Avui, dia que clou la Barcelona poètica oficial, tinc més ganes d'imatges que de lletres, tot i per no perdre els costum compro una novel·la vella -ja té dos anys i uns mesos i per tant costa d'aconseguir-la a les llibreries- a la Casa del Llibre. Me la troba, finalment, la llibretera de Batea, de qui sempre m'agrada sentir la veu que conserva els orígens.
Això era de tornada a casa, ara que algunes llibreries tanquen tan tard. Abans he passat per la plaça de Sant Jaume, segurament a l'hora que es proclamava oficialment Carles Hac Mor, escriptor d'una vitalitat, varietat i ubiqüitat important, guanyador dels Jocs Florals d'aquest any; i ja en van dos de seguits nascuts a la perifèria. Una mica més tard he assistit al principi del darrer acte dels deu dies poètics: la Cobla Sant Jordi i Roger Mas i... Massa gent; més que massa gent és que no he trobat un lloc que m'anés bé. Com que en aquest cas sí que ha estat, crec, un acte cobert per professionals de la informació, ja el veuré i escoltaré en algun moment.
En passar per l'altra banda de la reixa, no m'he pogut estar de fer una mirada a través d'un dels patis interiors que més m'agraden de Barcelona. Si tingués alguna facilitat per a la ficció escriuria un conte -curt- sobre la solitud o la companyia, sobre l'individu o les multituds, sobre els interiors o sobre els exteriors, sobre les mirades divergents o convergents, sobre la llum o l'obscuritat, sobre la fredor o la calidesa, sobre el desig o la indiferència, sobre les presons dels cos o les de l'ànima, sobre la conformitat o la revolta... Absolutament inútil, ni tan sols se m'acut sobre què podria escriure.
Deu passar ben bé mitja hora de les set quan entro per la porta de la facultat de lletres. Travesso el patí i vaig al que ara en diuen els jardins romàntics. En alguns bancs hi ha estudiants, o a mi m'ho semblen, i altres que no ho són, tret que s'entri a la universitat als tretze o catorze anys. Vaig avançant sense escoltar cap remor poètica: potser m'he equivocat de dia? Podria ser, sovint em passa, però sempre recordo l'hora. A la fi, uns indicis. Passo pel costat de l'estany sense granotes i amb un únic lliri vaticà. Els entro per rereguarda, però donant la cara al públic. On sou? No vam quedar que ens hi trobaríem? No m'estranya, que tot plegat ha començat a les 11 i el sol ja es pon. Quants en som, cinquanta? Ja en som prou. M'assec al fons, més incòmode, però amb més perspectiva. La noia de costat fuma i veig que cap guarda de seguretat li diu res: és un bon senyal o és de la casa.
Ja no puc escoltar Blanca Llum Vidal i em sap greu, però sí tots els altres: Jordi Boladeras, Txema Martínez, Marta Pessarrodona, Màrius Sampere. Escoltar versos, encara que algunes vegades tinguin paraules impossibles i les gavines de llenguatge críptic vulguin prendre'n part, és una delícia mentre declina el dia en aquesta illa cèntrica i llunyana alhora, desconeguda. Deixar-se portar pels sons, també el de la font, i distreure's, si convé, amb les fulles que mou el vent d'ignota procedència (més tard sabré que el vent de dalt ha atiat el foc entre Rasquera i el Perelló i que ara bufa la marinada).
Em podria haver estalviat la introducció, ja ho sé, perquè el que importa és la veu dels poetes. No entenc com és que en aquests actes programats per velles institucions -i si són noves igual- no hi ha ningú que reculli els mots que diuen, els ritmes que deixen anar, les rimes que, si s'escau, escampen al vent. Tan poc que costa, en diners i en espai, conservar la memòria viva.
En fi, jo deixo avui un petit tast de Marta Pessarrodona, a qui conec ben poc -esmenaré l'error-; a la pantalla, sobre fons crema; un altre poema seu que, vés a saber per què, en l'última estofa em remet al comentari d'ahir de l'Olga, i és que els lectors som tan especials...
Enyoro Lowells i Borges i Cernudes i Ribes i Carners de les meves ribes, per més que arribessin tard a la meva vida.
Els sentiments? Sense variació: Eros i Thànatos condicionen encara fins i tot garbuixos de fragments, de paraules.
Passos, petjades...
Són els anys? Són els meus anys, gens desavesada de la lírica més primfilada?
Temps ben incomprensibles...
El Cèsar d'avui ni tan sols sap on són els seus colons, ni les seves marques d'ampla geografia.
Tot és com si no fos, i una feblesa s'escampa, talment com una malaltia.
Marta Pessarrodona: “L'estat de la poesia” a Animals i plantes.
