retòrica

Recordeu aquella modalitat poètica dels trobadors que m’agrada tant? En el partiment (partimen) o joc partit un trobador planteja un dilema normalment amorós, però no necessàriament, i invita l’altre trobador a argumentar a favor d’una de les opcions, que ell, el que fa la proposta, defensarà la contrària. Per exemple: Què és millor, tenir idees i no trobar les paraules per expressar-les o deixar anar un doll de paraules que no expressen cap idea? Crec que en aquest cas concret em negaria a participar en la defensa d’una o altra opció; primer, perquè encara que sovint em trobo en una o altra situació –o les dues alhora, per bé que no tinc clar el terme idees-, totes dues són ben galdoses: tots aspirem a tenir idees i a saber comunicar-les, i fins i tot podem creure que ho fem bé; en segon lloc, perquè sigui com sigui, el que al final és valora no és cap veritat (?), sinó la capacitat d’argumentar, la simple, i lloable, retòrica: acaben guanyant les paraules sobre les idees.

Se m’ha acudit això de més amunt llegint avui al diari un comentari sobre el llibre Atrapados en la discordia en què, segons sembla. Tomàs Alcoverro i Pilar Rahola argumenten a favor dels palestins o dels jueus en un diàleg que, crec entendre, no aporta cap novetat al tema –potser si aportés novetats importants ja no hi hauria tema. Evidentment, la conversa no té cap relació amb el joc partit perquè en aquest cas cada personatge ha triat la defensa o l’apologia d’allò en què creu o li sembla millor. En canvi, s’acosta més al joc partit la proposta que fa el crític, Plàcid Garcia-Planas, que diu: i si en lloc de defensar el que creuen, els dos polemistes es posessin en la pell de l’altre i per un moment l’Alcoverro defensés els jueus i la Rahola els palestins? I si a partir d’aquí, la càrrega elèctrica es convertís en llum? Bonica idea, i tant! I se m’acut un partimen sobre la possibilitat de posar-se sincerament en la pell dels altres que no formularé: seria pura retòrica, que conduiria a un joc de paraules molt lloable que no aportaria cap llum al(s) conflicte(s).

P.S. El dia 15 d’octubre és, de fa anys, un dia trist: és inevitable que recordi la mort de quatre de les Tereses que més estimava. Quina dèria a la família paterna, materna i política d’insistir a batejar tantes noies amb el mateix nom! De vegades em tempta dir-ne alguna cosa aquí, però sé que després odiaria la retòrica a la qual sóc excessivament aficionat. I ja dic massa.