poetry slam

Ahir vaig deixar un avançament de la sessió de Poetry Slam en la veu de Marçal Font, el meu preferit de la primera part del combat incruent entre els vuit participants en la vetllada. Continuaré, però abans cal que digui alguna cosa sobre les regles del joc per si hi ha algun ignorant com jo que no sàpiga de què va la cosa.

Una trobada de Poetry Slam (remeto a Wikipèdia -em sap greu no poder fer-ho a la Viquipèdia- per a més informació) consisteix en una competició en què diversos poetes, suposo que sovint sense llibre publicat, pugen a un escenari i reciten durant tres minuts un poema. Qualsevol transgressió del temps establert penalitza o desqualifica. Hi ha un jurat que s'encarrega de puntuar les intervencions en què -imagino- es té en compte la qualitat del text, però també la força i la convicció dels participants. Quant al jurat, la gràcia (o la desgràcia, podrien pensar alguns) és que el formen membre del públic triats a l'atzar. En el cas d'ahir, per exemple, el presentador, abans de començar les actuacions, va preguntar quins espectadors volien jutjar; es van alçar unes quantes mans i cap als llocs que ocupaven els jutges entusiastes es van llençar unes petites pilotes; qui les recollia ja era membre del jurat i tenia dret a una pissarra on aniria apuntant la nota després de cada recitat (les dues notes extremes, major i menor, no comptabilitzaven en la mitjana). El procés em va semblar un exercici de democràcia incontestable que ja ens agradaria que s'apliqués no només en la poesia, que també, si no en moltes altres manifestacions de la nostra vida.

Per raons que no vénen al cas, vaig marxar abans de començar la segona part, encara que m'hagués agradat quedar-me fins al final, no tant per veure el guanyador o la guanyadora -qui va ser?-, com perquè, a diferència de moltes lectures poètiques en què la saturació de versos m'acaba distraient i arriba un moment que desconnecto, la dinàmica dinàmica em permetia un seguiment despert i un interès que per a sorpresa meua no va decaure en cap moment. Si em llegeix l'Anna Ballbona, he de dir-li que em sap greu que s'ho perdés.

I la qualitat dels textos? Bé, ja m'agradaria trobar la vitalitat, la varietat, el ritme, la modernitat, la visió íntima i la visió social -la qualitat- en molts dels poetes que llegeixo en els llibres que es publiquen. Demanar que els poetes dels llibres, a més, recitin el que senten tal com ho senten -o el que veuen tal com ho veuen-, és un atreviment que no goso fer explícit perquè entenc que una cosa és el pensament i la paraula -i el paper- i l'altra la seua manifestació en veu alta, l'apassionament o la intimitat davant del públic. I tampoc no em plantejaré perquè no hi ha slams en català, encara que estic segur que algú em sabria respondre.

Avui que és dilluns i la gent necessita una mica d'empenta per començar la setmana, em sembla que tinc l'obligació de deixar una petita mostra de la sessió del dissabte, fins i tot de les paraules i els gestos de Saul Williams, que em va fer venir ganes d'aprendre anglès immediatament, ni que fos en la modalitat americana. Sento que la mostra d'estímuls no sigui més completa, però gravar i escoltar no sempre és fàcil i la voluntat de servei té un límit.





P. S.: Ens veiem dimarts als jardins de la universitat?

nomenclàtor urbà: plaça de Jaume Sabartés

Qui coneix la plaça Jaume Sabartés? Hi ha vegades que et perds en un lloc desconegut sense esperar res, només perquè has llegit que potser t'agradaria anar-hi. Et trobes una plaça dura, petita, amb unes palmeres marginals civilitzades, que no porta enlloc, on avui han col·locat unes cadires de fusta i han muntat un escenari. Fosqueja i amenaça pluja, i un helicòpter dels mossos et sobrevola, vigilant no saps ben bé què ni amb quina intenció. Saps que les places, a diferència dels carrers, són llocs de trobada, d'intercanvi, de calma i d'esclats, omnidireccionals. Però encara no saps què serà, ni com.

T'asseus i vas mirant. A la teua esquerra, un, dos, tres, quatre, i més una mica enrere; no saps si miren el cel o s'examinen ells mateixos; no saps si estant absents o concentrats. Vas fixant-te en les darreres proves de so i de llum. Comença la festa que presenta Pallasso Manchego. Vas entrant en el joc. Surt Saul Williams i et deixes emportar pel ritme i la força de les seus paraules -hauràs d'aprendre anglès- , potser en parlaràs més endavant. Puja Marçal Font (més tard sabràs que és llibreter de vell a Badalona i que té un bloc) i escoltes embadalit la seua paraula i saps que ara la plaça és el centre del món i et preguntes per què ignoraves els seus versos i com és que els poetes... Deixem-ho estar. Demà, des de la distància del temps que s'allarga i s'arronsa segons com vas, potser opinaràs -ja no en segona persona- sobre el que has vist, has escoltat i has sentit. Ara et limites a compartir, precipitadament, l'instant, menys de tres minuts segons marca la llei, amb la sensació que difícilment arribaràs a transmetre com era la plaça, perquè les places, com els carrers, com les ciutats, com els versos, s'han de viure, si pot ser, en companyia; i quan cal has de fugir-ne...