Ahir vaig deixar un avançament de la sessió de Poetry Slam en la veu de Marçal Font, el meu preferit de la primera part del combat incruent entre els vuit participants en la vetllada. Continuaré, però abans cal que digui alguna cosa sobre les regles del joc per si hi ha algun ignorant com jo que no sàpiga de què va la cosa.
Una trobada de Poetry Slam (remeto a Wikipèdia -em sap greu no poder fer-ho a la Viquipèdia- per a més informació) consisteix en una competició en què diversos poetes, suposo que sovint sense llibre publicat, pugen a un escenari i reciten durant tres minuts un poema. Qualsevol transgressió del temps establert penalitza o desqualifica. Hi ha un jurat que s'encarrega de puntuar les intervencions en què -imagino- es té en compte la qualitat del text, però també la força i la convicció dels participants. Quant al jurat, la gràcia (o la desgràcia, podrien pensar alguns) és que el formen membre del públic triats a l'atzar. En el cas d'ahir, per exemple, el presentador, abans de començar les actuacions, va preguntar quins espectadors volien jutjar; es van alçar unes quantes mans i cap als llocs que ocupaven els jutges entusiastes es van llençar unes petites pilotes; qui les recollia ja era membre del jurat i tenia dret a una pissarra on aniria apuntant la nota després de cada recitat (les dues notes extremes, major i menor, no comptabilitzaven en la mitjana). El procés em va semblar un exercici de democràcia incontestable que ja ens agradaria que s'apliqués no només en la poesia, que també, si no en moltes altres manifestacions de la nostra vida.
Per raons que no vénen al cas, vaig marxar abans de començar la segona part, encara que m'hagués agradat quedar-me fins al final, no tant per veure el guanyador o la guanyadora -qui va ser?-, com perquè, a diferència de moltes lectures poètiques en què la saturació de versos m'acaba distraient i arriba un moment que desconnecto, la dinàmica dinàmica em permetia un seguiment despert i un interès que per a sorpresa meua no va decaure en cap moment. Si em llegeix l'Anna Ballbona, he de dir-li que em sap greu que s'ho perdés.
I la qualitat dels textos? Bé, ja m'agradaria trobar la vitalitat, la varietat, el ritme, la modernitat, la visió íntima i la visió social -la qualitat- en molts dels poetes que llegeixo en els llibres que es publiquen. Demanar que els poetes dels llibres, a més, recitin el que senten tal com ho senten -o el que veuen tal com ho veuen-, és un atreviment que no goso fer explícit perquè entenc que una cosa és el pensament i la paraula -i el paper- i l'altra la seua manifestació en veu alta, l'apassionament o la intimitat davant del públic. I tampoc no em plantejaré perquè no hi ha slams en català, encara que estic segur que algú em sabria respondre.
Avui que és dilluns i la gent necessita una mica d'empenta per començar la setmana, em sembla que tinc l'obligació de deixar una petita mostra de la sessió del dissabte, fins i tot de les paraules i els gestos de Saul Williams, que em va fer venir ganes d'aprendre anglès immediatament, ni que fos en la modalitat americana. Sento que la mostra d'estímuls no sigui més completa, però gravar i escoltar no sempre és fàcil i la voluntat de servei té un límit.
Qui coneix la plaça Jaume Sabartés? Hi ha vegades que et perds en un lloc desconegut sense esperar res, només perquè has llegit que potser t'agradaria anar-hi. Et trobes una plaça dura, petita, amb unes palmeres marginals civilitzades, que no porta enlloc, on avui han col·locat unes cadires de fusta i han muntat un escenari. Fosqueja i amenaça pluja, i un helicòpter dels mossos et sobrevola, vigilant no saps ben bé què ni amb quina intenció. Saps que les places, a diferència dels carrers, són llocs de trobada, d'intercanvi, de calma i d'esclats, omnidireccionals. Però encara no saps què serà, ni com.
T'asseus i vas mirant. A la teua esquerra, un, dos, tres, quatre, i més una mica enrere; no saps si miren el cel o s'examinen ells mateixos; no saps si estant absents o concentrats. Vas fixant-te en les darreres proves de so i de llum. Comença la festa que presenta Pallasso Manchego. Vas entrant en el joc. Surt Saul Williams i et deixes emportar pel ritme i la força de les seus paraules -hauràs d'aprendre anglès- , potser en parlaràs més endavant. Puja Marçal Font (més tard sabràs que és llibreter de vell a Badalona i que té un bloc) i escoltes embadalit la seua paraula i saps que ara la plaça és el centre del món i et preguntes per què ignoraves els seus versos i com és que els poetes... Deixem-ho estar. Demà, des de la distància del temps que s'allarga i s'arronsa segons com vas, potser opinaràs -ja no en segona persona- sobre el que has vist, has escoltat i has sentit. Ara et limites a compartir, precipitadament, l'instant, menys de tres minuts segons marca la llei, amb la sensació que difícilment arribaràs a transmetre com era la plaça, perquè les places, com els carrers, com les ciutats, com els versos, s'han de viure, si pot ser, en companyia; i quan cal has de fugir-ne...
Amb un entusiasme barrejat de un poc de tristesa, li donam aquí a aquesta llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam al menys un refugi.
Manuel Milà i Fontanals: del discurs als Jocs Florals de l'any 1859.
He fet una mirada al programa de Barcelona Poesia 2012 (Festival Internacional de Poesia de Barcelona), del 8 al 17 de maig, i em sembla molt bé. Hi haurà varietat de poetes i de versos, poetes d'aquí i poetes d'allà, versos nus i versos acompanyats, poemes en veus de poetes i poemes representats, clàssics i experimentals, homenatges i exposicions... Que m'agradaria també escoltar altres veus? Això no té cap importància. El que voldria és més espais, altres espais, més places, més carrer, més llocs on es pogués entrar i sortir, passar o quedar-se.
Llegeixo un titular de diari que diu “Els poetes posen veu al desassossec del segle XXI. Els últims llibres de poesia aborden el neguit i les esperances d'un temps d'incertesa”. Doncs això, poesia per als qui no llegeixen poesia, poesia per als desassossegats que no aniran al Palau de la Música ni al saló de Cent. Que la poesia faci fer una pausa, com a mínim una pausa, als qui recorreran la ciutat sense saber que Barcelona per uns dies és també la ciutat de la poesia, que els versos s'escampin des d'un escenari circular de l'estrella central de la plaça de Catalunya i, per un moment, facin callar la prosa; que els rapsodes substitueixin les estàtues mudes de la Rambla i presentin altres mons als bevedors de sangria i de cervesa; que al costat de cada estàtua dels poetes del Parc de la Ciutadella hi hagi un poeta d'avui que reciti poemes d'avui (o potser d'ahir o de demà); que al Portal de l'Àngel es reparteixen fulls de poemes en lloc de publicitat de rebaixes; que cada aparador triï els versos del seu poeta preferit; que davant de la Borsa s'especuli amb paraules; que desapareguin els contenidors de Pau Claris perquè dels versos dels poetes, un a cada cantonada, tot s'aprofita i que aquest és l'incendi que ens cal; que a la paret de l'ajuntament es projecti poesia; que els autobusos portin versos grocs sobre fons vermell de passió; que en els vagons del metro, en lloc de les parades, s'anunciï la vida i la mort de què parlen els versos; que a cada finestra hi hagi una bandera amb un vers, com una flor que esclata... Que la poesia surti per uns dies dels ateneus, les llibreries, les biblioteques, els centres cívics, els teatres, els bars de poetes, les cases de poetes, els llibres dels poetes, i torni al carrer el que el carrer li ha donat -i tant se val si no li ha donat el carrer. I si la poesia sembla que perd la batalla del carrer -quina lluita pot perdre la poesia?- que ho torni a intentar, un any i un altre, en una guerra pacífica i cruenta alhora que pot semblar inacabable, però que els poetes agosarats i els seus seguidors haurien d'intentar, no amb la por de quedar-se sols, sinó amb l'esperança de ser més que mai, fins que res no els detingui i la ciutat, i el país, sigui seu, dels poetes d'aquí i dels de fora, al menys per una setmana.
Em va saber una mica de greu fa dos diumenges allunyar-me de Barcelona perquè tenia pensat que el cap de setmana podria anar a passejar-me per la poètica de la ciutat, sobretot per aquells llocs oberts -que pocs!- en què pots entrar i sortir sense que la presència o absència la noti ningú. No va poder ser i vaig assumir les meves obligacions amb molt de gust.
Al nord, però, m'esperava una sorpresa que em va compensar la meva pèrdua poètica ciutadana. La meva fillola, segurament esperonada per la seva mare, em va recitar només veure-'m un poema de Maragall. L'anaven assajant a l'escola -que fantàstic aquests estímuls escolars!- i ella, malgrat que encara li quedaven dies per recitar-lo, ja se l'havia après i suposo que l'anava deixant anar amb un acompanyament gestual intens a qui volgués escoltar-la. Jo, evidentment, vaig ser un receptor entusiasta i fins i tot li vaig aclarir el seu únic dubte -bàsic- lèxic: “aimia”. Devia ser per la meva predisposició que l'endemà, el dia de la seva primera comunió, una vegada acabat el dinar i mentre la resta parlaven en prosa, va tornar a recitar-me el poema, i una altra vegada, i encara més, perquè la tramuntana, per donar més versemblança als versos, ens espatllava la gravació. Fins i tot vam fer proves, que no incloure, amb dues de les seves amigues, ara anant cap al nord, ara cap al sud...
