans
fins on ens malda l’estranya mullada.
Però no escau un genoll que tremola
ni aquell gemec que es mig queda a la gola,
oh, mort, davant tes tenebres iguals,
car ja el nadó que tot just es descluca
té dintre el pit un puny d’ombra que truca
al teu palau que pertot té portals.
Abans de reproduir el segon poema, se m’acut que podria incloure un dels motius (?) pels quals la Mercè Rodoreda va començar a escriure versos. Diu la M. R. a través de Baltasar Porcel a la seva obra Grans catalans:
I vaig deixar d’escriure contes. No pas per horror a la literatura, sinó perquè de mica en mica se’m va paralitzar el braç dret. Podia cosir, d’això vivia, fer totes les feines de la casa, el que fos, menys escriure. Quan agafava la ploma, el braç em feia mal, els dits se m’encarcaraven, i la ploma saltava. Em va durar quatre anys. Va ésser quan vaig començar a fer versos. Com que no em podia sotmetre a un tractament llarg i car, vaig anar fent com si res. Els versos, sense saber escriure a màquina, els escrivia en una màquina que m’havien deixat uns amics que havien tornat a Barcelona. Picava les lletres amb un dit. A l’últim, el mal em va passar tal com havia vingut.
L’aquarel·la que us he triat ( Dame aux mains coupées) és un autoretrat d’aquesta època? Potser d’un altre moment de crisi? ...?
Va, i ara el poema que us deia:
Gat
Tinc la cua molt senyora
i el pèl m’ondula nevat,
però em veden el terrat
perquè, diuen, “és d’Angora”.
Faig vida d’anacoreta,
i el lluç, me’l donen bullit.
Hec amb la pota el mosquit
i embullo el fil i la beta.
Ja m’agrada aquesta vida
una mica esmorteïda,
i queixar-se és de mal gust.
Però a vegades voldries
fer-te amb gats sense manies
que et donessin un disgust.
...Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.
P. S. Bé, no s’ha acabat del tot, tots els contes tenen versions, recreacions i continuacions. En aquest cas, em plau fer-vos saber que les transformacions ja han arribat al número 99 (de fet, just en aquest moment al 100, però ja en parlaré també d’aquest). Fins ara ningú havia investigat gaire seriosament totes les connexions de la Rodoreda al seu exili parisenc amb els escriptors francesos. Finalment, en Martí ens ha deixat un tast de les primeres relacions de l’escriptora amb Raymond Queneau. De fet no se sap si la cosa va anar realment així i si es van veure amb posterioritat, que l’Obiols... Potser en Martí ens dirà alguna altra cosa quan ho consideri convenient.
22.1.08
adaptacions
Avui he anat a veure La plaça del diamant al TNC. Llarga, molt llarga, però un s'hi acostuma. Retinc algunes frases de la novel·la que ja havia oblidat. En els entreactes, mentre em fumo un cigarret, contemplo com va canviant la llum a la ciutat. En sortir, la lluna està a punt de fer el ple. Fa de bon passejar fins a casa. A la butxaca porto algunes entrades que m’han sobrat; llàstima, potser algú hagués volgut venir.
Del sis de febrer al nou de març representaran a la Sala petita Els sis Joans, de Carles Riba. A veure si algú s’atreveix a reeditar el llibre. O és que els nens i els grans ja no llegeixen i han d’anar a veure reinterpretacions als escenaris?
Del sis de febrer al nou de març representaran a la Sala petita Els sis Joans, de Carles Riba. A veure si algú s’atreveix a reeditar el llibre. O és que els nens i els grans ja no llegeixen i han d’anar a veure reinterpretacions als escenaris?
10.10.07
aniversaris
Que curiós, avui s’ha inaugurat la Fira de Frankfurt amb la presència destacada de la cultura catalana i just avui, un 10 d’octubre, van néixer dos escriptors catalans –potser també d’altres, però jo en aquest moment no ho sé- que em són propers i que rellegeixo de tant en quant. En Joan Maragall va néixer l’octubre de 1860; la Mercè Rodoreda hagués fet 99 anys tal dia com avui. No sé si algú va fer alguna cosa per fer coincidir aquestes tres dates, sobretot la darrera
De la Mercè Rodoreda us trio una altra vegada una flor, dolça amarga i dolça. M’agrada perquè exemplifica vida, mort i vida; els matisos, els vostres...
Té el calze ple de mel. És una flor adormida, una mica fora de temps. Les abelles van i vénen. S’hi acosten. Amb la pota cullera agafen mel i omplen tupins i perols. Algunes moren emmelades. Tot molt fde presa, amb molta agitació. Quan el calze queda buit de mel i respira, la flor es mor. I en neixen de noves. I vinga abelles!
I de Maragall, la penúltima estrofa de l’”Oda a Espanya”. A veure sí es veritat. En tin importants i fonamentats.
