24.5.11

navegacions incertes

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca ésser per tal departiment.
Ausiàs March


Cada primavera, des de fa uns anys, llegim els mateixos poemes. Menteixo, jo llegeixo els mateixos poemes, per a ells i per a elles és sovint la primera vegada. Jo voldria que només fossin paraules al vent, o poca cosa més, que passen lleugeres i provoquen emocions i pensaments que no se saben explicar, que només s'intueixen, i que un altre vent, quan fos, les tornés a portar i els donés el sentit des de la pròpia experiència o els provoques el sentiment que encara és possible, o tantes altres coses que només la vida dóna i, com les onades, acosta i allunya. Mentrestant, però, em conformo a veure com naveguen per les paraules de versos sense port que potser algun dia -potser ja ara en algun cas?- seran plenament seues i ara són només literatura. Jo, que cada primavera -o a la tardor o l'hivern- recitaré els mateixos versos, sé que rebré algun matí de maig -o de setembre o febrer- , mentre el vers fa via, un senyal a penes perceptible que una vegada més les paraules han arribat a port abans d'emprendre un altre viatge o restar quietes.

Vet aquí les paraules que avui han començat el viatge i qui sap on són:


No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. ¿Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
¿És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...

Rosa Laveroni

7 comentaris:

Allau ha dit...

Siguem seriosos, quan algú s'enamora, pensa de debò en els rossinyols o les roses? No es basteix l'amor de matèria prosaica? (Vísceres, horaris, targetes d'autobús). L'Ausiàs l'encerta més, perquè tot estava gairebé per fer.

Pais secret ha dit...

De moment, veig arribar una barqueta plena de versos, s´acosta a poc a poc, els reconec i m´estic amb ells una bona estona.

Primaveres a part, des de que vaig llegir les cartes de la Leveroni i en Soldevila faig una doble lectura de la poesia d´ella. Una en què prevaleix la forma sobre el fons i l´altra en què se li desborda la passió i la conté com pot, per això li surten rossinyols, estrelles i roses gairebé en excés.
Vosté em corregirà , professor...

Jesús M. Tibau ha dit...

assaborim les paraules i el ssentiments, que facin la seva vida, que volin, que arribin.

kika ha dit...

m'havia semblat un post romàntic abans d'arribar a la cita final.
i de fet, em sembla més romàntic el teu post que la cita final :-)

C. ha dit...

Pere, en alguns aspectes fer classe és un privilegi, eh?

Jo estic força d'acord amb el poema de la Leveroni. A vegades t'enamores i no en saps el perquè. Hi ha enamoraments que són un autèntic cop d'estat a la raó! Després, com diuen per aquí, vénen coses més prosaiques i "serioses" i amor i enamorats se'n van en orris.

Clidice ha dit...

No he vist mai un rossinyol ara que hi penso. March per sempre.

Paraula de pas: baritron (regal per l'Allau)

pere ha dit...

Ets un descregut, Allau. No sé si hi pensa, però em sembla que encara, i encara regala roses i, alguns, poemes que fan ells mateixos i qui sap què: no estic gaire al dia. Deprés, s'adona que la realitat... A qui interessa la realitat quan està enamorat?

Sempre troben algun port els versos, no, A? Després se'n van i tornen, o no.
En saps més que jo. No conec les cartes i ben poc els seus poemes. Crec, doncs, el que em dius i m'hi fixaré. L'excés és bonic i necessari algunes vegades, ja m'agradaria, ja :-)

Això mateix, Jesús, que volin que arribin, que facin niu... Que tornin a enlairar-se, que no s'aturin mai, potser.

Ja potser, kika. Malgrat les aparences vivim cada dia més en un món romàntic, mira si no -i ara em poso prosaic- la plaça de Catalunya :-)

És un privilegi, C., però, entre nosaltres, penso que encara les enyoraré més quan s'acabin.
Gairebé sempre és com dius. El després... depèn de tantes coses, és tan divers...

I jo, Clidice, tampoc no sé si n'he vist mai cap, dels que canten, vull dir. Però m'hi fixaré.
Oh, March!