el sexe dels dracs

Aquesta tarda he anat cap al centre: res, un anar i tornar necessari a peu i en metro. En algun moment ha plovisquejat en rajoles senars. Al principi del passeig de Gràcia acabaven de muntar les parades de la Laie i la Catalònia. Dins de les tendes havien quedat uns bancs de fusta on descansaven turistes exhaustos, aliens als funerals de Samaranch, l’home dels mils càrrecs i de la cara impassible, mentre els operaris enllestien els darrers detalls. He entrat a la Catalònia sense cap intenció. Hi havia força gent que s’avançava a la festa de demà. He anat mirant a veure si trobava alguna raresa de les que m’agrada comprar per Sant Jordi. La nacionalització de la sardana, de Pere Anguera; 113 paraules per salvar, de Carod-Rovira (no veig que calgui salvar moltes de les paraules que diu; no crec que m’haguessin publicat el llibre, a mi; de totes maneres, em quedo amb la paraula bac); Agatha Christie, los cuadernos secretos, de John Curran... Tinc curiositat per saber si tenen En Massagran; m’envien als còmics, però els dic que no, que m’interessa la novel·la. Mentre va buscant per les prestatgeries, sento una veu que em crida. La R. m’explica que li reduiran la jornada i el sou i que al seu xicot, un enginyer que treballava en el sector de les telecomunicacions, el va venir a veure el seu cap de Madrid i li va dir que els costava massa diners; ara busca feina. Em sap greu la situació de tots dos. Parlem una estona, li desitjo sort, l’aprecio. Mentrestant, ha arribat la noia de la llibreria amb dos llibres, però li dic que no, que ni Les formidables aventures d’en Pere Fi ni L’extraordinària expedició d’en Jep Ganàpia són el llibre que li he demanat. Em mira estranyada i m’assenyala l’adhesiu rodó del peu de la tapa: “any 2010 Massagran”. En fi... A la sortida de la parada de Verdaguer (del roseret de l'amor /cada espina és una rosa...), una xinesa ven roses a tres euros...


No sé per què he escrit tot això, jo només volia desitjar-vos una diada plaent i regalar-vos un text (sigueu valents-valentes, petonegeu els dracs, que mai se sap) i un dels meus santjordis & drac preferits; i recordar-vos que estic a la vostra disposició per si voleu que us firmi algun exemplar del bloc o del blog.


Aquella nit el bon Espèrcius no dormí gaire i, de bon matí, abans de fer-se de dia, es llevà fingint als seus companys que anava a escampar aigua, i aquests no es preocuparen per ell i es tornaren a adormir. Quan aquest fou fora de la caseta, agafà un bastó a la mà, que altres armes no tenia, i molt de pressa féu el camí del castell, perquè temia que si els seus companys es llevaven, no el veiessin. I anà fins que fou al peu del castell.
El sol ja havia eixit del tot i el dia era clar i net, i veié la boca de la cova. I aquí ells s'agenollà amb moltíssima devoció i pregà a la immensa bondat de Nostre Senyor que, per la seva infinita misericòrdia i pietat, el volgués guardar de tot mal i el volgués alliberar de la por del drac i donar-li ànim, perquè pogués deslliurar aquella ànima en pena i fer-la tornar a la santa i vertadera fe catòlica.
I quan hagué acabat la seva oració, se senyà i s'encomanà a Déu, i entrà a la cova tan endins com la claror l'acompanyà i, aquí, ell féu un fort crit perquè el drac el sentís. Quan el drac sentí la veu de l'home, eixí fent molt brogit. El cavaller, que sentí la grandíssima remor que feia el drac, tingué moltíssima por i s'agenollà a terra dient molt devotes oracions. I quan el drac li fou a prop i ell el veié amb tan lletja figura, estigué fora de si i tancà els ulls perquè la vista no suportés aquella visió. I no es mogué ni poc ni molt, car en tal punt estava que era més mort que viu.
I el drac, que veié que l'home no es movia, ans estava esperant, molt gentilment i suau s'acostà a ell i el besà a la boca, i el cavaller caigué a terra desmaiat. I el drac, de sobte, es tornà una bellíssima donzella, que el posà a la seva falda i li començà a fregar els polsos, i li digué semblants paraules:
-Cavaller virtuós, no tingueu temor de res i obriu els ulls i veureu el bé que us està preparat.
I el cavaller Espèrcius estigué desmaiat i sense sentits per espai d'una hora. I la gentil dama incessantment li fregava els polsos i el besava per fer-lo retornar en si. Després, passada l'hora, ell recobrà els sentits, i obrí els ulls i veié la donzella d'extraordinària bellesa, que el besava molt sovint. Recuperà forces i es dreçà (...).
La donzella l'agafà de la mà i el portà dins la cova en una bellíssima cambra que ella tenia per al seu servei, la qual estava molt ben adornada, i li mostrà gran quantitat de tresor, el qual li oferí ensems amb la seva persona.
I el cavaller Espèrcius li agraí molt el seu oferiment i acceptà la donzella donant-li moltíssimes gràcies, abraçant-la i besant-la més de mil vegades. I, sense voler perdre el temps amb paraules, la prengué en braços i la posà sobre el llit, i aquí conegueren les últimes fites dels senyals d'amor.

