Fa uns dies vaig acabar de llegir Miracle a Llucmajor, de Sebastià Alzamora, publicat per Proa. Deixaré de banda l’argument i altres consideracions, per a les quals us remetré aquí, i procuraré ser breu en la meva desestructurada subjectivitat.
La novel·la és un divertiment en què tots els personatges, fins i tot els més patètics o negatius–el capellà, per exemple- tenen algun aspecte que els redimeix de les seves misèries o, al menys, fan que les puguem entendre perquè no és tant la seva pròpia voluntat la que els porta ser com són sinó les circumstàncies que els han anat fent. Evidentment, aquesta és la voluntat de l’autor que presenta uns conflictes que podrien resultar sagnants o tràgics a través de la seva mirada comprensiva, la d’aquell qui sap –al menys en aquest moment- que la vida és en bona part una acceptació de la realitat tal com es presenta i que l’èpica es converteix en quodiniatitat i que la quotidinitat pot ser èpica, i que fins i tot els miracles –un instant- han de fer retornar al dia a dia o, compte!, els somnis són possibles. D’aquest viure diari, de vegades advers, de vegades monòton, cal aprofitar-ne les ocasions que permetin tirar endavant de la forma més satisfactòria que es pugui, sense tenir la sensació que les renuncies són una rèmora sinó que poden portar a un guany. Bé, em sembla que la meva lectura és un pèl heterodoxa i interessada.
M’ho he passat bé amb el llibre, a part de amb les històries dels personatges i el seu desenvolupament, amb la llengua, aquest mallorquí intel·ligible que és imprescindible a l’hora d’adequar història, època, personatges i intenció, és a dir, de donar versemblança. Una llengua (també el paisatge i alguns records) , per altra banda, que, amb els seus arcaismes, té un punt de semblança amb la meva i comporta una dosi de complicitat en la lectura.
Em resulta curiós, i és uns sensació més que una certesa, de manera que torno a la subjectivitat, com ara, quan els dies emboiren una mica la precisió dels detalls de la meva lectura, el fet que recordi força bé les dones que surten a la novel·la, que tingui més present la seva descripció, les seves intervencions en la trama, els canvis en la seva conducta que els mateixos aspectes referits als homes. Potser aquesta sensació respon a la realitat de les dones, més complexes, més polièdriques, que tan bé ha descrit Alzamora o potser tot plegat no sigui més que l’interès que ha despertat en mi una de les protagonistes, la que realment actua en molts moments d’eix de l’acció o de personatge que permet reflexionar sobre les accions dels altres personatges. Em refereixo al personatge novel·lat i real de Maria Antònia Salvà que fa reviure Alzamora i de la qual l’autor, a més de recrear d’una manera versemblant, és a dir, possible, ens presenta en el moment de creació d’alguns dels seus versos:
Va fer un gest enèrgic amb una mà, va variar el seu rumb i hi va entrar: asseguda a l’escriptori, va treure un full de paper, va sucar la ploma dins el tinter i va escriure una quarteta.
Oh vosaltres, pressentides flors d’amor i gentilesa
Que viureu quan mon passatge s’haurà fet esborradís...
Va deixar que s’eixugués la tinta, mentre elucubrava possibles rimes per als dos versos finals. Sense ni pensar-hi, al marge superior del full hi va esgarrapar uns dedicatòria: “A les donzelles de l’any dos mil”.
El quartet, com se sap, acabava així:
jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa
que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís.
I aquest poema em porta inevitablement a una altra poetessa estimada que per dos anys no va poder veure el dos mil; de manera que un poema em fa reviure l’altre I una vida l’altra, en aquest miracle que de vegades les lletres aconseguiexen:
Furgant per les llivanyes i juntures
trobí el vell drac encara aferrissat.
Maria-Antònia Salvà
Furgant per les llivanyes i juntures
d’aquesta paret seca; entre mac
i mac d’oblit; entre les pedres dures
de cega desmemòria que endures,
et sé. I saber-te em dóna terra, arrel.
Et sé i em sé, en el mirall fidel
del teu poema, aferrissadament
clivella pedra de silenci opac
—dona rèptil, dona monstre, dona drac,
com el cactus, com tu, supervivent.
M. M. Marçal
P.S.
