Carnaval, carnaval... fora la quaresma i el judici final!

No recordo si vaig arribar a combregar els nous primers divendres de cada mes durant nou mesos seguits, però tenint en compte que vaig passar set cursos escolars (el darrer no compta gaire, que, com qui diu, estava en règim d'hotel) en un internat regit per capellans diocesans és molt possible que sí. Com se sap, el comportament anterior assegura morir en la gràcia de Déu i, en conseqüència, arribar al Paradís, purgatori a l'entremig si s'escau.

M'han vingut aquestes històries passades al cap en llegir que Urdangarín s'haurà de presentar cada principi de mes des del seu paradís suís -el seu soci des del paradís espanyol- a no sé ben bé qui i, segons com, té possibilitats de no passar pel purgatori de la presó, que ja ha patit prou i es presenta puntualment quan li demanen. La justícia, els jutges, els fiscals, cada cop són més comprensius, això m'agrada, em reconforta, em torna a fer recuperar -una mica- la fe en els humans. He pensat també que Urdangarín -ja sabeu com en són de religiosos els bascos- segur que devia fer els nou primers divendres de mes, de manera que no dubto que passarà del paradís al Paradís.

Mentrestant, a les presons... Fora, fora, no continuo, que són temps d'alegria. Al·leluia, al·leluia!

P. S. : Segona querella de la fiscalia contra Forcadell, aquesta vegada acompanyada de Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet, per permetre un debat i la votació subsegüent. Joan Josep Nuet no entra en la querella malgrat que va actuar igual que els anteriors perquè: la falta de voluntad de sumar al proyecto político de ruptura unilateral con el sistema constitucional se infiere de su trayectoria política como diputado. Al·leluia, al·leluia que som al Carnaval!

I el fiscal -exfiscal- de Múrcia, mentrestant... Apa, alegria, alegria!

la formiga equatoriana

Com insinuava ahir, les amenaces de represàlies divines pels petits pecats infantils eren tan desproporcionades que, si no acabar amb els pecats, podien produir en les tendres consciències un mal viure en els moments que hi pensàvem. L'amenaça suprema consistia a recordar-nos que, més enllà d'altres penes, podíem cremar eternament. El concepte del mal físic del foc era fàcil d'entendre, però el d'eternitat no quedava tan clar, de manera que alguns capellans ens explicaven a través dels exemples la teoria del temps que no s'acaba, és a dir, com les nostres vacances d'estiu, però molt més. La majoria de vegades la cosa, resumida i sense gestualitat,  anava aproximadament així: Imagineu una formiga que fa voltes a la terra, al planeta, sense parar i seguint sempre el mateix camí. Volta i volta i volta, i cada vegada que fa una volta desgasta el lloc per on passa, però d'una manera tan insignificant que hauria de fer el camí moltíssimes vegades per tal que l'erosió fos mínimament perceptible. Imagineu els milions de milions d'anys que haurien de passar perquè finalment aconseguís erosionar tota la terra... Doncs tots aquests milions de milions d'anys no es poden comparar amb l'eternitat.

Davant d'aquesta visió de cremar sense consumir-se durant un període tan llarg en què el concepte de temps tal com el coneixíem no tenia sentit, els cossos infantils se sentien travessats per una esgarrifança inenarrable. Tots i així, com que tots érem de poble i coneixíem bé els costums de les formigues, en el nostre interior més pregon sabíem que eren uns insectes diligents, amb feines molt concretes i de radi d'acció relativament limitat; les nostres formigues de cap manera cometrien la frivolitat d'anar a fer la volta al món indefinidament – a més, la seua vida era força curta- per demostrar una aproximació discutible al concepte de l'eternitat. Sí que és cert, per altra banda, que la formiga de l'exemple seguia la línia de l'equador i nosaltres de l'Equador amb prou feines en coneixíem el nom de la capital, de les formigues equatorianes no en sabíem ni un borrall. Ara, amb l'emigració, les coses serien més clares, esclar que ara ja no tindria la mateixa importància tot això del foc etern, darrerament no se'n sent parlar gaire, i mira que fa calor.

en defensa de la religió, més o menys

Com se sap, tots els bons escriptors -i periodistes- exposen les seues conclusions al final de l'article; la part anterior del text sol agrupar el material que necessàriament, a vegades sorprenentment, condueix al final. Daniel Arasa és un bon articulista a qui no importa lluitar, quan convé, contra corrent o a explicar que és ell qui es troba immers en el corrent. El seu article d'avui, "Wert no és tan dolent", n'és un exemple. Copio la conclusió, continguda en la segona part del darrer paràgraf:

Sobre l'ensenyament de la religió he trobat posicions divergents, però fins i tot no-creients o no-practicants han coincidit que sense formació religiosa no es poden entendre molts continguts culturals. Sobre la seva avaluació també vaig trobar de tot, encara que un que es declara no-practicant va sentenciar davant les crítiques d'alguns polítics: “En la major part de països d'Europa s'imparteixen classes de religió, i aquesta assignatura és avaluable”.

Estic totalment d'acord amb una de els afirmacions de Daniel Arasa i la defensaré, amb arguments i exemples, on i quan convingui: sense formació religiosa no es poden entendre molts continguts culturals Potser hauria de precisar: alguns. A partir d'aquí és quan comencen els matisos, i no em refereixo a la necessitat de concretar numèricament els subjectes i el sistema seguit, que també estaria bé, de la seua enquesta personal, sinó a l'abast dels concepte de formació religiosa i a la seua propagació.

La veritat és que jo sóc més partidari del terme coneixement que del terme formació, però dit això, em pregunto perquè l'autor singularitza: religió? Evidentment, es refereix a la catòlica -potser al cristianisme?- que és la que permet la comprensió de part del món cultural més immediat: cap inconvenient, i unes quantes preguntes que podria multiplicar:

S'hauria d'incloure la història de la religió o de les religions com un apartat més de la història (o les ciències socials) que s'imparteix a l'ensenyament primari i secundari obligatori i postobligatori? Es fa? Per què sí o per què no?

Els professors que imparteixen la matèria haurien d'haver passat pel mateix procés de selecció que els altres professors de primària, ESO o Batxillerat? Sí? No? Per què?

Qui confecciona actualment el programa de religió? Qui l'hauria de preparar? Se sembla, més o menys al que surt quan escrivim, per exemple, “programa de religió a l'ESO” a Google?

Les classes de religió haurien tenir alguna altra finalitat a part del coneixement històric (cultural)? Sí? No? Per què?

Quin paper correspon a la família, a l'església, i als centres d'ensenyament no confessionals en l'ensenyament de la religió (religions)?

En quins països d'Europa s'ensenya religió (religions), quin és el seu programa, etc. ?

Estic segur que Daniel Arasa respondrà aquestes preguntes i d'altres de més interessants, com les referides a la salvació de l'ànima, en propers articles, perquè només una columna no permet gaires virgueries, sobretot si es barreja Wert, fracàs escolar i religió, i algunes coses més. Els seus lectors fidels restem a l'espera.