Joanot Martorell: Tirant lo Blanc

la princesa simplement passava per allà i en Jordi es va distreure

Totes (i tots; cal ser políticament correcte) coneixeu la meva falta d’imaginació. No sé parlar de res que no hagi format part de la meva experiència, sigui directa, sigui a través dels altres. Així que quan en Jaume, ens va convidar a participar en la veritable història del drac, de sant Jordi i de la càndida princesa, vaig pensar que jo no en sabia res de la història, només el que constava en els annals oficials que, com tothom sap, no són gaire de fiar. És veritat que em preguntava el motiu pel qual la iconografia escultòrica del drac era tan abundant mentre que sant Jordi jugava un paper secundari i la princesa a penes apareixia (venjança inútil, ara ho sé). L’evidència visual, esculpida en tantes pedres i tantes pintures, no em resolia res, els secrets dels orígens m’eren estranys. Em podria haver passat la vida fent elucubracions sobre el com i el per què i totes les altres preguntes que a un li vénen al cap malgrat la certesa que la solució la té davant dels ulls però no la sap veure o no troba el lloc.

Finalment, els dos amics es van compadir de mi: em van portar a l'única representació fiable que es conserva. L’un em va dir que no tenia importància, que són coses que passen; l’altre, avergonyit, em va assegurar que ja se sap, que la culpa no era seva, que no s’hi podia fer res, que la història, malgrat tot, continua, que segurament el drac tampoc hagués sobreviscut. No sé si creure-me’ls, perquè malgrat les seves disculpes, malgrat la seva voluntat d’oblidar el passat, noto en tots dos una tristor que contradiu les seves paraules. No hi ha retrets, tots dos saben que qualsevol princesa, no necessàriament la de la llegenda, és capaç de trencar el lligam que uneix dues ànimes bessones en dos cossos oposats. Que després la història s’hagi decidit per la versió de la princesa és perfectament comprensible, les princeses, a diferència de dracs i sants. Ni ells ni jo revelarem mai, tampoc no ens farien cas, que la llança mai no va existir sinó que el drac va morir d’inanició, en no arribar-li l’aliment que l’amic li proporcionava després de la batallà. La princesa passava per allà.

Ja se sap que les princeses tenen la capacitat d'encisar el més sant (cal bibliografia?), per això els simples mortals només podem aspirar a ser sants o dracs, segons els seus designis (jo tinc ben clar que mai no seré princesa). I no hi ha llegenda que valgui, és la història el que compta, i qui l'explica. Que posteriorment les pedres insinuïn una altra realitat no té cap importància: qui fa cas de les pedres? Les pedres són mudes, i les princeses no deixen de ser princeses a qui tothom creu, els sants Jordis influenciables, fins i tot abans de ser sants, i els dracs unes víctimes necessàries i agraïdes.