Salva’t, oh! Salva’t de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
Que puc dir de la Fira? Només en sóc un espectador llunyà i m’he de conformar amb el que veig i llegeixo als mitjans. Sobre el que veig puc opinar, sobre el que diuen els mitjans i jo he comprovat, també. De la resta, en faré més o menys cas, segons qui ho digui. Amb el parlament d’en Quim Monzó i amb la cerimònia inaugural m’ho vaig passar bé, força bé; no només no vaig passar vergonya –tot podia ser- sinó que em va agradar més enllà del que podríem considerar dignitat; en fi, que la part que vaig veure em va semblar francament encertada. Qua després alguns diaris facin interpretacions directes o indirectes que s’apartin de la meva percepció, no té cap importància. Per exemple, “El Mundo” d’avui –s’ha de llegir de tot- dedica més d’una sisena part de la narració-valoració de l’espectacle a una anècdota i la resta no és precisament un model de crònica. Per cert, l’enviat especial firma C. À ROLDÁN: sempre s’aprèn alguna cosa nova, com a posar accents a les inicials. En fi, llegiu i jutgeu, si voleu, l’interessant inici:
Hasta el momento de apagarse ayer la luces en el Schauspicifrankfurt, donde se representó el espectáculo ‘un paseo por la cultura catalana’, los ojos de todos los periodistas presentes en la sala revisaron una y otra vez cada una de las butacas a la espera de la gran sorpresa: la presencia del escritor Eduardo Mendoza (‘La ciudad de los prodigios’), uno de los autores catalanes que escriben en castellano que no fue invitadoa la Ferai de Frankfurt hasta el último suspiro y que declinó finalmente su asistencia. En el escenario, iba a actuar su compañera sentimental, la actriz Rosa Novell, y sucede que pocas veces donde esté ella no se encuentre él.
Pero la cosa se quedó en una expectativa no cumplida...
Res que continuo llegint el que diuen alguns companys i companyes dels blocs o de blogs:
El bloc d’en Francesc Puigcarbó
El café d’en Litus
El llibreter
Des del meu mar
Entrellum
La segona perifèria
I com que sis ja són prou, si cal buscar més enllaços, aquests dies toca anar a L'EFECTE FRANKFURT; i en van set.
I demà serà un altre dia i continuarem llegint els nostres autors preferits i alguns de nous, i potser dintre d'un temps ens arribaran més traduccions d'obres de la literatura alemanya.
De la Mercè Rodoreda us trio una altra vegada una flor, dolça amarga i dolça. M’agrada perquè exemplifica vida, mort i vida; els matisos, els vostres...
Té el calze ple de mel. És una flor adormida, una mica fora de temps. Les abelles van i vénen. S’hi acosten. Amb la pota cullera agafen mel i omplen tupins i perols. Algunes moren emmelades. Tot molt fde presa, amb molta agitació. Quan el calze queda buit de mel i respira, la flor es mor. I en neixen de noves. I vinga abelles!
I de Maragall, la penúltima estrofa de l’”Oda a Espanya”. A veure sí es veritat. En tin importants i fonamentats.
Salva’t, oh! Salva’t de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
Que puc dir de la Fira? Només en sóc un espectador llunyà i m’he de conformar amb el que veig i llegeixo als mitjans. Sobre el que veig puc opinar, sobre el que diuen els mitjans i jo he comprovat, també. De la resta, en faré més o menys cas, segons qui ho digui. Amb el parlament d’en Quim Monzó i amb la cerimònia inaugural m’ho vaig passar bé, força bé; no només no vaig passar vergonya –tot podia ser- sinó que em va agradar més enllà del que podríem considerar dignitat; en fi, que la part que vaig veure em va semblar francament encertada. Qua després alguns diaris facin interpretacions directes o indirectes que s’apartin de la meva percepció, no té cap importància. Per exemple, “El Mundo” d’avui –s’ha de llegir de tot- dedica més d’una sisena part de la narració-valoració de l’espectacle a una anècdota i la resta no és precisament un model de crònica. Per cert, l’enviat especial firma C. À ROLDÁN: sempre s’aprèn alguna cosa nova, com a posar accents a les inicials. En fi, llegiu i jutgeu, si voleu, l’interessant inici:
Hasta el momento de apagarse ayer la luces en el Schauspicifrankfurt, donde se representó el espectáculo ‘un paseo por la cultura catalana’, los ojos de todos los periodistas presentes en la sala revisaron una y otra vez cada una de las butacas a la espera de la gran sorpresa: la presencia del escritor Eduardo Mendoza (‘La ciudad de los prodigios’), uno de los autores catalanes que escriben en castellano que no fue invitadoa la Ferai de Frankfurt hasta el último suspiro y que declinó finalmente su asistencia. En el escenario, iba a actuar su compañera sentimental, la actriz Rosa Novell, y sucede que pocas veces donde esté ella no se encuentre él.
