creure en els miracles

Fa uns dies vaig acabar de llegir Miracle a Llucmajor, de Sebastià Alzamora, publicat per Proa. Deixaré de banda l’argument i altres consideracions, per a les quals us remetré aquí, i procuraré ser breu en la meva desestructurada subjectivitat.

La novel·la és un divertiment en què tots els personatges, fins i tot els més patètics o negatius–el capellà, per exemple- tenen algun aspecte que els redimeix de les seves misèries o, al menys, fan que les puguem entendre perquè no és tant la seva pròpia voluntat la que els porta ser com són sinó les circumstàncies que els han anat fent. Evidentment, aquesta és la voluntat de l’autor que presenta uns conflictes que podrien resultar sagnants o tràgics a través de la seva mirada comprensiva, la d’aquell qui sap –al menys en aquest moment- que la vida és en bona part una acceptació de la realitat tal com es presenta i que l’èpica es converteix en quodiniatitat i que la quotidinitat pot ser èpica, i que fins i tot els miracles –un instant- han de fer retornar al dia a dia o, compte!, els somnis són possibles. D’aquest viure diari, de vegades advers, de vegades monòton, cal aprofitar-ne les ocasions que permetin tirar endavant de la forma més satisfactòria que es pugui, sense tenir la sensació que les renuncies són una rèmora sinó que poden portar a un guany. Bé, em sembla que la meva lectura és un pèl heterodoxa i interessada.

M’ho he passat bé amb el llibre, a part de amb les històries dels personatges i el seu desenvolupament, amb la llengua, aquest mallorquí intel·ligible que és imprescindible a l’hora d’adequar història, època, personatges i intenció, és a dir, de donar versemblança. Una llengua (també el paisatge i alguns records) , per altra banda, que, amb els seus arcaismes, té un punt de semblança amb la meva i comporta una dosi de complicitat en la lectura.

Em resulta curiós, i és uns sensació més que una certesa, de manera que torno a la subjectivitat, com ara, quan els dies emboiren una mica la precisió dels detalls de la meva lectura, el fet que recordi força bé les dones que surten a la novel·la, que tingui més present la seva descripció, les seves intervencions en la trama, els canvis en la seva conducta que els mateixos aspectes referits als homes. Potser aquesta sensació respon a la realitat de les dones, més complexes, més polièdriques, que tan bé ha descrit Alzamora o potser tot plegat no sigui més que l’interès que ha despertat en mi una de les protagonistes, la que realment actua en molts moments d’eix de l’acció o de personatge que permet reflexionar sobre les accions dels altres personatges. Em refereixo al personatge novel·lat i real de Maria Antònia Salvà que fa reviure Alzamora i de la qual l’autor, a més de recrear d’una manera versemblant, és a dir, possible, ens presenta en el moment de creació d’alguns dels seus versos:

Va fer un gest enèrgic amb una mà, va variar el seu rumb i hi va entrar: asseguda a l’escriptori, va treure un full de paper, va sucar la ploma dins el tinter i va escriure una quarteta.

Oh vosaltres, pressentides flors d’amor i gentilesa
Que viureu quan mon passatge s’haurà fet esborradís...

Va deixar que s’eixugués la tinta, mentre elucubrava possibles rimes per als dos versos finals. Sense ni pensar-hi, al marge superior del full hi va esgarrapar uns dedicatòria: “A les donzelles de l’any dos mil”.


El quartet, com se sap, acabava així:

jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa
que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís.

I aquest poema em porta inevitablement a una altra poetessa estimada que per dos anys no va poder veure el dos mil; de manera que un poema em fa reviure l’altre I una vida l’altra, en aquest miracle que de vegades les lletres aconseguiexen:

Furgant per les llivanyes i juntures
trobí el vell drac encara aferrissat.
Maria-Antònia Salvà

Furgant per les llivanyes i juntures
d’aquesta paret seca; entre mac
i mac d’oblit; entre les pedres dures
de cega desmemòria que endures,
et sé. I saber-te em dóna terra, arrel.
Et sé i em sé, en el mirall fidel
del teu poema, aferrissadament
clivella pedra de silenci opac
—dona rèptil, dona monstre, dona drac,
com el cactus, com tu, supervivent.

M. M. Marçal

P.S.

Del miracle del Barça en podem parlar una altre dia.