algunes de les meues Tereses

Si no fos per Verdaguer gairebé m'hauria passat la data sense cap record. Encara que no cal cap data per recordar i, a més, la Joana m'hi hauria fet pensar.


Tantes Tereses a la meua vida, i tan estimades... Les que no hi són: la meua àvia de Valladolid de qui tinc més present paraules i melodia que cara; la iaia de casa, que em mira amb bonhomia amb unes ulleres gairebé com les meues; la seua filla: qui va tenir una padrina com ella? La mare de la Joana, que em va acollir com si fos el seu fill, amb la mateixa paciència.

Demà, és a dir, avui, quan hi parli la Joana, felicitaré la meua cunyada. Abans o després trucaré la Teresa de Lleida, amiga de joventut de trobades intenses i massa intermitents. ja al final del dia parlaré amb la meua germana, que també es diu Maria.

I ara, ves per on, m'ha vingut al cap la Teresa d'Arenys, amb qui un dia vaig compartir al seu poble paella, valenciana, i crec que no vam parlar de la Tereseta-que-baixava-les-escales, que aleshores no estàvem gaire per aquestes coses fora de l'horari de feina.

sant Josep

La Joana és la tercera de quatre germans, tres noies i un noi, que és el petit i es diu Josep. Quan la Joana era petita, i en Josep encara més, se'ls va morir el pare i va ser la mare qui va anar pujant la família mentre anava mantenint un negoci d'aquells que no deixen gaires hores lliures. Les dues germanes més grans, per rigorós ordre d'edat, es van casar amb dos nois que es deien Josep amb qui encara conviuen. Així doncs, a la família de la Teresa hi havia tres Joseps que, com es comprensible, rarament anomenaven pel seu nom, excepte en la relació més directa, i encara, sinó pels cognoms o pel motiu de la casa. Més tard, la Joana i en Josep van triar parelles que no celebraven el sant el 19 de març, tot i que una d'elles també tenia un Josep que no feia servir en el seu nom compost.

La Teresa era una dona treballadora, discreta, seriosa, amable que de tant en tant reunia al seu voltant filles i fill, gendres i nora, néts i neta i, més tard, besnéta i besnét. I la vida anava passant.

La Teresa des de feia uns quants anys que acabava la diada de sant Josep anant a visitar el fill petit i la seva família. Els portava algun present, una coca que havia fet o potser alguns brunyols, xerraven una estona, bevien una mica -ella un culet de la copa- de xampany , que els altres ja anomenaven cava. En fi, totes aquestes coses que es fan en les celebracions dels sants. Després, se'n tornava a casa. A vegades ens trobava a la Joana i a mi, però sovint acabava el dia ella sola.

Ara fa set anys, la Teresa va fer com sempre, i mentre menjaven -ella poca cosa, perquè era molt disciplinada a causa d'una salut que no anava com volia-, bevien -ella només un tastet, que no fos dit- i xerraven, la Teresa va perdre el món de vista i no és va recuperar. La Joana i jo ja la vam veure morta al llit de l'hospital.

Avui serà una jornada agredolça. Intercanviarem felicitacions, ens preguntarem que com estem, riurem una mica per telèfon i no parlarem de la Teresa, però la recordarem una mica més del que fem els altres dies i algunes o alguns ploraran per dintre. Algú fins i tot parlarà d'ella amb els estranys sense dir gaire res, sense saber ben bé perquè en parla, i procurarà que la Joana no se n'assabenti, perquè a la Joana no li agrada que comentem aquestes coses.

Ja ho veus Teresa, per aquí més o menys com sempre. I disculpa que parli, encara que sigui poc, de tu. Una abraçada.

retòrica

Recordeu aquella modalitat poètica dels trobadors que m’agrada tant? En el partiment (partimen) o joc partit un trobador planteja un dilema normalment amorós, però no necessàriament, i invita l’altre trobador a argumentar a favor d’una de les opcions, que ell, el que fa la proposta, defensarà la contrària. Per exemple: Què és millor, tenir idees i no trobar les paraules per expressar-les o deixar anar un doll de paraules que no expressen cap idea? Crec que en aquest cas concret em negaria a participar en la defensa d’una o altra opció; primer, perquè encara que sovint em trobo en una o altra situació –o les dues alhora, per bé que no tinc clar el terme idees-, totes dues són ben galdoses: tots aspirem a tenir idees i a saber comunicar-les, i fins i tot podem creure que ho fem bé; en segon lloc, perquè sigui com sigui, el que al final és valora no és cap veritat (?), sinó la capacitat d’argumentar, la simple, i lloable, retòrica: acaben guanyant les paraules sobre les idees.

Se m’ha acudit això de més amunt llegint avui al diari un comentari sobre el llibre Atrapados en la discordia en què, segons sembla. Tomàs Alcoverro i Pilar Rahola argumenten a favor dels palestins o dels jueus en un diàleg que, crec entendre, no aporta cap novetat al tema –potser si aportés novetats importants ja no hi hauria tema. Evidentment, la conversa no té cap relació amb el joc partit perquè en aquest cas cada personatge ha triat la defensa o l’apologia d’allò en què creu o li sembla millor. En canvi, s’acosta més al joc partit la proposta que fa el crític, Plàcid Garcia-Planas, que diu: i si en lloc de defensar el que creuen, els dos polemistes es posessin en la pell de l’altre i per un moment l’Alcoverro defensés els jueus i la Rahola els palestins? I si a partir d’aquí, la càrrega elèctrica es convertís en llum? Bonica idea, i tant! I se m’acut un partimen sobre la possibilitat de posar-se sincerament en la pell dels altres que no formularé: seria pura retòrica, que conduiria a un joc de paraules molt lloable que no aportaria cap llum al(s) conflicte(s).

P.S. El dia 15 d’octubre és, de fa anys, un dia trist: és inevitable que recordi la mort de quatre de les Tereses que més estimava. Quina dèria a la família paterna, materna i política d’insistir a batejar tantes noies amb el mateix nom! De vegades em tempta dir-ne alguna cosa aquí, però sé que després odiaria la retòrica a la qual sóc excessivament aficionat. I ja dic massa.