Rubianes, Moncada, Margalef i Perucho

Aquest vespre he fet una volta pel carrer del Torrent de l'Olla amb la intenció de localitzar la casa on va nàixer i viure la seua infantesa Joan Perucho. Sigui perquè no tenia les dades concretes o bé perquè la il·luminació no ajudava, no me n'he sortit.

Avui pensava en els noms dels carrers, en els seus orígens, en els canvis al llarg del temps per motius diferents, en la necessitat o la voluntat d'aquests canvis. Sembla que a Gràcia hi ha una certa tendència a demanar canvis de noms. Recordareu que no fa gaires anys la plaça de Rius i Taulet es va convertir en plaça Vila de Gràcia. Ja vaig manifestar en el seu moment la meua opinió. Un canvi que no va cristal·litzar va ser el del carrer d'Anna Frank proposat per al carrer de Sèneca. Més recentment, hi ha hagut la proposta de canviar el nom del carrer del Secretari Coloma (abans de 1942 es deia Pablo Alsina; encara abans Jordá; sembla que el nom més vell fou Matadero). Desconec en detall les maldats o bondats de Juan de Coloma i el motiu que li dediquessin un carrer l'any 42, però entenc que es vulgui canviar la placa i no m'hi oposaré, ans al contrari. Bé, deixo raonaments i arguments de banda i vaig al cas a partir de dos fragments que es poden trobar a internet:

L’aparició a l’Independent del nom de l’escola (sic) Secretari Coloma com un dels objectius del grup de treball de Nomenclàtor de Gràcia, en paral·lel al debat obert que hi ha des de fa anys sobre el nom del carrer, que s’atribueix al franquisme, ha estat rebut al centre educatiu amb bones perspectives.

[...]
El nom de Rubianes s’afegeix a altres propostes més clàssiques que han aparegut en els últims temps i que tenen partidaris a parts iguals a favor de l’escriptor Jesús Montcada (sic) i del biòleg Ramon Margalef.

“L'independent de Gràcia” (16/12/11)

Aquest dies ha ressorgit el debat sobre el canvi de nom del carrer Secretari Coloma, un carrer que neix (o acaba) a la Travessera fins la Ronda del Guinardó, recorrent Camp d’en Grassot, Gràcia Nova i la Salut al Districte de Gràcia.

El debat ha agafat embranzida per dos motius: primer per la proposta de canvi de nom de l'Institut (que porta el mateix nom del carrer) pel de Pepe Rubianes – l’actor galaico-català- o Josep Moncada –l’escriptor en català de la Franja, l’obra més coneguda és Camí de Sirga i que fou veí de Gràcia- i desprès per la proposta a l’Audiència Pública del Districte d’un veí demanant el canvi de nom del carrer, tot explicant les seves raons fonamentades en la idiosincràsia de Joan de Coloma, més conegut pel Secretari Coloma.
En ambdós casos l’Independent de Gràcia va fer-se’n ressò i va publicar una enquesta on es veia que la proposta té el suport popular amb més del 80% dels vots a favor.

Del blog de David Companyon (diputat al Parlament de Catalunya) (9/1/12)


Res a dir sobre els petits errors (escola en lloc d'institut, Montcada en lloc de Moncada, Josep en lloc de Jesús), perquè tinc molt clar -i intento practicar-ho- que només des de la ignorància s'arriba a la saviesa. Fa dies que no passo pel carrer del Secretari Coloma, però asseguraria que encara té el mateix nom, així que, sense treure mèrits als candidats proposats en el seu moment (el nom de Rubianes per a l'Institut no em sembla gens malament, però encara que el nom no fa la institució, estic segur que les dificultats per mantenir l'ordre interior es multiplicarien), m'atreveixo a proposar un nom que de fet ja va insinuar-se des de dins del mateix institut: Joan Perucho. Si la proposta interna no va prosperar és perquè, entre altres motius,  alguns creien que Perucho (potser Perot en català?) tenia un no sé sap què de sentit despectiu que s'adeia poc amb una institució seriosa.

És possible que algú pensi que no cal canviar el nom del carrer, però dubto que algú cregui que sigui normal que el nom de l'institut, agafat circumstancialment per raons simplement toponímiques s'hagi de mantenir indefinidament, només per costum, encara que jo sigui un defensor dels bons costums. I una vegada canviat el nom de l'institut, quin sentit té mantenir el nom del carrer?

Apa, a moure's! Que després de deu anys ja és hora que Joan Perucho tingui un carrer al seu barri. I que consti que si fos per mi també se sentiria parlar del carrer del Dip, i no ho dic perquè en altres temps un dip fos, com alguns recorden, un diari interactiu personal, sinó perquè ja és hora d'incorporar els animals mitològics catalans als nomenclàtors del país.

nomenclàtor urbà: plaça de Jaume Sabartés

Qui coneix la plaça Jaume Sabartés? Hi ha vegades que et perds en un lloc desconegut sense esperar res, només perquè has llegit que potser t'agradaria anar-hi. Et trobes una plaça dura, petita, amb unes palmeres marginals civilitzades, que no porta enlloc, on avui han col·locat unes cadires de fusta i han muntat un escenari. Fosqueja i amenaça pluja, i un helicòpter dels mossos et sobrevola, vigilant no saps ben bé què ni amb quina intenció. Saps que les places, a diferència dels carrers, són llocs de trobada, d'intercanvi, de calma i d'esclats, omnidireccionals. Però encara no saps què serà, ni com.

T'asseus i vas mirant. A la teua esquerra, un, dos, tres, quatre, i més una mica enrere; no saps si miren el cel o s'examinen ells mateixos; no saps si estant absents o concentrats. Vas fixant-te en les darreres proves de so i de llum. Comença la festa que presenta Pallasso Manchego. Vas entrant en el joc. Surt Saul Williams i et deixes emportar pel ritme i la força de les seus paraules -hauràs d'aprendre anglès- , potser en parlaràs més endavant. Puja Marçal Font (més tard sabràs que és llibreter de vell a Badalona i que té un bloc) i escoltes embadalit la seua paraula i saps que ara la plaça és el centre del món i et preguntes per què ignoraves els seus versos i com és que els poetes... Deixem-ho estar. Demà, des de la distància del temps que s'allarga i s'arronsa segons com vas, potser opinaràs -ja no en segona persona- sobre el que has vist, has escoltat i has sentit. Ara et limites a compartir, precipitadament, l'instant, menys de tres minuts segons marca la llei, amb la sensació que difícilment arribaràs a transmetre com era la plaça, perquè les places, com els carrers, com les ciutats, com els versos, s'han de viure, si pot ser, en companyia; i quan cal has de fugir-ne...