Cuino amb oli de l'any del poble que,
com ja se sap, aquesta collita ha estat menys abundant i de més
graduació, sobretot a causa de la mosca de l'oliva, és a dir, de la
Bactrocera oleae. Com que el meu gust és groller, no m'adono de la
diferència, ni en l'amanida ni en el rossejat de fideus fet a la
manera valenciana. En acabar l'àpat, encara a taula, llegeixo al
diari que un oliaire de categoria aplaudeix l'obligació que els
restaurants presentin l'oli a taula en recipients no manipulables on
constin totes les dades pertinents i proposa una carta d'olis, com si
els restaurants que es poden permetre de tenir-ne no serveixin ja
tots els plats amanits com cal segons la saviesa del cuiner que a la
cuina pot fer servir l'oli que més li convingui sense que ningú hi
tingui res a dir. Mentrestant, encara que el futur és impredictible,
ja imagino els diletants de torn fent rustes gastronòmiques en
funció de l'oli de taula i ponderant les virtuts d'un líquid
etiquetat a Itàlia que s'ha conreat a la plana del Burgà, o
celebrant la untuositat d'un producte tèrbol i astringent que els
vells pagesos considerarien oliasses.
Sobre l'apostolat creixent a favor d'un horari europeu que té totes les virtuts, m'abstindré d'opinar perquè, au nocturna com sóc, encara em picaria i em picarien els dits si enumerés oficis fora d'hora i individus de vibracions nocturnes, sense comptar administratius de llarga dedicació horària per no quedar-se al carrer. Em fa gràcia, però, veure les dissertacions dels tertulians habituals amb títol de sociòleg, o del que sigui, fent campanya televisiva a hores intempestives. Esclar que mentre no s'institucionalitzi el nou ordre, cal aprofitar i cobrar -entesos en tot i especialistes en res- el temps que et paguen.
