Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca ésser per tal departiment.
Ausiàs March
Cada primavera, des de fa uns anys, llegim els mateixos poemes. Menteixo, jo llegeixo els mateixos poemes, per a ells i per a elles és sovint la primera vegada. Jo voldria que només fossin paraules al vent, o poca cosa més, que passen lleugeres i provoquen emocions i pensaments que no se saben explicar, que només s'intueixen, i que un altre vent, quan fos, les tornés a portar i els donés el sentit des de la pròpia experiència o els provoques el sentiment que encara és possible, o tantes altres coses que només la vida dóna i, com les onades, acosta i allunya. Mentrestant, però, em conformo a veure com naveguen per les paraules de versos sense port que potser algun dia -potser ja ara en algun cas?- seran plenament seues i ara són només literatura. Jo, que cada primavera -o a la tardor o l'hivern- recitaré els mateixos versos, sé que rebré algun matí de maig -o de setembre o febrer- , mentre el vers fa via, un senyal a penes perceptible que una vegada més les paraules han arribat a port abans d'emprendre un altre viatge o restar quietes.
Vet aquí les paraules que avui han començat el viatge i qui sap on són:
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. ¿Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
¿És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...
Rosa Laveroni
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca ésser per tal departiment.
Ausiàs March
Cada primavera, des de fa uns anys, llegim els mateixos poemes. Menteixo, jo llegeixo els mateixos poemes, per a ells i per a elles és sovint la primera vegada. Jo voldria que només fossin paraules al vent, o poca cosa més, que passen lleugeres i provoquen emocions i pensaments que no se saben explicar, que només s'intueixen, i que un altre vent, quan fos, les tornés a portar i els donés el sentit des de la pròpia experiència o els provoques el sentiment que encara és possible, o tantes altres coses que només la vida dóna i, com les onades, acosta i allunya. Mentrestant, però, em conformo a veure com naveguen per les paraules de versos sense port que potser algun dia -potser ja ara en algun cas?- seran plenament seues i ara són només literatura. Jo, que cada primavera -o a la tardor o l'hivern- recitaré els mateixos versos, sé que rebré algun matí de maig -o de setembre o febrer- , mentre el vers fa via, un senyal a penes perceptible que una vegada més les paraules han arribat a port abans d'emprendre un altre viatge o restar quietes.
Vet aquí les paraules que avui han començat el viatge i qui sap on són:
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. ¿Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
¿És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...
Rosa Laveroni
