binomis, trinomis, i potser altres polinomis

Mai no he estat partidari del maniqueisme dels binomis ni els he entès: negre-blanc, home-dona, policia nacional-guàrdia civil... Entre un i altre component del binomi hi sol haver tot un món de matisos i consideracions. El tema m'ha ressorgit en la reflexió mental en veure i escoltar el protocol amb que els testimonis en els judicis inicien la seua intervenció: Promet o jura... No, no, no. Com a mínim -i se'n podrien afegir moltes altres- tres opcions: Promet, jura o perjura.... Compte, el verb perjurar té recollides al DIEC un binomi d'accepcions, que cadascú triï la seua preferida.

Fa ja força dies vaig saber la mort d'Aïna Moll. Jo li tenia, des de la llunyania, una estima especial. Vaig llegir algunes de les semblances i dels articles necrològics. Crec que en cap s'esmentava un fet segurament considerat menor però important -a mi m'ho sembla- com a mínim des d'un punt de vista simbòlic. Aïna Moll va ser la presidenta del tribunal en les primeres oposicions al cos d'Agregats i Catedràtics de Batxillerat de Llengua i Literatura Catalanes. Si no recordo malament, el segon president va ser Joan Badia, molts anys més tard alcalde de Callús, una petita població del Bages on l'1 d'octubre va tornar a ser protagonista possiblement sense tenir-ne intenció. Del tercer president o presidenta no en sé res per molt que em pregunteu i m'insistiu.

No sé exactament, i ara no ho buscaré,  com tracten els diccionaris el concepte de vaga, però en la meua modesta i antiquada opinió i només en el pla temporal, una vaga que no sigui indefinida (la qüestió de la durada concreta depèn de molts factors) hauria de tenir altres noms: aturada, manifestació, concentració, diada reivindicativa, etc. No vull anar més enllà de la temporalitat per tal que no se m'acusi de frivolitat o per no acusar-ne jo, que els temps no estan per anar contracorrent.

a peu

Dilluns al vespre, cap a les vuit, vaig agafar el metro sense cap contratemps; si arribo a recordar que era dia de vaga ja no hagués baixat a l'andana. Entenc, però, que els serveis mínims han molestat força gent, la que agafa el meto habitualment -no cal que digui res més sobre aquest col·lectiu- o esporàdicament, entre ells alguns congressistes del mundial de mòbils; també els qui no l'agafen mai, però veuen perillar la continuïtat del Congrés a la ciutat i en conseqüència els beneficis econòmics que els comporta. Finalment, esclar, hi ha qui simplement està en desacord amb les reivindicacions dels treballadors.

En quin grup estic jo? Per començar, faré una consideració prèvia que no sé si respon a la realitat o és una percepció equivocada. Em fa l'efecte que la majoria de vagues que es produeixen actualment les fan treballadors que no produeixen res, res tangible vull dir, res que es pugui tocar i intercanviar, i que sovint més que afectar els patrons, els “amos” (interessant informació aquí), afecten terceres persones. Dit això, el poc que conec de les reivindicacions em deixa més aviat indiferent, de les negociacions, no en sé res.

Ara bé, per què es fa aquesta vaga precisament els dies del MWC? La resposta òbvia és per tenir més repercussió, per poder pressionar amb més força. Aquesta obvietat em fa sospitar: res no és tan innocent. Per mi, gairebé n'estic segur, que darrere de tot plegat -unes quantes reivindicacions normals i d'altres agafades pels pèls- hi ha algun infiltrat que pretén que el MWC es traslladi de ciutat. Podria concretar les meus conclusions, però no me la vull jugar.

P.S. Avui  he anat a peu a veure la pel·li protagonitzada per la Colita. En algun moment he rigut, no només somrigut, coses de l'edat i complicitats llunyanes, i les converses se m'han fet curtes. He sortit del cinema amb ganes de veure algunes fotos de la Colita i la pel·li mai estrenada de la Gimpera; també de llegir l'Anna Maria Moix; no tinc tan clar si de repassar Terenci (no sé si li podré perdonar a la Colita que no fes fotos de la casa dels Moix).

a les envistes de l'hivern

Ahir, tornant a casa, vaig entrar a la verduleria d'uns xinesos i vaig comprar dos codonys (un quilo seixanta) sense cap intenció concreta, segurament en un rampell produït per tres dies de codonys que ja...


També sense cap pensament estructurat vaig fer cap a la tardor, refeta dues vegades (?), que poetitzava el jove Carner:

Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,
té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
i corre, embriagada de tanta jovenesa,
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.

Però ja saps com elles es tornen malgirbades
per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
i amb cara tediosa caminen desmarxades
i són codonys, diries, el fruit més boterut-.

I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,
nosaltres rondinem, esgarriant les passes,
flagel·lem el dia amb folles amenaces,
saturns a la memòria del goig mal escampat.

Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
i si l’amorosim al caliu de la llar
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.

Més tard encara, llegia el passeig d'Isidor Cònsul (i la Romi?) per Cervera, que, en arribant a un codonyer silvestre, s'endú dotze peces i rememora, també, el poema de Carner. Després de copiar-lo, continua escrivint:

És un d'aquests poemes que guanyen sentit amb el pas del temps, i ara potsr l'entenc millor perquè he entrat de ple a la tardor de la vida. Tanco els ulls i veig la Romi, trenta anys enrere, com la Ligea del poema, corrent embriagada de tanta jovenesa, tendral com el tany que es gronxa a l'airet del matí. I els obro per baixar als darrers quatre versos i sento la meravella de la nostra història d'amor en la realitat d'uns codonys que han madurat a la branca, han perfumat un grapat d'anys el calaix de la roba blanca i encara són dolós quan, un a l'altre, s'acosten els llavis sorruts de la tardor, amorosits peñ caliu de la brasa tranquil·la de l'amor.
Només acabar de dinar, hem buscat la vella recepta del pare i ens hem poat a treballar-los: hem pelat els codonys; els hem trossejat, bullit i trinxat amb el minipímer; els hem escorregut; hi hem afegit el sucre que feia al acs amb un pensament de canyella, i a foc molt lent, hem anat remenant la pasta, que de seguida ha esdevingut un magma olorós i volcànic. Quan al intuïció ens ha semblat que deia prou, hem tret la pasta del foc, l'hem posada en un motlle i, passades quatre o cinc hores, era una senyora peça de codonyat saborós, amb el punt just de consistència, per alegrar la joia de les postres, dies a venir, fent parella delicada amb la fortor d'un formatge blau.

Isidor Cònsul: “Codonys”, dins Tractat de geografia.

Ara, en acabar d'escriure això, penso que hauria de dir alguna cosa sobre la vaga general d'avui. Queda dit.