una mica de paciència

Llegeixo que es va presentar una nova edició de la Bíblia en català al Palau de la Música, fruit de la col·laboració de diverses editorials o institucions: 9, 95 euros, il·lustracions (95) i portada de Perico Pastor. Molt bé, molt bé: cal tenir una Bíblia a casa i, com que gairebé ningú la deu poder llegir en les llengües originals, està bé tenir-la en una adaptació al català. La Bíblia és un bestseller escrit per diversos autors costumistes d'un passat remot, molts dels quals a penes tenien estudis ni havien seguit cap curset d'escriptura creativa, tot i que seguien el Creador, però gaudien d'una inspiració important. Que jo sàpiga, no van cobrar drets d'autor (a veure si s'escampa l'exemple) ni podien preveure la difusió espectacular de la seva obra que encara avui ocupa el primer lloc en les llistes d'èxits de tots els temps. Moltíssims escriptors posteriors, fins i tot artistes de tot tipus, s'han inspirat en les seves pàgines per produir les seves obres. Com en altres bestsellers, es pot especular sobre les claus de de la pervivència i difusió d'una obra d'un títol ben poc imaginatiu que difícilment cridaria l'atenció en els prestatges de novetats de les llibreries actuals: Els llibres, o Els papirs; però, com en altres casos, l'èxit és un misteri i la seva expansió sembla que va dependre essencialment del boca-orella.

Prou de divagar. Jo sóc un lector -ara menys- de la Bíblia, per les històries que explica i perquè m'ajuda a entendre les històries en diversos formats de molts creadors posteriors; també perquè de grat o per força m'hi van introduir a través de l'oralitat o de la lectura dirigida quan era encara un nen, i el que s'aprèn de nen sol quedar. En la presentació al·ludida més amunt, hi van participar personatges coneguts que van anar donant el seu testimoniatge de lectors dels Llibres. En una de les intervencions, es veu que Pilar Rahola, que possiblement llegeix els textos en la seva versió original, al menys la part hebrea, va mostrar la seva estranyesa pel fet que la societat actual (la catalana, és clar) obliga els seus fills a llegir Tirant lo Blanc i el Quijote i en canvi no els fa llegir la Bíblia. Deixant a part algunes inexactituds literàries comprensibles, com la de que avui ningú obliga ningú a llegir Tirant (a molt estirar, una antologia discutible) i no sé si el Quijote es demana sencer, també em pregunto perquè no es suggereix, no dic obliga d'una manera crua, de llegir la Bíblia. Durant els tres o quatre minuts que penso en el tema (més el temps que m'ocupa escriure això i que fa perillar la meva escassa concentració), no se m'acut cap resposta definitiva, però obro unes quantes línies de reflexió:

Què tenen Tirant i el Quijote que no tinguin la Bíblia? Doncs en principi que els lectors -i els governants- d'aquest país, que es caracteritzen per ser molt primmirats i solen demanar les versions originals, poden llegir, de moment, les dues primeres obres en la seua llengua original i no la Bíblia. La situació canviaria ràpidament si la Generalitat afegís l'arameu, l'hebreu i el grec en els plans d'estudis de l'ensenyament secundari. I si cal prescindir d'altres matèries, que no especificaré, benvingudes siguin les retallades.

Un altre aspecte que potser treu lectors als textos bíblics és que, a diferència dels altres dos llibres, l'humor és pràcticament inexistent, excepte els episodis d'humor negre o de l'absurd com el de la història de Job. Tot i així, cal que se sàpiga que és molt superior en episodis de terror -terrenal i sobrenatural-, genere que actualment té força seguidors, als dos llibres anteriors. Després de llegir segons quines històries costa agafar el son.

En darrer lloc... Uf, no acabaria mai si comences a parlar de la crisi institucional de les humanitats, de l'envelliment dels fidels de les esglésies occidentals, de nacionalisme i globalització, de les grans obres de la literatura xinesa. La literatura xinesa? Ja començo a desvariejar, més val que plegui.

Ara sí, per acabar, si continua el món tal com es preveu, estic segur que dintre de poc veurem molta gent distraient-se assegut en una cadira a la porta de casa i llegint -en la mesura que encara se sàpiga llegir- la història de Job, però sense saber de quin déu es parla ni quin déu parla, i amb poques esperances que aquest déu ignorat tingui cap pietat.

el sexe dels dracs

Aquesta tarda he anat cap al centre: res, un anar i tornar necessari a peu i en metro. En algun moment ha plovisquejat en rajoles senars. Al principi del passeig de Gràcia acabaven de muntar les parades de la Laie i la Catalònia. Dins de les tendes havien quedat uns bancs de fusta on descansaven turistes exhaustos, aliens als funerals de Samaranch, l’home dels mils càrrecs i de la cara impassible, mentre els operaris enllestien els darrers detalls. He entrat a la Catalònia sense cap intenció. Hi havia força gent que s’avançava a la festa de demà. He anat mirant a veure si trobava alguna raresa de les que m’agrada comprar per Sant Jordi. La nacionalització de la sardana, de Pere Anguera; 113 paraules per salvar, de Carod-Rovira (no veig que calgui salvar moltes de les paraules que diu; no crec que m’haguessin publicat el llibre, a mi; de totes maneres, em quedo amb la paraula bac); Agatha Christie, los cuadernos secretos, de John Curran... Tinc curiositat per saber si tenen En Massagran; m’envien als còmics, però els dic que no, que m’interessa la novel·la. Mentre va buscant per les prestatgeries, sento una veu que em crida. La R. m’explica que li reduiran la jornada i el sou i que al seu xicot, un enginyer que treballava en el sector de les telecomunicacions, el va venir a veure el seu cap de Madrid i li va dir que els costava massa diners; ara busca feina. Em sap greu la situació de tots dos. Parlem una estona, li desitjo sort, l’aprecio. Mentrestant, ha arribat la noia de la llibreria amb dos llibres, però li dic que no, que ni Les formidables aventures d’en Pere Fi ni L’extraordinària expedició d’en Jep Ganàpia són el llibre que li he demanat. Em mira estranyada i m’assenyala l’adhesiu rodó del peu de la tapa: “any 2010 Massagran”. En fi... A la sortida de la parada de Verdaguer (del roseret de l'amor /cada espina és una rosa...), una xinesa ven roses a tres euros...


