a peu

Dilluns al vespre, cap a les vuit, vaig agafar el metro sense cap contratemps; si arribo a recordar que era dia de vaga ja no hagués baixat a l'andana. Entenc, però, que els serveis mínims han molestat força gent, la que agafa el meto habitualment -no cal que digui res més sobre aquest col·lectiu- o esporàdicament, entre ells alguns congressistes del mundial de mòbils; també els qui no l'agafen mai, però veuen perillar la continuïtat del Congrés a la ciutat i en conseqüència els beneficis econòmics que els comporta. Finalment, esclar, hi ha qui simplement està en desacord amb les reivindicacions dels treballadors.

En quin grup estic jo? Per començar, faré una consideració prèvia que no sé si respon a la realitat o és una percepció equivocada. Em fa l'efecte que la majoria de vagues que es produeixen actualment les fan treballadors que no produeixen res, res tangible vull dir, res que es pugui tocar i intercanviar, i que sovint més que afectar els patrons, els “amos” (interessant informació aquí), afecten terceres persones. Dit això, el poc que conec de les reivindicacions em deixa més aviat indiferent, de les negociacions, no en sé res.

Ara bé, per què es fa aquesta vaga precisament els dies del MWC? La resposta òbvia és per tenir més repercussió, per poder pressionar amb més força. Aquesta obvietat em fa sospitar: res no és tan innocent. Per mi, gairebé n'estic segur, que darrere de tot plegat -unes quantes reivindicacions normals i d'altres agafades pels pèls- hi ha algun infiltrat que pretén que el MWC es traslladi de ciutat. Podria concretar les meus conclusions, però no me la vull jugar.

P.S. Avui  he anat a peu a veure la pel·li protagonitzada per la Colita. En algun moment he rigut, no només somrigut, coses de l'edat i complicitats llunyanes, i les converses se m'han fet curtes. He sortit del cinema amb ganes de veure algunes fotos de la Colita i la pel·li mai estrenada de la Gimpera; també de llegir l'Anna Maria Moix; no tinc tan clar si de repassar Terenci (no sé si li podré perdonar a la Colita que no fes fotos de la casa dels Moix).

llarga vida al Texas! (sic)

Després d'haver reemprés des de fa un temps les visites regulars a les sales de cinema, semblava que la fatalitat em perseguia: tancament de l'Alexandra, el Lauren Gràcia, el club Coliseum... No sales qualssevol, situades en indrets que mai visitaré, sinó aquelles que em permetien arribar amb una passejada saludable, a vegades, tot s'ha de dir, a corre-cuita per una mala planificació personal.

Per què em perseguien uns fats tan cruels? Resposta impossible. Quins establiments més engrescadors van ocupant les sales tancades? Resposts diferents amb denominadors comuns: uniformitat, avorriment... sota aparences múltiples.

Dels cinemes esmentats, el que em queia més prop era el Lauren. Des que va plegar, he anat passant gairebé cada dia per davant, assistint al desmantellament. Després, cap novetat, un local abandonat. De sobte, no fa gaire temps, vaig veure que hi feien obres interiors, cada dia un nou detall i les apostes mentals per saber com acabaria el local.

No fa res, alegria notable, unes noves lletres a la façana: Texas Cinemes. Les sales del Lauren han tornat als orígens, han recuperat el nom de l'antic cinema de barri i projectaran pel·lícules de rabiosa reestrena en versió original amb subtítols en català. Preu assequible: 3 euros la sessió, i 2 euros per a majors de 65 anys o menors de 18, també per a membres de determinades organitzacions i associacions seleccionades. A més, passis matinals per als petits (i per als grans?). Hi haurà sessions dobles? La gent aniria a aquestes sessions?

Despús-ahir, al mati, vaig veure que estaven enllistin els darrers detalls, encara amb una estesa de material de fusteria a la vista. A l'entrada, Ventura Pons, principal artífex de la resurrecció (transfiguració), juntament amb algú que devia ser dels Verdi, anava supervisant l'acabat. Miraven els cartells -a sota, els horaris- que anunciaven les primeres sessions; entre altres, Any de Gràcia, del mateix Ventura Pons, subtitulada en anglès; un títol molt adient per la a represa gracienca i pels temps actuals. A la nit, ja tot polit i a punt, amb les quatre primeres pel·lícules anunciades, la cinta vermella retràctil tancant l'espai, els vidres nets, amb inscripcions de quatre directors de cinema en la vidriera del carrer lateral i, a dins, sobre el banc de fusta on els qui arribin primer s'asseuran una estona, la inscripció següent: Gràcia recupera el Texas. Independent, popular, molt accessible, per a gaudir del bon cinema. Bé, anirem fent el seguiment.

Per cert, per què aquests costums de les fronteres pecuniàries de les edats? Menors de 18? Majors de 65? I els aturats de qualsevol edat? I els prejubilats amb unes pagues miserables? Ai, les rutines! Va, prou de lamentacions estèrils. Que dijous s'apaguin els llums i es faci la llum. Per molts anys!