Pero la cosa se quedó en una expectativa no cumplida...
Res que continuo llegint el que diuen alguns companys i companyes dels blocs o de blogs:
El bloc d’en Francesc Puigcarbó
El café d’en Litus
El llibreter
Des del meu mar
Entrellum
La segona perifèria
I com que sis ja són prou, si cal buscar més enllaços, aquests dies toca anar a L'EFECTE FRANKFURT; i en van set.
I demà serà un altre dia i continuarem llegint els nostres autors preferits i alguns de nous, i potser dintre d'un temps ens arribaran més traduccions d'obres de la literatura alemanya.
13.4.07
immortalitat
Tal dia com avui, de l’any 1983, moria Mercè Rodoreda. No sé per què -menteixo, però no té cap importància- associo més la seva obra amb la pluja que amb el sol; no amb la grisor de la pluja, sinó amb la malenconia que sovint provoca, amb l’evocació suau, sense arestes, uniforme, potser un pel boirosa però neta, que la masculinitat del sol, tan contundent i desitjat, és incapaç de suscitar. Avui –ahir ja-, que he tingut un dia amb poques pauses, he trobat en els seus viatges i en la descripció de les seves flors la calma i el distanciament que necessitava. Estic segur que no us importarà que comparteixi amb vosaltres uns fregaments de la meva lectura.
Viatge al poble dels cargols i el llot
M’hi va acompanyar un home, el fuster del poble veí. Abans va avisar-me: “Vostè, que ha visitat tants pobles, estic segur que no n’ha vist mai un altre com aquest. “ No es veia ni una casa. No es veia res. Ens vam aturar a la vora d’un muret que feia una gran rodona, molt i molt gran. Al peu del muret, a la banda de fora, hi havia tous d’herba tendra i matolls de fonolls i més fonolls. Herba i fonolls estaven atapeïts de cargols bovers. I tot el dintre del muret es veia ple de formes d’homes i de dones coberts de llot. “Es rebolquen pel llot nus de pèl a pèl. Veu els caps? Com que els tenen tan grossos és l’única cosa que el llot no pot cobrir.” Damunt de la gran rodona tancada pel muret, segurament perquè el llot no pogués vessar, es gronxava un núvol ni massa blanc ni massa gris. I una mica lluny, al bell mig de la gran rodona, s’alçava una muntanyola de pendent suau sense mica de vegetació. El meu acompanyant va dir: “Veu? Quan es volen treure el llot de sobre, així com en els altres pobles els seus habitants prenen el sol, els habitants d’aquest poble pugen, patint i suant, a la muntanyola, i dic patint i suant perquè rellisquen i rellisquen, i prenen la pluja. Però baixen aviat; els agrada massa viure de nassos al llot, hi juguen, se’n tiren grapats al cap i a la cara i són feliços així.” “ I de què viuen?” “De cargols. Se’ls mengen amb banyes i tot, de viu en viu i sense dejunar.” “I com moren?” “No moren mai; el llot els conserva i la carn de cargol els fa la pell llefiscosa. Si en pogués veure algun de la vora, algun que es volgués ensenyar i sortir del llot, veuria que la pell que els cobreix és la pell més tibant del món.” “I quan el núvol se’n va, com es renten?” “El núvol no se’n va mai. Té llogat aquest tros de cel per sempre. El tenen al damunt sense parar i sense parar deixa anar la plugeta. Quan els homes i les dones estirats a la muntanyola s’han cansat d’estar nets i de veure’s la pell es deixen relliscar cap al llot que és, en realitat, on fan vida.” Quina cosa...”, vaig dir.
Flor Malalta
Amaga la boqueta –se la tapa amb les fulles més petites. De tant en tant les fulles es separen, de la boqueta li surt un fum blau, i xiula. Molt fi. Per fer-li companyia les flors de borratja li envien olor i la pluja la ruixa perquè no estigui trista. Viu i mor així: voltada d’afecte i gentilesa.
Mercè Rodoreda. Viatges i flors. Edicions 62
He estat a punt de contribuir a la darrera conversa de la tertúlia amb la flor malalta de la Mercè Rodoreda, però he pensat que potser es pensaria que fujo d'estudi.
P. S. Acabo de llegir que el dimecres va morir Kurt Vonnegut (el seu web oficial té ara una gàbia amb la porta oberta). Fa molts anys vaig llegir Matadero 5. Recordo més la sensació, les esgarrifances, que em va produir que els detalls. No crec que l'entengués prou bé. La busco en els prestatges de casa i no la trobo, suposo que la dec conservar a casa la mare, com Las sirenas de Titán, que tampoc no trobo. Em llegeixo aquesta entrevista de fa uns anys. La insistència en el poder de la televisió em crida l'atenció; també altres reflexions, algunes de les quals, vistes des d'aquí, les trobo ingènues, innocents: ja ho sabem, però no sembla que ens importi gaire.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
