retòrica

Recordeu aquella modalitat poètica dels trobadors que m’agrada tant? En el partiment (partimen) o joc partit un trobador planteja un dilema normalment amorós, però no necessàriament, i invita l’altre trobador a argumentar a favor d’una de les opcions, que ell, el que fa la proposta, defensarà la contrària. Per exemple: Què és millor, tenir idees i no trobar les paraules per expressar-les o deixar anar un doll de paraules que no expressen cap idea? Crec que en aquest cas concret em negaria a participar en la defensa d’una o altra opció; primer, perquè encara que sovint em trobo en una o altra situació –o les dues alhora, per bé que no tinc clar el terme idees-, totes dues són ben galdoses: tots aspirem a tenir idees i a saber comunicar-les, i fins i tot podem creure que ho fem bé; en segon lloc, perquè sigui com sigui, el que al final és valora no és cap veritat (?), sinó la capacitat d’argumentar, la simple, i lloable, retòrica: acaben guanyant les paraules sobre les idees.

Se m’ha acudit això de més amunt llegint avui al diari un comentari sobre el llibre Atrapados en la discordia en què, segons sembla. Tomàs Alcoverro i Pilar Rahola argumenten a favor dels palestins o dels jueus en un diàleg que, crec entendre, no aporta cap novetat al tema –potser si aportés novetats importants ja no hi hauria tema. Evidentment, la conversa no té cap relació amb el joc partit perquè en aquest cas cada personatge ha triat la defensa o l’apologia d’allò en què creu o li sembla millor. En canvi, s’acosta més al joc partit la proposta que fa el crític, Plàcid Garcia-Planas, que diu: i si en lloc de defensar el que creuen, els dos polemistes es posessin en la pell de l’altre i per un moment l’Alcoverro defensés els jueus i la Rahola els palestins? I si a partir d’aquí, la càrrega elèctrica es convertís en llum? Bonica idea, i tant! I se m’acut un partimen sobre la possibilitat de posar-se sincerament en la pell dels altres que no formularé: seria pura retòrica, que conduiria a un joc de paraules molt lloable que no aportaria cap llum al(s) conflicte(s).

P.S. El dia 15 d’octubre és, de fa anys, un dia trist: és inevitable que recordi la mort de quatre de les Tereses que més estimava. Quina dèria a la família paterna, materna i política d’insistir a batejar tantes noies amb el mateix nom! De vegades em tempta dir-ne alguna cosa aquí, però sé que després odiaria la retòrica a la qual sóc excessivament aficionat. I ja dic massa.

noms propis

Parlo poc d’assumptes de la feina i ara tampoc no ho faré, perquè quan la Pilar Rahola va escriure l’article que publica avui “L V” sobre la proposta d’Ernest Maragall respecte començar abans el curs escolar i fer una setmana de descans el mes de febrer no pensava en educació o ensenyament que és la feina que suposadament faig sinó sobre... mai no he acabat d’entendre sobre què parla la Rahola:

Primero, nadie entiende la oportunidad. ¿Por qué ahora, en pleno debate sobre la nueva ley de Educación, cuyo consenso no está resuelto? Además, en medio de una crisis económica galopante que centra la tensión, la preocupación y a menudo la tragedia de miles de familias, ¿es el momento de cambiar algo tan sensible como es el calendario escolar de los hijos?

Oportunitat? Tragèdia? Sisplau, no més tragèdies, per empatia no les podria suportar. Sensibilitat del calendari escolar? Ni que fos un ésser viu.

En una situación de crisis global, ¿considera Ernest Maragall que es idóneo vaciar un poco más las arcas resolviendo el lío monumental que implica una semana de vacaciones en febrero? Porque recursos se van a necesitar,y muchos. ¿Los tiene? Y justamente el tema presupuestario es el otro gran interrogante. ¿Una decisión de esta naturaleza, que implica dotaciones económicas abultadas, se puede plantear sin tener resuelto el tema presupuestario?

I en el text suara transcrit és on se m’escapa definitivament el raonament raholanià. Els pares –i les empreses o qui sigui- hauran de buscar solucions al fet que els nens tinguin una setmana de vacances al febrer, però la novetat queda compensada per la setmana de més que romandran nens i adolescents durant el mes de setembre. O no? Dotacions econòmiques? Per als pares, per als nens, per als professors, per a...? Per altra banda, no és veritat que precisament en una crisi com l’actual les administracions el que pretenen és que tothom treballi en no importa què? No és això el que es pretén amb les quantitats que es donaran als ajuntaments perquè asfaltin carrers i els reenllumenin i altres activitats no productives? Acabo d’escriure això, però no sé ben bé per què. Que cony vol dir amb el tema pressupostari a revisar? Sigui com sigui, si des del punt de vista professional hi ha dues iniciatives de l’Ernest Maragall que trobo assenyades, són aquesta i la de les aules d’acollida, cosa que vista l’opinió generalitzada em fa pensar que tant Maragall com jo no som d’aquest temps o que la meva professió i els alumnes no interessen ningú; una altra cosa, ho entenc, són els fills, els pares i la societat (sic).

Dit tot això, i tenint en compte la crisi actual en què, torno a repetir, a curt termini i per raons òbvies el que importa és que hi hagi el menor nombre possible d’aturats, proposo una vegada més un pla d’ocupació parcial que crec que cal tenir en compte. Proposo que les administracions pertinents s’encarregui de l’educació –o el que sigui- en regim d’estricte internat de tots els nens, adolescents i joves fins als 16 anys, com a mínim. Els pares els podrien visitar els caps de setmana i en hores convingudes. A partir dels 16, o més endavant segons els casos, els fills podrien tornar a les llars familiars segons mútua conveniència , o no, també segons els acords establerts. Sabeu quants diners, disgustos, sensacions de culpabilitat s’estalviarien els pares? Sabeu la quantitat de professionals diversos –cal que en faci un llistat?- ocuparia la meva proposta? Als qui pensen que el meu pla és inhumà, els recordo que règim de visites, sortides i vacances sempre podria ser personalitzat, s’hauria d’estudiar individualment, però no dubto que podria ser totalment satisfactori.

P.S. En el mateix diari d’avui, diu Sagarra que caldria esborrar una pintada que hi ha a l’estanc que tots dos compartim al passeig de Sant Joan que diu: “Valdekasas (sic): la culpa es tuya”. Diu que que hi ha gent que ell va conèixer que li ha dit que Julia Garcia-Valdecasas era una bona persona. La veritat és que també penso que haurien d’esborrar aquesta pintada. Sobre García-Valdecasas, jo també he conegut gent que la va conèixer, però no em sembla bé parlar per boca de terceres persones i menys ara que Julia García-Valdecasas ja és morta.