Més d'una setmana després, he anat a veure l'exposició sobre Maragall al Palau Moja: “L’exposició és una aproximació a la paraula il·luminada que el poeta Joan Maragall (Barcelona 1860-1911) ens ha deixat perquè la retrobem, cent anys després, com un «etern crit de jovenesa». Amb els seus mots, coneixem la rebel·lió juvenil contra la mentalitat burgesa i descobrirem el naixement de la seva passió per la poesia, una poesia que, de la mà de Goethe, s’entrelliga amb la seva experiència vital, amb els seus amors i les seves esperances...”
Columnes il·luminades entre la foscor -tanta foscor!Per què tantes exposicions tenen l'entorn tan fosc, per centrar l'atenció?- de la sala amb miralls amb les paraules del poeta: versos i proses. Vídeos il·lustratius i complementaris de mida insignificant, una reproducció (?) del menjador de la casa de Sant Gervasi amb uns diaris a la taula i imatges a les parets, edicions primerenques en les vitrines, una enquesta, discutible a la sortida, 22 preguntes per veure si la gent havia estat atenta: “Com definiries la poesia de Joan Maragall? a) Poesia intimista b) poesia modernista c) Maragallades. A quin moviment intel·lectual va pertànyer Joan Maragall: a) El Renaixement b) La Renaixença c) El Romanticisme... De quina estranya malaltia va morir...”
No és fàcil fer una exposició sobre un escriptor, sobretot si és mort i no pot intervenir en el muntatge, perquè, a la fi, què es pot mostrar a part del seus llibres si la seva paraula, la d'ell vaga en l'aire? Com pot reviure la paraula, i la pròpia vida, en una exposició -els seus llibres els podem llegir en molts altres llocs? Com es pot estimular els que ja coneixen l'autor i aquells que el desconeixen a passar una llarga estona amb ell? Em sembla que al Palau Moja no ho acaben d'aconseguir. Segurament el recitat de la meva fillola al costat de la columna en què es pot llegir La ginesta tampoc no aconseguiria grans resultats, però, ¿no és a través dels qui encara els reciten als qui els volen escoltar com tornen a viure els poetes a més de en la lectura personal?
La ginesta altra vegada la ginesta amb tanta olor, És la meva enamorada que ve al temps de la calor. Per a fer-li una abraçada he pujat dalt del serrat: de la primera besada m'ha deixat tot perfumat. Feia un vent que enarborava, feia un sol molt resplendent: la ginesta es regirava furiosa al sol rient. Jo la prenc per la cintura: l'estisora va en renou desflorant tanta hermosura fins que el cor me n'ha dit prou. Amb un vímet que creixia innocent a vora seu he lligat la dolça aimia ben estreta en un pom breu. Quan l'he tinguda lligada m'he girat de cara al mar... M'he girat al mar de cara, que brillava com cristall; he aixecat el pom enlaire i he arrencat a córrer avall.
Començo per la casa Batlló. Al preu que posen les entrades per visitar-la, la Fira Internacional del Llibre Antic (el català en tercera posició en els cartells que l’anuncien, després del castellà i l’anglès) és una bona ocasió per tafanejar l’arquitectura de l’edifici, encara que només sigui la primera planta i el soterrani, que en cap cas em diuen gaire cosa. La primera parada, tot just entrar, és la de Rodés, breu salutació abans de continuar el passeig. Les parades són petites, però econòmicament potents en la seva condensació d’exemplars que des del punt de vista literari m’interessen molt relativament; circumval·lar els propietaris impertèrrits per tal de veure el seu material em neguiteja una mica; un petit –de mida- llibre de Ramon Llull sobre la Verge es troba fora de l’abast de la meva butxaca. En fi, que em sento una mica estrany.
Tempo conegut
Arribo a la Catalònia quan teòricament ja s’ha acabat la marató literària dedicada a Foix, però encara sóc a temps d’escoltar el darrer rapsode, un representant de l’ajuntament que hauria de conèixer però del qual només em sona vagament la cara. Clou l’acte amb dos sonets de Sol i de dol, els dedicats a Riba i a Salvat Papasseit. Trobo la seva lectura correcta –què és la correcció?-, però el seu ritme excessivament ràpid, precipitat, polític, com la consulta de la Diagonal que suposo que a ell no l’ha esquitxat. Si el voleu escoltar, el teniu al vídeo del final, que he intentat arreglar amb “Goldwave” i que per falta de pràctica m’ha quedat amb una veu metàl·lica que penso que s’adiu amb la funció pública. Mandrejo una mica per la llibreria i em compro En el dia més clar de l’any, amb deu nadales de Foix i un CD amb el recitat. Com que el llibre té les pàgines impreses al revés de la portada (o viceversa), demano un descompte a la caixa; la noia em mira escèptica i em diu que em pot fer un 5 %. En realitat el que hauria de fer es tornar el llibre a l’editorial, però no li ho dic, ni tampoc que he triat l’exemplar precisament per aquesta errada.
