remembrament

Llegia les consideracions de Llull sobre el planeta Mercuri i gairebé al final, quan parla de la influència de l'astre sobre les persones diu: membren i desmembren. M'ha cridat l'atenció el verb membrar, del llatí memorare, que ja fa segles que no deu dir, ni tampoc escriuré, ningú. Com és que aquest mot va desaparèixer de la parla i l'escriptura en benefici de recordar -o del remembrar, que suposo exclusivament literari? Hi va haver una lluita entre els dos fins a la mort del primer conservat com a relíquia al diccionari normatiu? Com? Per què? M'agrada membrar i, jo que sóc discret en la parla, em plantejo si l'hauria de recuperar fins a tornar-lo a posar de moda. M'agrada també el seu contrari: desmembrar; en el sentit, evidentment, d'oblidar, no en el de partir un cos a trossos. Imagineu els possibles equívocs, com per exemple, i que sigui tard: Potser hi haurà un temps que, a poc a poc, desmembraré tots els meus amics. Ai... Ei!

I així, sense motiu, o potser perquè sonava una musica suau que tot just calla i els desmenteix, o no, -qui posa I Remembre You de matinada?-, uns versos de la Quima Jaume:

Enmig de tanta freda gosadia,
deixeu les claus que tancaran per sempre
aquest dolç clos de somnis compartits.
Amb glaç nocturn remembrareu els mots
que com llampecs varen eixir d’un núvol.

aquest diumenge, el 66 off festivals

Estranyament, ni un esment als Rolling o als Beatles en les meues agendes del 66 i del 67, tot i que dono fe que els escoltava, més als Beatles que als Rollings. Avui, però, tota literatura és sobrera. Baetles i Rollings o vice-versa. I recordar que al maig farà 50 anys de... Siiií!

 

 

aquest diumenge, variacions en groc

Fa una estona he vist el final de la campanya de reflexió al 33 protagonitzada pel Fènix. Se m'ha acudit que, sense cap intenció de contextualització, seria una bona possibilitat musical per aquest diumenge la gent que truca a qualsevol hora de la Maria del Mar Bonet, però avui em sento cosmopolita i una mica frívol, i em vesteixo de groc per viatjar per mar i terra; un altre dia, el cel.

aquest diumenge, Rolling(s) i Beatles

Darrerament, retrobo una cançó o qualsevol música i penso: aquesta és la meua preferida de tots els temps! Després, l'endemà, el mateix dia al cap d'un moment, una setmana més tard..., resulta que la meua preferida era una altra. I així va passant el temps, sense que, a diferència d'alguns de conviccions musicals fermes -els hauria d'envejar?-, em decideixi per la melodia de la meua vida.

La meua música, la que penso, equivocadament pel que es veu, que conté el hit definitiu, és sobretot la dels anys seixanta, dècada més, dècada menys. No sé si a la majoria li passa com a mi, que, passat els anys, els sons més propers, més assimilats, més anímicament sentits, són en general els de les darreries de la infantesa i de l'adolescència. És l'època en que cada cançó té un moment, breu, llarg, intens o suau, però inoblidable al llarg del temps, encara que sigui difús o inventat. Més tard, sobretot per als qui la música és únicament un complement, arriben grups, compositors, cantants, orquestres, descobriments essencials, però la tria és més espaiada, més racional, o d'una emotivitat més continguda.

Fa uns dies vaig escoltar per casualitat “Satisfaction” i vaig pensar: és aquesta, com me n'havia pogut oblidar! Després... però... si jo era més dels Beatles... I els diumenges al matí, en un dels pocs moments de llibertat gairebé total que teníem a l'internat, quan anàvem al “Negresco” de Tortosa i a la màquina de discos introduíem una moneda (de quant?) per escoltar “Lady Madonna”, sense entendre la lletra -ni calia-  perquè la nostra llengua europea, a part del llatí, era el francès, o l'italià, que tots pensàvem que sabíem. I en francès escoltàvem..., avui no toca.

No envejo els qui tenen una sola cançó, jo en tinc tantes. Tampoc no envejo els qui tenen una memòria prodigiosa, perquè la meua desmemòria em permet redescobrir constantment. Que en quedi constància: