temps moderns (XXIV)

Cuino amb oli de l'any del poble que, com ja se sap, aquesta collita ha estat menys abundant i de més graduació, sobretot a causa de la mosca de l'oliva, és a dir, de la Bactrocera oleae. Com que el meu gust és groller, no m'adono de la diferència, ni en l'amanida ni en el rossejat de fideus fet a la manera valenciana. En acabar l'àpat, encara a taula, llegeixo al diari que un oliaire de categoria aplaudeix l'obligació que els restaurants presentin l'oli a taula en recipients no manipulables on constin totes les dades pertinents i proposa una carta d'olis, com si els restaurants que es poden permetre de tenir-ne no serveixin ja tots els plats amanits com cal segons la saviesa del cuiner que a la cuina pot fer servir l'oli que més li convingui sense que ningú hi tingui res a dir. Mentrestant, encara que el futur és impredictible, ja imagino els diletants de torn fent rustes gastronòmiques en funció de l'oli de taula i ponderant les virtuts d'un líquid etiquetat a Itàlia que s'ha conreat a la plana del Burgà, o celebrant la untuositat d'un producte tèrbol i astringent que els vells pagesos considerarien oliasses.

Sobre l'apostolat creixent a favor d'un horari europeu que té totes les virtuts, m'abstindré d'opinar perquè, au nocturna com sóc, encara em picaria i em picarien els dits si enumerés oficis fora d'hora i individus de vibracions nocturnes, sense comptar administratius de llarga dedicació horària per no quedar-se al carrer. Em fa gràcia, però, veure les dissertacions dels tertulians habituals amb títol de sociòleg, o del que sigui, fent campanya televisiva a hores intempestives. Esclar que mentre no s'institucionalitzi el nou ordre, cal aprofitar i cobrar -entesos en tot i especialistes en res- el temps que et paguen.