Tempo laberíntic
També arribo tard a la Virreina. El primer pis és un formiguer laberíntic ple de gent que es mou i s’atura per atzars incomprensibles. Una dona li diu al seu acompanyant que Ocaña no tenia idea de pintura i li explica a través dels quadres la seva afirmació. No m’aturo per dir-li que aquesta no és la qüestió. Palol acaba el seu darrer poema en una saleta plena a vessar i de circulació difícil on el meu genoll esquerre topa dolorosament contra un ferro vertical de funció dubtosa. Em quedaria a escoltar un possible bis, però m’aclapara tanta concentració humana en un lloc sense vistes a l’exterior.
Tempo de repòs
Estic cansat de voltar i entro, com altres vegades, a reposar en un banc de l’església del Pi. Sorpresa, al peu de les escales de l’altar hi ha un cor de la Universitat Furman de Carolina del Sud que interpreta sense acompanyament musical. Em sembla que ho fan bé, però no sóc de fiar. Em deixo portar. Penso que és curiós no veure cap negre entre els seus quaranta cantants; només em sembla reconèixer una hispana, que crec que es diu Christina Jimenez (sense accent). La gent entra i surt sense fer soroll, únicament una criatura plora un instant coincidint amb un solo. Aprofito el final d’una “Traditional African-American Spiritual” per marxar discretament.
P. S.
Tempo èpic de tarda (nit) de diumenge
La literatura esportiva, tant l’oral com l’escrita és plenament humanista, renaixentista: un plagi interminable d’un primitivisme exasperant i amable a la vegada amb acompanyament rítmic de clàxons i petards. De tant en tant s’alça una veu original, nova, que s’incorporarà amb el temps a la literatura èpica del tot o el res. Ronda un helicòpter (vermell i verd insistent que s'allunya i retorna) en espirals el meu cel: la festa continua. Visca el Barça!
Al vestíbul de la vella Universitat, la història dels inicis, la història del foll. Tantes idees, tants llibres, tants mestissatges, tant interès per “raons necessàries” i no “per autoritats” que un troba a faltar actualment . Quin principi més espectacular! A les escales, sis o set estudiants sud-americans xerren i riuen mentre em passejo pels plafons que ja havia vist a Torroella. Els segueixo al pati de lletres. Les aules han canviat els seus números, però la resta continua més o menys igual. En un banc, una parella deu parlar, si fa no fa, del mateix que parlàvem nosaltres.
Pausa
Finalment em compro l’objectiu 10-24 a Casanova. Sóc home de rampells.
Tempo exterior
Només falten vint minuts per tancar els baixos del palau de marquès on encara queda algun vestigi de Verdaguer. Ara sóc l´únic visitant d’aquest mónque descansa en les prestatgeries i que batega en llibreries de tot el món. La guàrdia de seguretat m’adverteix que anirà apagant els audiovisuals, però encara sóc a temps d’escoltar Sànchez Piñol a la Xina. L’autoretrat al mirall m’aprima. No sé quin llibre triaria.
Pausa
Compro dues pastilles de xocolata, una amb llet i l’altra negra al 70 %. Són a punt de tancar.
Tempo babèlic
Al Museu Marès han col·locat les cadires sota les voltes en previsió de pluja. M’assec en una cadira de la darrera fila. Per què som tan pocs? Parlen de les avantguardes antigues, però escolto les noves avantguardes. Al cap d’uns quants poemes em sembla que entenc l’ucraïnès tan bé com Carles Hac Mor, que quan tradueix sobre el paper un dels poemes de Iurii comença a recitar “pastoral”, fins que el poeta li diu que no, que és “luxúria”... si fa no fa. Gravo una estona i més tard, en editar, m’adono que les veus són fràgils en la meva càmera. Per què no ens podem endur els poemes més enllà de les veus i de la memòria? No té diners l’ajuntament de Barcelona per fer unes còpies en paper reciclat d’aquests excel·lents poemes?
Pausa
Em trobo amb la Joana i anem a comprar unes cerveses. Soparem coca de recapte.
