Darrerament, retrobo una cançó o
qualsevol música i penso: aquesta és la meua preferida de tots els
temps! Després, l'endemà, el mateix dia al cap d'un moment, una
setmana més tard..., resulta que la meua preferida era una altra. I
així va passant el temps, sense que, a diferència d'alguns de
conviccions musicals fermes -els hauria d'envejar?-, em decideixi per
la melodia de la meua vida.
La meua música, la que penso,
equivocadament pel que es veu, que conté el hit definitiu, és
sobretot la dels anys seixanta, dècada més, dècada menys. No sé
si a la majoria li passa com a mi, que, passat els anys, els sons més
propers, més assimilats, més anímicament sentits, són en general
els de les darreries de la infantesa i de l'adolescència. És
l'època en que cada cançó té un moment, breu, llarg, intens o
suau, però inoblidable al llarg del temps, encara que sigui difús o
inventat. Més tard, sobretot per als qui la música és únicament
un complement, arriben grups, compositors, cantants, orquestres,
descobriments essencials, però la tria és més espaiada, més
racional, o d'una emotivitat més continguda.
Fa uns dies vaig escoltar per
casualitat “Satisfaction” i vaig pensar: és aquesta, com me
n'havia pogut oblidar! Després... però... si jo era més dels
Beatles... I els diumenges al matí, en un dels pocs moments de
llibertat gairebé total que teníem a l'internat, quan anàvem al “Negresco” de
Tortosa i a la màquina de discos introduíem una moneda (de quant?)
per escoltar “Lady Madonna”, sense entendre la lletra -ni calia- perquè la
nostra llengua europea, a part del llatí, era el francès, o
l'italià, que tots pensàvem que sabíem. I en francès
escoltàvem..., avui no toca.
No envejo els qui tenen una sola cançó,
jo en tinc tantes. Tampoc no envejo els qui tenen una memòria
prodigiosa, perquè la meua desmemòria em permet redescobrir
constantment. Que en quedi constància:
