Rarament he parlat en el bloc de l'educació i l'ensenyament excepte per concretar alguna experiència personal. No he volgut -o gosat- per diverses raons: la multicrisi permanent que pateix i que fa que tingui innumerables vessants i subtemes a tractar i polemitzar, la multitud d'experts -tota la societat en general-, que poden exposar millor que jo qualsevol aspecte del tema o tota la seua complexitat en tres o quatre paràgrafs, la meua manca de comprensió de moltes característiques dels plans d'estudis que he travessat sense perdre més que una petita part de la meva capacitat intel·lectual que, cal dir-ho, és més aviat escassa, etc.
Tampoc avui intentaré analitzar cap aspecte de l'ensenyament i l'educació del país, tot i que podria opinar sobre l'enèsim canvi improvisat -i ja es veurà com el desenvolupen- de l'actual Ministerio de Educación que, entre altres millores canvia -no afegeix- un curs d'ESO per un de Batxillerat. Si avui parlo d'educació és perquè vaig llegir al diari unes paraules de l'actual ministro que em van fer gràcia perquè coincidien amb la meua experiència lectora. Va parlar el senyor Wert (és un cognom alemany o anglès?) de la implantació gradual d'un sistema que té per referència Alemanya. Ves per on, ahir mateix vaig acabar una novel·la breu que parla de l'ensenyament a Alemanya. La vaig llegir perquè, com molts, ignoro els detalls de l'ensenyament en altres països i vaig pensar que potser, encara que fos a través de la ficció, en podria conèixer alguna cosa.
La novel·la és titula
La sala de profesores (Seix Barral, octubre de 2011) i la va escriure l'any 2003
Markus Orths (Viersen, 1969), que, a més d'escriptor, ha treballat en diversos centres d'ensenyament, també de secundària. És una novel·la satírica, a vegades esperpèntica, en alguns casos delirant, però tot plegat entenc que no es tracta més que d'aconseguir un cert distanciament per tractar un món que explicat directament resultaria excessivament patètic i, fins i tot, increïble. El curiós del cas és que, malgrat la distància i les possibles diferències culturals, he vist en la novel·la unes quantes tendències que d'un temps ençà -d'altres són seculars- han aparegut en el nostre ensenyament relacionades amb l'autonomia dels centres, el paper dels directors, la passivitat dels professors, el paper de la burocràcia que impedeix el correcte (?) desenvolupament del que ha de ser prioritari: ensenyar, educar, preparar per a la vida, etc., etc., etc.
La novel·la explica únicament cinc dies en la vida d'un professor que comença la seua tasca en un centre d'ensenyament i se centra especialment en els professors, tot i que els altres estaments implicats en l'ensenyament complementen el conjunt. La història comença quan el protagonista espera una trucada per entrevistar-se amb el director d'un centre escolar. La trucada pot trigar, hores, dies, setmanes, a produir-se; mentrestant el futur professor no només passa el temps exclusivament esperant l'esdeveniment, malmenjat, maldormit, sinó que prohibeix a amics i familiars que li facin cap trucada per por a perdre la que és realment important: la del seu futur contractador.
Finalment, rebuda la trucada, l'aspirant a professor es presenta al centre a l'hora concertada. El director va fent-li preguntes i anotant en una llibreta les respostes satisfactòries i les dolentes. Durant la reunió, el director va explicant al professor en pràctiques, els secrets de la vida escolar i de tot el sistema d'ensenyament, que es basa en quatre pilars: la por, les lamentacions, la farsa i la mentida. Es difícil aconseguir en un resum la descripció d'aquests quatre element. Copio un fragment del de la por:
... miedo, a esas alturas el pilar más importante del sistema, un miedo que ahora se cernía sobre todos ellos, la reina de los flagelos por así decir, la fuerza interior del sistema entero. Se refería no sólo al miedo que inspiraban a los profesores la Delegación, el director, los alumnos, los padres, también se refería al miedo que inspiraban a los alumnos el director, los padres, los profesores y el miedo que inspiraban al director los padres y la Delegación, así como al miedo que inspiraban a la Delegación los funcionarios del ministerio, al miedo que inspiraba a los funcionarios del ministerio el ministro de Educación y Ciencia, al miedo que inspiraba al ministro de Educación y Ciencia el presidente del Gobierno y el miedo que inspiraban al presidente del Gobierno los votantes, más aún los possibles abstencionistas, és decir, los padres, representados en la asociación de padres de alumnos: el miedo era el aglutinante que lo unía todo. Con el tiempo el miedo había acabado formando parte de la naturaleza de los profesores, razón por la cual se había hecho necesaria una válvula de escape, el miedo se liberaba mediante la expulsión de incesantes lamentos, el tercer pilar. Y el principal lamento era : ¡Qué malos eran los alumnos!...
Mentre vaig escrivint m'adono que el que he reproduït no fa cap gràcia. A veure, un altre fragment, el de l'assegurança que han de fer els professors quan els donen les claus de les aules per si les perden i la figura del FSS (Funcionari Secret de Seguretat) que nomena el director i que té per missió enxampar a traïdoria les claus que els col·legues oblidin en algun lloc. Per cada clau robada, el FSS suma un punt en l'escalafó de mèrits, mentre que el professor que ha perdut la clau baixa un punt. Tampoc no té gràcia si no incloc un fragment massa llarg per reproduir aquí. ¿I la nova directiva del ministeri que munta un pla “para sacar a los centros alemanes de la actual crisis y devolverlos al lugar que un día ocuparan, esto és, a la cúspide”?. Un pla que es concreta en la
Guia del profesor para el desarrollo de la independencia del alumnado en capacidades creativas. Uf, hauria d'incloure massa text per poder explicar en què consistia el pla, i a més, em sembla que actualment hi ha un pla amb la mateixa finalitat en el nostre país que tracta de fomentar la lectura i que no sé com es titula, ni tan sols si hi ha una guia; coneixent el país, ho dubto. I un fragment curtet sobre els professors dissidents?:
Cuando me sirvieron una cerveza, los tres agarraron sus respectivos vasos y golpearon con ellos la mesa; yo hice lo propio, y Acuim dijo: uno para todos, todos para uno. Resultó que los tres formaban el núcleo duro del denominado GC, un Grupo Conspirador que se había propuesto socavar el sistema escolar vigente. Pero no de veras, como se apresuraron a puntualizar ya que nadie quería jugarse en serio el puesto de trabajo, sino tan sólo, me dijeron, verbalmente. De manera que se trataba de un círculo de revolucionarios que nunca hacían nada, sino que solo hablaban de lo que les gustaría hacer y del estado en que se hallaba nuestro corrompido y más que pervertido sistema escolar. Le pregunté a Josef por què yo, Martin Kranich, siendo nuevo, había sido inmediatamente admitido en el círculo, y Josef repuso que no era el grupo el que decidía quién formaba parte del círculo, sino el director...
Tampoc no crec que el fragment anterior tingui gaire interès, ja ho coneixem això; és clar que la funció del director en les conspiracions incruentes... Això aquí no sembla tan clar.
A veure, un altre fragment que pugui resultar il·lustratiu de l'humor a la novel·la. Una sessió en què s'examinen els mètodes del professor a l'hora de reeixir en una classe:
El profesor en práticas, seguro de su triunfo, estaba sentado tan tranquilo tomando café y no se había alterado lo más mínimo al ver a los examinadores [...] El profesor en prácticas hizo alusión a la incertidumbre que vivían los profesores en prácticas en general, a la gran competencia existente entre ellos, y después añadió de repente que sus posibilidades de conseguir empleo aumentarían considerablemente si se quitaba de en medió a sus rivales. Acto seguido se sacó una pistola del bolsillo: la atención de los alumnos se aguzó de golpe. El profesor en prácticas se dirigió hacia el armario empotrado, lo abrió, sacó a un compañero suyo atado y amordazado, dijo alto y claro las palabras to kill y les descerrajó un tiro. El compañero se desplomó junto a la mesa del profesor, bañado en sangre. Con el objeto de contrarrestar los gritos de horror de los alumnos de séptimo, el profesor en prácticas disparó al aire. Y se hizo el silenció. Sólo algunas chicas siguieron sollozando quedamente [...] A partir de las palabras to kill el profesor en prácticas pudo enseñar otros vocablos importantes a los muchachos de manera visual, señalando tan sólo el equivalente que tenía delante, Blood, bullet, body [...] Él, el portavoz de las ranas, y el tutor seguían boquiabiertos la escena y con la agitación olvidaron por completo anotar -como debían- los errores cometidos por el examinando en las hojas de evalución dispuestas a tal efecto. [...] Los alumnos y alumnas que asistieron a esa clase nunca, aseguró el líder de las ranas, nunca, de ello estaba completamente seguro, nunca olvidarían una clase tan visual y sobresaliente desde el punto de vista didáctico.[...] Y con este ejemplo quedaba bien patente lo necesario que era lo visual en la enseñanza del vocabulario...
Em veig incapaç d'explicar a través dels fragments com funciona la novel·la i sé que no li faig justícia, encara que no sigui cap història de l'altre món. I pensant-ho bé, tampoc no sé per què he dedicat un post llarguíssim a l'ensenyament, en què una vegada més no se m'ha acudit cap idea brillant, ni tan sols cap idea. En tot cas, em queda el dubte, que m'agradaria resoldre, si el senyor Wert, ministro de Educación, ha llegit la novel·la en castellà o en la seua llengua original.