Del miracle del Barça en podem parlar una altre dia.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sebastià Alzamora. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sebastià Alzamora. Mostrar tots els missatges
21.4.10
12.4.10
el "cas Soldevila"
Els dies de setmana santa –tan lluny ja- em vaig emportar tres llibres: Besaré tu cadáver, de Terenci Moix, Miracle a Llucmajor, de Sebastià Alzamora i Del llum de gas al llum elèctric, de Carles Soldevila. No sé per què vaig començar la lectura en ordre invers al de la compra, però he acabat les memòries d'infantesa i joventut de Soldevila i vaig per les darreres pàgines de la novel·la d’Alzamora. Em fa mandra començar el llibre (de fet, dos en un) de Terenci.
La brevíssima referència (Nada de ellos merece ser leído, salvo las memorias de Soldevila, que son uno de los pocos libros infomativos sobre este país.) de Ferrater a la seva “Carta a un neòfit castellà...” em va encuriosir sobre el llibre de Soldevila del qual no crec que se’n parli gaire (publicat l’any 1951, hi ha una reedició d’Empúries de 2002), si és que algú en parla. M’ha semblat un llibre interessant, no només en la part informativa sobre el país durant l’època de la Mancomunitat, sinó també en la primera part, en què l’escriptor evoca la seva infantesa barcelonina i rural i els antecedents familiars.
Segurament més endavant intentaré un comentari estructurat, però deixo de moment una petita mostra en què, sense acritud, com en la resta del llibre, Soldevila deixa anar:
La glòria de l’home consisteix sens dubte a vèncer les adversitats del destí i a superar les estretors del medi. Però és temerari des desconèixer que el medi juga un paper importantíssim en aquests problemes i que no és possible de convertir l’heroisme en regla ineludible de totes les existències, més que més quan abunden les raons que poden fer dubtar de la validesa o de la viabilitat de l’ideal que reclama els sacrificis.
Cal reconèixer que els pobles petits de mena o empetitits per la comprensió d’un ideal purificant han de suportar estranyeses i paradoxes que solen estalviar-se els pobles voluminosos. El “cas Ors”, el “cas Carner”, el “cas Pla”, i vint casos més, són massa casos perquè càpiguen en una casella d’excepció i siguin atribuïts només a crisis de vanitat o orgull.
Algú, avui, se’n recorda del “cas Soldevila”, excepte Triadú i quatre més?
De la primera part, la de la infantesa i primera adolescència, trio dos fragments de poca reconstrucció infantil. En el primer, Soldevila es refereix al pare, però segurament els pensaments del seu progenitor en certa mesura també li pertanyen . En el segon, abans de continuar amb l’anecdotari i les reflexions, es fa la pregunta, i la respon, que tots ens fem alguna vegada.
El meu pare, mentre érem infants, no parlava mai de política en la nostra presència ,i, si ho feia, els seus fills no ens n’adonàvem. Estic segur que quan jo li vaig comunicar la meva devoció a les quatre barres i la falç va somriure tot sorprès, però no va concedir al fet la menor importància. Ell en aquella època pertanyia, vagament, al partit liberal i, com molts homes de la seva generació, no nodria cap hostilitat contra el catalanisme, que aleshores, des de les seves posicions artístiques i literàries, iniciava l’assalt al poder. Però no hi creia. Com Joan Sardà, es deixava commoure pels poetes i encisar pels pintors i fins i tot mig convèncer pels historiadors, però a soles es demanava amb certa angúnia: “Pot tornar la mar als rius?”
Mentre giro els ulls enrere i ressegueixo el panorama de la meva infantesa, no paro de demanar-me: “Hi vas ser feliç?”
I la resposta varia segons l’hora i el moment. En general, però, no sento la pruïja d’acceptar una repetició en bloc dels episodis i les experiències d’aquell temps... ni cap de les altres. Com la majoria dels mortals, posats a refer una etapa, voldria refer-la amb alguns retocs, algunes addiccions i algunes supressions. Voldria estalviar-me algunes penes i multiplicar algunes alegries. Pretensió ridícula! Els bons moments de la vida depenen sempre dels dolents que hem passat o que passarem; en depenen no solament per la llei mecànica del contrast, sinó per una llei més íntima i profunda, de mena bioquímica podríem dir.
En anar escrivint tot això m’adono que dintre de res és Sant Jordi i que qui més qui menys comprarà llibres per a la lectura personal o per a regalar. Les editorials s’apressen a deixar enllestides les novetats, els premis literaris diuen noms, les escriptores (i escriptors) esmolen les plomes i comproven les seves reserves de tinta per si l’atzar o la publicitat els tria entre els més firmats. M’agrada aquest Sant Jordi festiu i competitiu de roses i de llibres. M’agrada llegir les inacabables recomanacions dels papers, les ràdios i les pantalles. Puc recomanar-vos la lectura del llibre de Soldevila? És clar que potser un llibre que es va reeditar ja fa vuit anys és introbable.