Tempo virtual
Ja tard, a casa, em trobo amb la sorpresa d’un magnífic poema enviat per correu. No crec merèixer els versos que inclouen el meu jo virtual, però no em puc estar de copiar-los i agrair-los i... què puc dir sinó tenir la certesa que els seus poemes es llegiran i es llegeixen, i seran recordats.
Saragatona cita les Tristia d'Ovidi: "Jo m’escric i em llegeixo a mi mateix -quina altra cosa puc fer?- i els meus escrits no han de témer res de la crítica… Per a qui treballe amb tant d’esforç? Que potser els sauròmates o els getes llegiran els meus escrits?"
Tempo final Agraeixo al llibreter que m’hagi facilitat indirectament els dos enllaços d’aquest post.
Ja em disculpareu, barcelonins i forasters, si insisteixo en una tema tan poc atractiu com el de la mobilitat. Concreto uns antecedents: Pel que sé, en molts centres educatius del país està prohibit l’ús del mòbil –en alguns fins i tot que es porti als centres-; en cas que soni –o es vegi- un mòbil, el més habitual és que acabi en mans de la direcció o una altra autoritat i la mare o el pare de l’alumne hagi de passar a recollir-lo. Bé, ara no discutirem –ei, feu-ho si voleu- la bondat o maldat de la mesura i les seves conseqüències, només constato un fet. Bé, doncs resulta que un o una amable comunicant m’ha deixat un comentari que diu que el gerent del Consorci d’Educació de Barcelona, un ens que s’encarrega de la gestió de l’ensenyament a la nostra ciutat, ha enviat un comunicat a les direccions dels instituts, copio textualment: “demanant que siguin tolerants amb l'ús del telèfon mòbil la setmana de les votacions.” Quedo de pedra, no tinc paraules. Després resulta que tinc tantes paraules que penso que sobrepassaran el bon gust d’un post apte per a tots els públics. En resum, que mitja humanitat s’ha tornat ximple i ens acabaran xiulant a la resta.
Finalment he aconseguit trobar el programade Barcelona Poesia i també un bloc (o potser blog, sóc un ignorant), amb comentaris oberts, que sembla que s’encarregarà o s'encarrega de explicar com va i com és la cosa. Trobo a faltar més poesia en espais oberts, en places, en carrers, en barris, a part de la que ja tenen cada dia. I per no allargar-me més, demano una consulta popular per a la pròxima edició en què, a més dels llocs, es pugui opinar sobre la tria d’organitzadors, poetes i poesia. Queda dit.
Finalment, l’èxit relatiu de les meves paraules sobre el caragol, o cargol, Carlitus, (bonic posti bonica foto, A.), m’animen a deixar una imatge seva potser no tan poètica com la del Tirant –som tan antropocèntrics!- però igualment científica. Diu Tirant, al capítol XXIX:
...menjaven en una taula los tres, e vertaderament vos puc dir, senyor, que, com la Infanta bevia vi vermell, que la sua blancor és tan extrema que per la gola li veia passar lo vi, e tots quants hi eren n'estaven admirats.
El règim alimentari d’en Carlitus Caragol, com el de tots els seus parents, és més aviat monòton i dubto que se’l pugui considerar un príncep o una princesa (o les dues coses al mateix temps), però la seva pell, d’aparença rugosa i morenor contrastada, té també una translucidesa que em deixa admirat quan per la gola se li veu passar la verdor de la col, com si fos un poema de la Barcelona poètica d'enguany.
Visc a escassos cent metres de la Diagonal i la creuo, cap a la mar, i la segueixo, més aviat de pujada, amb freqüència. La majoria de vegades els meus desplaçaments són a peu; força menys, en autobús; unes quantes vegades a l’any, en cotxe. De cotxe, no en condueixo; ni tampoc bicicleta, ni patins, ni moto – a Barcelona-, ni qualsevol altre vehicle. Visito poques botigues de la Diagonal, i en faig algunes de les meves compres. No compro llibres, no compro material fotogràfic, no compro roba, però sí alguns altres materials que no detallaré. No sé que més podria incloure en la meva autobiografia territorial i cinètica, però de moment em sembla suficient per deixar constància que és un dels meus carrers.
A partir del dia 10, i durant una setmana, els barcelonins d’un cens que firmaria el mateix Carretero i no l’Anglada podrem votar com volem aquest carrer, un dels més importants de la ciutat, segons ens diuen. Podrem decidir entre dues opcions –la tercera és l’immobilisme- a partir d’una iniciativa de l’alcalde Hereu que vol que siguin els ciutadans els qui participin directament en l’urbanisme de la seva ciutat. No cal dir que trobo molt interessant aquesta proposta innovadora de democràcia directa que mai abans no s’havia fet a la ciutat, ni per les exposicions universals, ni per les olimpíades, ni pel fòrum, ni per tants altres canvis que tenien com a principal finalitat fer progressar la ciutat.