No sé per què he escrit tot això, jo només volia desitjar-vos una diada plaent i regalar-vos un text (sigueu valents-valentes, petonegeu els dracs, que mai se sap) i un dels meus santjordis & drac preferits; i recordar-vos que estic a la vostra disposició per si voleu que us firmi algun exemplar del bloc o del blog.


Aquella nit el bon Espèrcius no dormí gaire i, de bon matí, abans de fer-se de dia, es llevà fingint als seus companys que anava a escampar aigua, i aquests no es preocuparen per ell i es tornaren a adormir. Quan aquest fou fora de la caseta, agafà un bastó a la mà, que altres armes no tenia, i molt de pressa féu el camí del castell, perquè temia que si els seus companys es llevaven, no el veiessin. I anà fins que fou al peu del castell.
El sol ja havia eixit del tot i el dia era clar i net, i veié la boca de la cova. I aquí ells s'agenollà amb moltíssima devoció i pregà a la immensa bondat de Nostre Senyor que, per la seva infinita misericòrdia i pietat, el volgués guardar de tot mal i el volgués alliberar de la por del drac i donar-li ànim, perquè pogués deslliurar aquella ànima en pena i fer-la tornar a la santa i vertadera fe catòlica.
I quan hagué acabat la seva oració, se senyà i s'encomanà a Déu, i entrà a la cova tan endins com la claror l'acompanyà i, aquí, ell féu un fort crit perquè el drac el sentís. Quan el drac sentí la veu de l'home, eixí fent molt brogit. El cavaller, que sentí la grandíssima remor que feia el drac, tingué moltíssima por i s'agenollà a terra dient molt devotes oracions. I quan el drac li fou a prop i ell el veié amb tan lletja figura, estigué fora de si i tancà els ulls perquè la vista no suportés aquella visió. I no es mogué ni poc ni molt, car en tal punt estava que era més mort que viu.
I el drac, que veié que l'home no es movia, ans estava esperant, molt gentilment i suau s'acostà a ell i el besà a la boca, i el cavaller caigué a terra desmaiat. I el drac, de sobte, es tornà una bellíssima donzella, que el posà a la seva falda i li començà a fregar els polsos, i li digué semblants paraules:
-Cavaller virtuós, no tingueu temor de res i obriu els ulls i veureu el bé que us està preparat.
I el cavaller Espèrcius estigué desmaiat i sense sentits per espai d'una hora. I la gentil dama incessantment li fregava els polsos i el besava per fer-lo retornar en si. Després, passada l'hora, ell recobrà els sentits, i obrí els ulls i veié la donzella d'extraordinària bellesa, que el besava molt sovint. Recuperà forces i es dreçà (...).
La donzella l'agafà de la mà i el portà dins la cova en una bellíssima cambra que ella tenia per al seu servei, la qual estava molt ben adornada, i li mostrà gran quantitat de tresor, el qual li oferí ensems amb la seva persona.
I el cavaller Espèrcius li agraí molt el seu oferiment i acceptà la donzella donant-li moltíssimes gràcies, abraçant-la i besant-la més de mil vegades. I, sense voler perdre el temps amb paraules, la prengué en braços i la posà sobre el llit, i aquí conegueren les últimes fites dels senyals d'amor.

Joanot Martorell: Tirant lo Blanc

mar i muntanya (sigui on sigui)

Si no és per “L. V.”, després per altres mitjans i per l’amic Francesc, és possible que no hagués sabut que el Patronat de Turisme de la Costa Brava fa servir unes imatges promocionals del territori que en realitat corresponen a una platja tropical no identificada. No acabo d’entendre l’objectiu de la notícia ni perquè els del diari pretenen buscar-li les pessigolles a la directora del Patronat. És ben sabut que qualsevol persona que busca un destí turístic es guia més per un somni que per una realitat i que el somni es realitzi dependrà en bona part de la capacitat del propi turista d’interactuar amb el seu lloc de destí. Trobarà el turista de la Costa Brava el lloc que es mostra a la foto? No, mai no es troba el lloc d’una imatge, sinó el lloc d'un mateix. El turisme, tothom ho sap, no és més que la busqueda de ficcions, les mateixes que busquem en les novel·les que llegim, les mateixes que trobem en Tirant lo Blanc, en què el seu creador, Joanot Martorell, separa territoris contigus, canvia rius de lloc, distorsiona el temps... No he llegit mai que ningú protestés, que ningú se li queixés. I no crec que Tirant sigui menys consistent, menys digne de prendre’s seriosament que la Costa Brava, o viceversa.

Per cert, sóc incapaç de trobar in situ les fotos esmentades. Espero que els del Patronat no s’hagin fet enrere després de la publicitat gratuïta que els han proporcionat i que possiblement farà que el seu portal bati el rècord de visites.