alguns detalls

Torno a preguntar-me els motius del meu ensopiment durant la passejada d’ahir a la tarda i al vespre. Diuen que els estats d’ànim són provocats per processos químics cerebrals encara misteriosos. No li dono més voltes.

Sigui com sigui, el cansament no em va impedir observar que la ciutat bullia d’activitat festiva com els darrers santjordis o encara més, que al costat de les parades de roses i de llibres, n’hi havia d’altres de ben estranyes; per exemple, què feia una parada de sabates (espardenyes?) entre roses i llibres? Una al·legoria referida a les llargues passejades del dia? Potser volia significar que l’escriptor s’ha de patejar els carrers a la cerca de material literari?

Per Sant Jordi, de la mateixa manera que a l’estiu tota cuca viu, tot relataire pren l’aire. En l’escàs, però ahir dens trajecte de la Rambla de Catalunya que va des del carrer de València fins a la Gran Via, es podien veure parades de llibres que difícilment es troben a les llibreries, com la del “Club de los escritores desconocidos”, que presentava Titelles de foc, Momentos cumbre del cine mundial, Jugando a través de los versos, Crònica de les idees. 50 dies de barcelonisme, etc. Aquí teniu el bloc on trobareu més informació si és que en busqueu.

Una mica més avall, en el mateix lloc de l’any passat, hi havia la parada dels Relataires, possiblement la que acollia més escriptors per metre quadrat de tot Barcelona. Vaig saludar la Montse, el Ferran i la Paula. La Montse (feliciteu-la el diumenge pel seu cinquantè aniversari) em va regalar i dedicar el seu darrer llibre de poemes, secrets acariciats:

De nit
mentre la boira dorm,
jo goso somiar
que m’enfilo amb ales platejades
pels raig de llum
que desprèn la lluna

(et somio)

A la parada em compro Els contes dels més petits de relatsencatala.cat. Tinc la sort que me’l dediquin quatre dels seus autors, posseïdors encara de lletres incertes. Trobo curiós que alguns dels textos d’aquests escriptors novells que ara a penes ronden els 12 o 13 anys, en el cas dels més grans, pertanyin a escrits antics, de manera que li pregunto a Roger, que aquest mes ha fet 10 anys, si pensen publicar l’any que ve textos nous. Em mira un pel desconcertat, no sé si per la obvietat o pel desencert de la pregunta, i arronsa les espatlles, “potser sí”. Entenc que la seva carrera literària, la de tots, no està tant en les seves mans com en la dels seus promotors en qui, de moment, confien cegament. Em vénen ganes de fer-me agent de talents infantils i juvenils; a la fi, penso que entre els meus 150 aprenents d’aquest any, alguna cosa podríem publicar. Imagino una petita comissió i, sobretot, els drets dels llibres posteriors; també la seva fama, que compartiria en un petit percentatge... El conte (compte) de la lletera. Voldria deixar un petit fragment de l’obra dels joves relataires aquí, però els nens de vegades són molt literals i potser encara em demandarien per copiar sense permís.

La meva darrera i segona compra, com ja és habitual en les altres diades, la faig a Ona. A la llibreria hi ha molt poca gent i, a diferència de la Catalònia o la Laie, ja no queden autors firmant ni la parada del carrer. Només reconec Espar Ticó, un dels propietaris, que ja deu sobrepassar els vuitanta anys, alt, prim, barbat, que fulleja sense llegir. Em pregunto què se n’ha fet de les fidelitats. Demano per Arrels nòmades, de Pius Alibek. Em diuen que a mig matí ja tenien venuts tots els exemplars i que els n’han portat més, però que aviat els han tornat a acabar. Ha passat el mateix en altres llibreries? Sota l’escala hi ha dos piles d’exemplars de Viatge d’anada i tornada, de Gerard Piqué. En una entrevista que li van fer per la ràdio, vaig sentir que deia que trobava més difícil escriure que jugar a futbol; el seu llibre té molt mèrit, almenys a primera vista no detecto cap falta d’ortografia. Surto amb 1.564 grams de paper repartits en dos llibres: Els jugadors de whist, de Vicent Pagès, per a la Joana i Bulevard dels francesos, de Ferrant Torrent, per a mi.

A fora plovisqueja i les gotes van puntejant la meva caçadora.

el curs del dia

El dia es divideix en tres parts: matí, tarda i nit. El matí ha estat divertit, la tarda, ennuvolada i ensopida i la nit, després de menjar una pizza de “Bella Italia” i veure “L’hora del lector” (per què no permet comentaris el senyor Boix?), reanimant. Tot i així, no tinc esma d’escriure una croniqueta del Sant Jordi; potser demà.

Del matí, us deixo unes versos de l’obra de teatre que he vist i fotografiat. El públic, jove i políticament correcte, ha mostrat la seva desaprovació quan s’al·ludia els “xinos” i els negres. Els aficionats al joc, sabríeu dir-me l’autor i el títol de l’obra? Una pista sobre l’autor: és un dels guionistes habituals de les sèries de TV3.

ORIENTALS (canten mentre ordenen l’escena)

Aquí som, aquí ens estem,
treballant com “xinos”,
treballant com negres.
Aquí som, aquí ens estem,
netejant bugades
que no es fan mai netes

De la tarda, us deixo un vídeo que desmenteix que les imatges siguin més importants que les paraules, modèstia a part. Que arribin les paraules, ja és una altra història.

De la nit, vull agrair al llibreter que s’hagi inventat el premi “Exhaurim-lo”, perquè si no ho hagués fet, no hagués pogut tornar a veure per la televisió en Marc Cedó, del qual encara no he llegir Males companyies, però que m’ha divertit amb la seva conversa. En Marc Cedó és com un d’aquells contistes antics que tenien el do de la paraula i la capacitat de mantenir l’auditori atent. Des d’ara i aquí, em declaro un incondicional admirador del seu verb i de les seves històries; del llibre, ja en parlarem.