La brevíssima referència (Nada de ellos merece ser leído, salvo las memorias de Soldevila, que son uno de los pocos libros infomativos sobre este país.) de Ferrater a la seva “Carta a un neòfit castellà...” em va encuriosir sobre el llibre de Soldevila del qual no crec que se’n parli gaire (publicat l’any 1951, hi ha una reedició d’Empúries de 2002), si és que algú en parla. M’ha semblat un llibre interessant, no només en la part informativa sobre el país durant l’època de la Mancomunitat, sinó també en la primera part, en què l’escriptor evoca la seva infantesa barcelonina i rural i els antecedents familiars.
Segurament més endavant intentaré un comentari estructurat, però deixo de moment una petita mostra en què, sense acritud, com en la resta del llibre, Soldevila deixa anar:
La glòria de l’home consisteix sens dubte a vèncer les adversitats del destí i a superar les estretors del medi. Però és temerari des desconèixer que el medi juga un paper importantíssim en aquests problemes i que no és possible de convertir l’heroisme en regla ineludible de totes les existències, més que més quan abunden les raons que poden fer dubtar de la validesa o de la viabilitat de l’ideal que reclama els sacrificis.
Cal reconèixer que els pobles petits de mena o empetitits per la comprensió d’un ideal purificant han de suportar estranyeses i paradoxes que solen estalviar-se els pobles voluminosos. El “cas Ors”, el “cas Carner”, el “cas Pla”, i vint casos més, són massa casos perquè càpiguen en una casella d’excepció i siguin atribuïts només a crisis de vanitat o orgull.
Algú, avui, se’n recorda del “cas Soldevila”, excepte Triadú i quatre més?
De la primera part, la de la infantesa i primera adolescència, trio dos fragments de poca reconstrucció infantil. En el primer, Soldevila es refereix al pare, però segurament els pensaments del seu progenitor en certa mesura també li pertanyen . En el segon, abans de continuar amb l’anecdotari i les reflexions, es fa la pregunta, i la respon, que tots ens fem alguna vegada.
El meu pare, mentre érem infants, no parlava mai de política en la nostra presència ,i, si ho feia, els seus fills no ens n’adonàvem. Estic segur que quan jo li vaig comunicar la meva devoció a les quatre barres i la falç va somriure tot sorprès, però no va concedir al fet la menor importància. Ell en aquella època pertanyia, vagament, al partit liberal i, com molts homes de la seva generació, no nodria cap hostilitat contra el catalanisme, que aleshores, des de les seves posicions artístiques i literàries, iniciava l’assalt al poder. Però no hi creia. Com Joan Sardà, es deixava commoure pels poetes i encisar pels pintors i fins i tot mig convèncer pels historiadors, però a soles es demanava amb certa angúnia: “Pot tornar la mar als rius?”
Mentre giro els ulls enrere i ressegueixo el panorama de la meva infantesa, no paro de demanar-me: “Hi vas ser feliç?”
I la resposta varia segons l’hora i el moment. En general, però, no sento la pruïja d’acceptar una repetició en bloc dels episodis i les experiències d’aquell temps... ni cap de les altres. Com la majoria dels mortals, posats a refer una etapa, voldria refer-la amb alguns retocs, algunes addiccions i algunes supressions. Voldria estalviar-me algunes penes i multiplicar algunes alegries. Pretensió ridícula! Els bons moments de la vida depenen sempre dels dolents que hem passat o que passarem; en depenen no solament per la llei mecànica del contrast, sinó per una llei més íntima i profunda, de mena bioquímica podríem dir.
En anar escrivint tot això m’adono que dintre de res és Sant Jordi i que qui més qui menys comprarà llibres per a la lectura personal o per a regalar. Les editorials s’apressen a deixar enllestides les novetats, els premis literaris diuen noms, les escriptores (i escriptors) esmolen les plomes i comproven les seves reserves de tinta per si l’atzar o la publicitat els tria entre els més firmats. M’agrada aquest Sant Jordi festiu i competitiu de roses i de llibres. M’agrada llegir les inacabables recomanacions dels papers, les ràdios i les pantalles. Puc recomanar-vos la lectura del llibre de Soldevila? És clar que potser un llibre que es va reeditar ja fa vuit anys és introbable.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
