el "cas Soldevila"

Els dies de setmana santa –tan lluny ja- em vaig emportar tres llibres: Besaré tu cadáver, de Terenci Moix, Miracle a Llucmajor, de Sebastià Alzamora i Del llum de gas al llum elèctric, de Carles Soldevila. No sé per què vaig començar la lectura en ordre invers al de la compra, però he acabat les memòries d'infantesa i joventut de Soldevila i vaig per les darreres pàgines de la novel·la d’Alzamora. Em fa mandra començar el llibre (de fet, dos en un) de Terenci.

La brevíssima referència (Nada de ellos merece ser leído, salvo las memorias de Soldevila, que son uno de los pocos libros infomativos sobre este país.) de Ferrater a la seva “Carta a un neòfit castellà...” em va encuriosir sobre el llibre de Soldevila del qual no crec que se’n parli gaire (publicat l’any 1951, hi ha una reedició d’Empúries de 2002), si és que algú en parla. M’ha semblat un llibre interessant, no només en la part informativa sobre el país durant l’època de la Mancomunitat, sinó també en la primera part, en què l’escriptor evoca la seva infantesa barcelonina i rural i els antecedents familiars.

Segurament més endavant intentaré un comentari estructurat, però deixo de moment una petita mostra en què, sense acritud, com en la resta del llibre, Soldevila deixa anar:

La glòria de l’home consisteix sens dubte a vèncer les adversitats del destí i a superar les estretors del medi. Però és temerari des desconèixer que el medi juga un paper importantíssim en aquests problemes i que no és possible de convertir l’heroisme en regla ineludible de totes les existències, més que més quan abunden les raons que poden fer dubtar de la validesa o de la viabilitat de l’ideal que reclama els sacrificis.
Cal reconèixer que els pobles petits de mena o empetitits per la comprensió d’un ideal purificant han de suportar estranyeses i paradoxes que solen estalviar-se els pobles voluminosos. El “cas Ors”, el “cas Carner”, el “cas Pla”, i vint casos més, són massa casos perquè càpiguen en una casella d’excepció i siguin atribuïts només a crisis de vanitat o orgull.

Algú, avui, se’n recorda del “cas Soldevila”, excepte Triadú i quatre més?

De la primera part, la de la infantesa i primera adolescència, trio dos fragments de poca reconstrucció infantil. En el primer, Soldevila es refereix al pare, però segurament els pensaments del seu progenitor en certa mesura també li pertanyen . En el segon, abans de continuar amb l’anecdotari i les reflexions, es fa la pregunta, i la respon, que tots ens fem alguna vegada.

El meu pare, mentre érem infants, no parlava mai de política en la nostra presència ,i, si ho feia, els seus fills no ens n’adonàvem. Estic segur que quan jo li vaig comunicar la meva devoció a les quatre barres i la falç va somriure tot sorprès, però no va concedir al fet la menor importància. Ell en aquella època pertanyia, vagament, al partit liberal i, com molts homes de la seva generació, no nodria cap hostilitat contra el catalanisme, que aleshores, des de les seves posicions artístiques i literàries, iniciava l’assalt al poder. Però no hi creia. Com Joan Sardà, es deixava commoure pels poetes i encisar pels pintors i fins i tot mig convèncer pels historiadors, però a soles es demanava amb certa angúnia: “Pot tornar la mar als rius?”

Mentre giro els ulls enrere i ressegueixo el panorama de la meva infantesa, no paro de demanar-me: “Hi vas ser feliç?”
I la resposta varia segons l’hora i el moment. En general, però, no sento la pruïja d’acceptar una repetició en bloc dels episodis i les experiències d’aquell temps... ni cap de les altres. Com la majoria dels mortals, posats a refer una etapa, voldria refer-la amb alguns retocs, algunes addiccions i algunes supressions. Voldria estalviar-me algunes penes i multiplicar algunes alegries. Pretensió ridícula! Els bons moments de la vida depenen sempre dels dolents que hem passat o que passarem; en depenen no solament per la llei mecànica del contrast, sinó per una llei més íntima i profunda, de mena bioquímica podríem dir.

En anar escrivint tot això m’adono que dintre de res és Sant Jordi i que qui més qui menys comprarà llibres per a la lectura personal o per a regalar. Les editorials s’apressen a deixar enllestides les novetats, els premis literaris diuen noms, les escriptores (i escriptors) esmolen les plomes i comproven les seves reserves de tinta per si l’atzar o la publicitat els tria entre els més firmats. M’agrada aquest Sant Jordi festiu i competitiu de roses i de llibres. M’agrada llegir les inacabables recomanacions dels papers, les ràdios i les pantalles. Puc recomanar-vos la lectura del llibre de Soldevila? És clar que potser un llibre que es va reeditar ja fa vuit anys és introbable.

abrandaments

Demà s’acaba la Fira. M’hi he passejat dos dies plujosos amb més llibreters que clients. He mirat, he desitjat, però a penes m’he emportat res. El darrer dia vaig comprar dos llibres d’Editorial Catalana: Una cançó nadalenca, de Dickens, traduïda per Josep Carner, i L’abrandament (1917), de Carles Soldevila, amb pròleg de Carner. Ja tenia la primera edició de la novel·la de Soldevila (aquest any n’he vist unes quantes a la fira), però es troba en tan mal estat que vaig decidir comprar el volum amb tapa dura i l'interior ben conservat tret d’unes insignificants taques del temps.

Em rellegeixo la salutació carneriana:

... El noucentisme necessita, darrera els seus poetes, els seus novel·listes. La poesia lírica, com la metafísica, és un nimbe, un halo sacrosant; però la novel·la, com el teatre, és l’entronització. La novel·la és més tranquil·lament amaradora que no pas el teatre. I sobretot, és més obiqua. Hom la troba o la té en el quiosc, en el ferrocarril, dins el pupitre de l’escolar adolescent, dins el prestatge de la casa de camp on els hostes llegeixen quan plou, dins la butxaca del modest dependent de comerç o sota el coixí agençat amb randes on es mig sepulta una rossor mandrosa.

Em pregunto on la tenia l’antic propietari que va firmar sota el títol. Qui devia ser? Quan la va llegir? Per què ha anat a parar a les meves mans? És ell o una altre qui va escriure: “En Carles Soldevila es un bell apologista de la moderna vida barcelonina”? Quina síntesi, quina caracterització: “un bell apologista”!

Avui algú llegeix, pel pur plaer de fer-ho, L’abrandament?

On anirà a parar la meva –la seva- novel·la, a la qual no afegiré cap anotació, cap firma, cap senyal que indiqui que ha passat per les meves mans?























P. S. La primera edició de L’abrandament inclou tres narracions delicioses. La primera –La sospitosa voluptat- comença d’una manera que t’impel·leix necessàriament a continuar (els subratllats són meu):

En Genís estava de pastor a un mas que s’escau més amunt de Sant Feliu de Codines. Tenia una edat indefinible, àdhuc per a ell mateix. La seva lletjor no era tanta que no traspués aquella bonhomia que és frec a frec de la imbecil·litat.
Quan es llogà ja va advertir-ho a l’amo: un cop al mes havia de donar-li permís per anar a Granollers. No era pas una exigència exorbitant: li fou admesa tot seguit, sense discussió.

El desenllaç és absolutament noucentista, si és que m’enteneu.