Escriure de matinada em crea la incertesa de no saber si pertanyo a l’ahir o a l’avui. Entenc, però, que això no pot ser objecte de cap conversa interessant.

el sexe dels dracs

Aquesta tarda he anat cap al centre: res, un anar i tornar necessari a peu i en metro. En algun moment ha plovisquejat en rajoles senars. Al principi del passeig de Gràcia acabaven de muntar les parades de la Laie i la Catalònia. Dins de les tendes havien quedat uns bancs de fusta on descansaven turistes exhaustos, aliens als funerals de Samaranch, l’home dels mils càrrecs i de la cara impassible, mentre els operaris enllestien els darrers detalls. He entrat a la Catalònia sense cap intenció. Hi havia força gent que s’avançava a la festa de demà. He anat mirant a veure si trobava alguna raresa de les que m’agrada comprar per Sant Jordi. La nacionalització de la sardana, de Pere Anguera; 113 paraules per salvar, de Carod-Rovira (no veig que calgui salvar moltes de les paraules que diu; no crec que m’haguessin publicat el llibre, a mi; de totes maneres, em quedo amb la paraula bac); Agatha Christie, los cuadernos secretos, de John Curran... Tinc curiositat per saber si tenen En Massagran; m’envien als còmics, però els dic que no, que m’interessa la novel·la. Mentre va buscant per les prestatgeries, sento una veu que em crida. La R. m’explica que li reduiran la jornada i el sou i que al seu xicot, un enginyer que treballava en el sector de les telecomunicacions, el va venir a veure el seu cap de Madrid i li va dir que els costava massa diners; ara busca feina. Em sap greu la situació de tots dos. Parlem una estona, li desitjo sort, l’aprecio. Mentrestant, ha arribat la noia de la llibreria amb dos llibres, però li dic que no, que ni Les formidables aventures d’en Pere Fi ni L’extraordinària expedició d’en Jep Ganàpia són el llibre que li he demanat. Em mira estranyada i m’assenyala l’adhesiu rodó del peu de la tapa: “any 2010 Massagran”. En fi... A la sortida de la parada de Verdaguer (del roseret de l'amor /cada espina és una rosa...), una xinesa ven roses a tres euros...


No sé per què he escrit tot això, jo només volia desitjar-vos una diada plaent i regalar-vos un text (sigueu valents-valentes, petonegeu els dracs, que mai se sap) i un dels meus santjordis & drac preferits; i recordar-vos que estic a la vostra disposició per si voleu que us firmi algun exemplar del bloc o del blog.


Aquella nit el bon Espèrcius no dormí gaire i, de bon matí, abans de fer-se de dia, es llevà fingint als seus companys que anava a escampar aigua, i aquests no es preocuparen per ell i es tornaren a adormir. Quan aquest fou fora de la caseta, agafà un bastó a la mà, que altres armes no tenia, i molt de pressa féu el camí del castell, perquè temia que si els seus companys es llevaven, no el veiessin. I anà fins que fou al peu del castell.
El sol ja havia eixit del tot i el dia era clar i net, i veié la boca de la cova. I aquí ells s'agenollà amb moltíssima devoció i pregà a la immensa bondat de Nostre Senyor que, per la seva infinita misericòrdia i pietat, el volgués guardar de tot mal i el volgués alliberar de la por del drac i donar-li ànim, perquè pogués deslliurar aquella ànima en pena i fer-la tornar a la santa i vertadera fe catòlica.
I quan hagué acabat la seva oració, se senyà i s'encomanà a Déu, i entrà a la cova tan endins com la claror l'acompanyà i, aquí, ell féu un fort crit perquè el drac el sentís. Quan el drac sentí la veu de l'home, eixí fent molt brogit. El cavaller, que sentí la grandíssima remor que feia el drac, tingué moltíssima por i s'agenollà a terra dient molt devotes oracions. I quan el drac li fou a prop i ell el veié amb tan lletja figura, estigué fora de si i tancà els ulls perquè la vista no suportés aquella visió. I no es mogué ni poc ni molt, car en tal punt estava que era més mort que viu.
I el drac, que veié que l'home no es movia, ans estava esperant, molt gentilment i suau s'acostà a ell i el besà a la boca, i el cavaller caigué a terra desmaiat. I el drac, de sobte, es tornà una bellíssima donzella, que el posà a la seva falda i li començà a fregar els polsos, i li digué semblants paraules:
-Cavaller virtuós, no tingueu temor de res i obriu els ulls i veureu el bé que us està preparat.
I el cavaller Espèrcius estigué desmaiat i sense sentits per espai d'una hora. I la gentil dama incessantment li fregava els polsos i el besava per fer-lo retornar en si. Després, passada l'hora, ell recobrà els sentits, i obrí els ulls i veié la donzella d'extraordinària bellesa, que el besava molt sovint. Recuperà forces i es dreçà (...).
La donzella l'agafà de la mà i el portà dins la cova en una bellíssima cambra que ella tenia per al seu servei, la qual estava molt ben adornada, i li mostrà gran quantitat de tresor, el qual li oferí ensems amb la seva persona.
I el cavaller Espèrcius li agraí molt el seu oferiment i acceptà la donzella donant-li moltíssimes gràcies, abraçant-la i besant-la més de mil vegades. I, sense voler perdre el temps amb paraules, la prengué en braços i la posà sobre el llit, i aquí conegueren les últimes fites dels senyals d'amor.

Joanot Martorell: Tirant lo Blanc