15.12.13

aquest diumenge, Rolling(s) i Beatles


Darrerament, retrobo una cançó o qualsevol música i penso: aquesta és la meua preferida de tots els temps! Després, l'endemà, el mateix dia al cap d'un moment, una setmana més tard..., resulta que la meua preferida era una altra. I així va passant el temps, sense que, a diferència d'alguns de conviccions musicals fermes -els hauria d'envejar?-, em decideixi per la melodia de la meua vida.

La meua música, la que penso, equivocadament pel que es veu, que conté el hit definitiu, és sobretot la dels anys seixanta, dècada més, dècada menys. No sé si a la majoria li passa com a mi, que, passat els anys, els sons més propers, més assimilats, més anímicament sentits, són en general els de les darreries de la infantesa i de l'adolescència. És l'època en que cada cançó té un moment, breu, llarg, intens o suau, però inoblidable al llarg del temps, encara que sigui difús o inventat. Més tard, sobretot per als qui la música és únicament un complement, arriben grups, compositors, cantants, orquestres, descobriments essencials, però la tria és més espaiada, més racional, o d'una emotivitat més continguda.

Fa uns dies vaig escoltar per casualitat “Satisfaction” i vaig pensar: és aquesta, com me n'havia pogut oblidar! Després... però... si jo era més dels Beatles... I els diumenges al matí, en un dels pocs moments de llibertat gairebé total que teníem a l'internat, quan anàvem al “Negresco” de Tortosa i a la màquina de discos introduíem una moneda (de quant?) per escoltar “Lady Madonna”, sense entendre la lletra -ni calia-  perquè la nostra llengua europea, a part del llatí, era el francès, o l'italià, que tots pensàvem que sabíem. I en francès escoltàvem..., avui no toca.

No envejo els qui tenen una sola cançó, jo en tinc tantes. Tampoc no envejo els qui tenen una memòria prodigiosa, perquè la meua desmemòria em permet redescobrir constantment. Que en quedi constància:




4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

el millor és com jo, que sóc dels Stones i dels Beatles, i d'altres, quants més millor.

Assum ha dit...

Beatles, of course.

Carme ha dit...

He,he, he... jo també era "més" dels Beatles, en aquella època, però tot i tantes altres cançons i grups i cantants em sedueixen igualment i m'identifico molt amb el que dius, de la poca memòria, dels redescobriment un cop i un altre de les cançons que m'agraden... allò, de ostres!!! quan temps que o la sentia!!! si m'agradava tant!!!

I tampoc he tingut una cançó preferida ni un cantant... i es que a mi també me n'agraden moltes i molts.

miquel ha dit...

Francesc, que jo també sóc de molts, però a vegades se m'oblida de qui sóc més.

D'acord, d'acord, Assum.

Ho repeteixo, Carme, jo també Beatles, però ja veus com compartim els redescobriments i, en el meu cas, la vergonya íntima d'alguns oblits.
A més, Carme, tants moments en la vida, fins i tot ara :-)