Dit tot això, i en un ordre dispers i aleatori deixo algunes consideracions, que podria respondre més endavant, o em faig algunes preguntes.
Per què no aprofitem l’ocasió per reformar també la Gran Via, un carrer que té característiques urbanístiques i circulatòries molt similars a les de la Diagonal.
La comparació entre la Diagonal i el Passeig de Gràcia o la Rambla de Catalunya només la poden fer els ignorants. La diferència definitiva, per començar, és la llargada d’aquests carrers. Passejar-se TOTA la Diagonal per anar de botigues, per exemple, és impossible en persones assenyades sense recórrer a una cursa per etapes.
Suposem que fem una reforma sense incloure el tramvia i afegint un transport subterrani. Per què no?
Per què ningú no ens ha dit on van tots aquests cotxes que passen actualment per la Diagonal? Quants fan trajectes interns? Quants externs? Quines vies els absorbiran i com quedarà la circulació per aquestes vies? S’han calculat les alternatives a aquests conductors i aquests desplaçaments?
Al meu diari del diumenge incloïen un especial Diagonal de 20 pàgines (òndia!) encapçalat per un titular a mitja pàgina que deia: “Una avenida con futuro”. A la part superior, la foto d’una “comerciant” i un títol: “Coincidencia. El comercio saldrá ganando”. Ja hi som. Qui paga aquestes pàgines? Quin interès té el diari en aquesta reforma? Quantes promeses (o realitats) econòmiques s’han repartit i entre qui abans de realitzar el projecte? Què guanyaré jo? Que guanyaran els que són ciutadans com jo?
Quants diners s’han gastat en aquesta campanya? I si els ciutadans –els censats des de principis de 2010, sàpiguen o no on para la Diagonal- se’n desentenen de les dues opcions?
Quins criteris prevaldran a l’hora de votar: els tècnics, els ideològics, els utilitaristes...? Per què els polítics de no importa la tendència (hi ha tendències en aquests assumptes?) no parlen sobre la legalitat o no de la consulta? Ja és constitucional?
I, sisplau, menys demagògia com la de les quatre fotos que copio al final de tot amb la intenció de constatar que el cotxe és la bèstia negra de la Diagonal: “Quien tema que con la reforma se ira al colapso ha podido ver que es el coche el único que crea problemas”, diu un senyor de la plataforma “Diagonal per a Tothom”. Ja es veu que el col·lapse el protagonitzaran els vianants, en aquest moment més aviat escassos en el tram on es van fer les fotos (passeig de Sant Joan-València).
Si la reforma de la Diagonal no costa com a mínim el doble de 70 milions d’euros, em faig caputxí, cosa que a la meva edat pot tenir la seva gràcia.
I ja m’ha tornat a passar. Jo el que volia és parlar sobre la Setmana de la Poesia que començarà el dijous vinent, just a la meitat de les votacions sobre la Diagonal. Al web de l’Ajuntament no trobo res: és tan etèria la poesia! Estant tan enfeinats a l’Ajuntament! Resumeixo: Quan farem una consulta popular per decidir en quins espais s’han de fer els actes poètics? Quan podrem decidir els ciutadans de Barcelona quins poetes i quin tipus de poesia hem de veure i escoltar a la nostra ciutat? Com a usuari de la poesia exigeixo informació, JA!
Al meu mercat, el de la Concepció, no hi ha poemes pels altaveus, en canvi han organitzat la festa modernista i comercial de cada primavera que sobrepassa el clos de les parades i s’estén pel carrer de Girona, des de la Diagonal fins a la Gran Via. Eclecticisme d’una Barcelona de l’Eixample que al costat d’un tendal amb olives d’aquí i oli de Granada n’ha muntat un altre en què els nens poden reproduir el pla Cerdà en plastilina que a la nit queda sense vigilància per si algú se’n vol emportar un tros a casa.
A la plaça del Rei, en Santi Arisa assaja el concert de la nit, les cadires buides i les cançons tallades perquè ho exigeixen les instruccions a la taula de mescles. Les lletres són les meves, la música, també.
Centenars de bastoners de tota Catalunya ressegueixen part de les antigues muralles i es van aturant de tant en tant per picar a terra i a l’aire seguint les velles melodies tradicionals. Els turistes pregunten el significat del ball de bastons. Els del país no en fan gaire cas.
Davant del Palau de la Virreina, retrunyen els bastons; mentre, a dintre, hi ha una exhibició d’slam poetry que no aconsegueixo seguir bé, dret a la darrera fila. A fora continuen els balls de bastons. No veig l’olivera amb poemes penjats que em prometien, potser perquè algú ha censurat els versos i els no-versos, cosa que no m’estranya si he de jutjar per les mostres virtuals que ahir es podien veure i que ara ja no tenen pàgina. Potser l’Ajuntament renta les branques i tornarà a plantar l’arbre tan virtual –o real?- com el propi consistori.
(Les branques de l´olivera estan despullades, esperen ser vestides amb els petits poemes d´aquells que s´acostin al Palau de la Virreina.En el cor de Barcelona Poesia, els qui ho vulguin, podran penjar el seu haiku.Per als que participin se sortejaran entrades per al Festival de Poesia. També per internet a www.bcn.cat/canalcultura.)
Si quieres que te toque la lotería, bájame los pantalones y verás salir el gordo, con dos aproximaciones.
Merda de patoleia de fora
Fer poemes en castellà és de persona poc qualificada. El castellà és la llengua dels pobres, les meuques, la garjola i la incultura. A més, la llengua de Barcelona, capital de la nació catalana és el català. Per què cony envieu merda en llengües foranes? Sigueu nets, parleu en llengua.
Sou tots una colla de meuques, però veureu la sang com brolla quan us tallem el cap!
Us faré partir les cames si continueu fent-me empassar aquesta merda de literatura. La rima.
Espanya fa pudor. Pudor de merda i de teixó. Hom podrà crear tal cagaió?
Sou tots uns fills de puta socialistes
El Barça no guanya darrerament, però celebra les dues copes amb una alegria universal, excepcional, identitària: Campeones, campeones, oé, oé, oé... Guadiola i els jugadors es pressionen, s’autopressionen: “Ens veurem el dijous...” Visca (el) Barcelona! Visca Catalunya! Visca Fuientealbilla! La Dharma toca en directe. Els focs artificials s’enlairen i tots badem mirant el cel.
P.S. M'ho deixava: avui és el darrer dia dels soldadets de plom a Montjuïc. Que els bombin! No, no vull dir als soldadets.
Deixo de banda la mirada monocroma que no s’escau aquí i continuo amb la poesia, còmplice anònim de la Barcelona poètica del 21 al 27. Em miro els actes de demà i no sé on anar: massa poesia tancada, potser preveuen que plourà? Deixaré un poema virtual o físic a l’olivera de la Virreina o en robaré algun?
Ahir, sense buscar-los, vaig trobar uns versos de Verdaguer que em van regalar dues alumnes l’any 2002. Gairebé havia oblidat els versos i les alumnes, no me'n feu retret. Recupero veus, cares boiroses, emocions i paraules i els poso imatges apressades i asíncrones. Ja no els dic que cal assajar una mica més, com podria?
Quan jo anava per la mar, de Barcelona a l'Havana, ¡de l'huracà rufalós bé en sentia de cops d'ala! Mes, lo que em feia patir era el mal de l'enyorança al veure'm tants dies lluny de la terra catalana; i li deia al mariner que vetlla dalt de la gàbia: -Mariner, bon mariner, tu que tens los ulls de l'àliga, no veuries verdejar les riberes de la pàtria?
Per què ja no em regalen veus, músiques i versos? Ai, ho sé: ja em falta la passió i la constància. Per què...? Per quins mars navego?
Tants poemes per la ciutati no em ve de gust -m’abelleix, dirien alguns, o alguna cosa pitjor- escoltar-ne cap. Vaig llegint, mirant trossos de pel·lícules, el diari i el pa, un passeig per esbargir-me en aquesta ciutat que em sembla, avui, massa plena, massa estranya, massa distant, la meua. A la nit torno a la sardana –què m’ha agafat, sardanista malenconiós del sud?-, i escolto Enric Casals, el germà d’en Pau. M’hauria de quedar amb l’alegria reiterada de “la sardana del carrer”, però em sembla que somiaré els suggeriments de “lluny”.
I si hagués de triar una poesia de Josep Lluís Aguiló –què dirà Hereu quan li concedeixi oficialment el premi dels Jocs Floralsd’enguany al Saló de Cent?-, avui em quedaria amb “paraules”:
Solia dormir amb un quadern a la taula de nit. Si es despertava escrivia alguna paraula per recordar l'endemà el contingut dels somnis.
Al matí, quan es llevava, veia que havia escrit paraules com terra, arròs, cornucòpia o compàs.
Tot el que havia estat clar s’esvania i enyorava l'instant de claredat on tot es conjugava en un terme i una paraula sola era sinònima de l'univers.
Sagitari és signe qui ha la complexió del foc, e és comú, diürnal, masculí, e la sua planeta és Júpiter, e ha dels cors de l’home les cuixes, e ha la regió d’Índia, e és enginyós e artec.
Ramon Llull. Tractat d’astronomia.
