a peu

Dilluns al vespre, cap a les vuit, vaig agafar el metro sense cap contratemps; si arribo a recordar que era dia de vaga ja no hagués baixat a l'andana. Entenc, però, que els serveis mínims han molestat força gent, la que agafa el meto habitualment -no cal que digui res més sobre aquest col·lectiu- o esporàdicament, entre ells alguns congressistes del mundial de mòbils; també els qui no l'agafen mai, però veuen perillar la continuïtat del Congrés a la ciutat i en conseqüència els beneficis econòmics que els comporta. Finalment, esclar, hi ha qui simplement està en desacord amb les reivindicacions dels treballadors.

En quin grup estic jo? Per començar, faré una consideració prèvia que no sé si respon a la realitat o és una percepció equivocada. Em fa l'efecte que la majoria de vagues que es produeixen actualment les fan treballadors que no produeixen res, res tangible vull dir, res que es pugui tocar i intercanviar, i que sovint més que afectar els patrons, els “amos” (interessant informació aquí), afecten terceres persones. Dit això, el poc que conec de les reivindicacions em deixa més aviat indiferent, de les negociacions, no en sé res.

Ara bé, per què es fa aquesta vaga precisament els dies del MWC? La resposta òbvia és per tenir més repercussió, per poder pressionar amb més força. Aquesta obvietat em fa sospitar: res no és tan innocent. Per mi, gairebé n'estic segur, que darrere de tot plegat -unes quantes reivindicacions normals i d'altres agafades pels pèls- hi ha algun infiltrat que pretén que el MWC es traslladi de ciutat. Podria concretar les meus conclusions, però no me la vull jugar.

P.S. Avui  he anat a peu a veure la pel·li protagonitzada per la Colita. En algun moment he rigut, no només somrigut, coses de l'edat i complicitats llunyanes, i les converses se m'han fet curtes. He sortit del cinema amb ganes de veure algunes fotos de la Colita i la pel·li mai estrenada de la Gimpera; també de llegir l'Anna Maria Moix; no tinc tan clar si de repassar Terenci (no sé si li podré perdonar a la Colita que no fes fotos de la casa dels Moix).

dues dones en el seu món d'imatges

Suposo que les hostesses (?) deuen estar cansades de respondre el motiu que ara s'hagi de pagar per veure les exposicions de la Pedrera i per això, arribada la darrera hora del dia, en tenen prou a dir que ja es pagava a l'exposició anterior i que ara se n'encarrega de tot la Fundació CATALUNYA-LA PEDRERA. Després, el visitant, busca a internet i troba que laFundació, amb un patronat variadíssim, deuen fer una obra social meritòria i que els tres euros que li han costat el passeig per l'exposició de Colita encara són poca cosa.

Vaig veure les fotos massa precipitadament, vaig veure el contingut, però no prou els detalls. La primera impressió va ser la d'anar observant un legat biogràfic, malgrat que l'autora, o la seua família o casa seua, pràcticament no apareixien. Vaig veure el retrat d'una època -llarga- i d'uns personatges que, són el retrat de Colita i, en certa mesura, en alguna faceta, els de tots els qui ara contemplem les imatges des de la distància del temps. En algun moment, vaig tenir la sensació de llegir una necrològica; però això ja passa quan s'exposa una obra que comprèn gairebé tota una vida professional. Un cert sentiment de nostàlgia, doncs. D'aquí un temps, haure d'anar a mirar les fotos en si mateixes, més enllà del que diuen, si és que això és possible.

A l'altra banda del passeig, una mica més amunt, al Palau Robert, la recopilació també exhaustiva de la part de la seua vida que Roser Capdevila ha volgut mostrar, també amb imatges, però en aquest cas dibuixades al llapis, a la ploma, amb pinzells. I objectes, un reguitzell d'objectes grans i petits. Sensacions diferents, perquè la Roser Capdevila exposa més sobre la ficció, encara que el seu món, inevitablement, sorgeixi de la realitat, una realitat que s'aparta una mica més de la de l'espectador que no hagi seguit la seua obra i descobreixi per primera vegada en aquest conjunt ordenat i fragmentari un altre vessant de la història del país. També necessito una altra visita per veure, a poc a poc, el material.