Ravalejo fins arribar a
Sant Pau del Camp, solitari rere les reixes. Em consta que hi ha
força barcelonins que no coneixen el monestir, potser construït
l'any 911, el de la mort del comte Guifré II, les restes del qual
diuen que reposen al temple. Aquests llocs tan bells i vells haurien
d'estar oberts nit i dia, però potser si fos així el misteri i la
tranquil·litat que traspuen s'esvairia i regnaria la brutícia.
Abans d'arribar al
monestir he passat per carrer Botella. No m'havia fixat mai en la
placa del número 11 que recorda que hi va nàixer Vàzquez
Montalbán. A la planta baixa hi ha un restaurant aparentment sense
pretensions on qui sap si perpetren algun dels plats preferits de
l'escriptor.
El Raval, el Barri
Xino, és actualment una barreja multicultural estable que
difícilment es pot veure en altres llocs de Barcelona. De tota
manera, la seua vida, la seua varietat humana, salvant les distàncies
temporals i geogràfiques, no crec que sigui gaire diferent a la que
hi havia l'any del naixement de Manolo. Em fixo, sense ànim
estadístic, en els establiments, deu ser el barri on hi ha més
perruqueries -3 euros tallar el cabell en una- i botigues de mòbils
de la ciutat.
Fent ziga-zagues,
arribo a la Rambla per l'Arc del Teatre. Sempre trobo tancat el
Kiosko de la Cazalla, , no sé si per les hores que hi passo o perquè
ja no obren. És veritat que ara no estic segur que m'atrevís a
beure un gotet d'aiguardent amb panses o un Machaquito.
Una mica més amunt,
una manifestació enfila el carrer Ferran. La majoria són negres i
repeteixen un lema: Stop policia. No els segueixo. Vull passar per la
Plaça Reial. Més tard els trobo asseguts en cercle a la Plaça de
Sant Jaume. Alguns porten pancartes amb reivindicacions elementals.
Una (l'afegeixo més avall) em sembla especialment poètica, tot i
que no estic segur que sigui certa, la poesia ja ho té això. Ara un
ara un altre van fent parlaments curts, reivindicatius, ingenus o amb
alguna violència a penes dissimulada; parlen llengües que desconec
o, majoritàriament, castellà, el català és una llengua exòtica,
limitada. Des del balcó central de l'ajuntament els contempla una
pancarta oficial que fa dies que va: REFUGEES WELCOME; i, en
lletra més petita, Barcelona Ciutat Refugi. Una ironia, deuen
pensar alguns que no han llegit la paraula refugiat al DIEC.
Ja prop de casa sento
el soroll que va i ve, monòton i emprenyador, de l'helicòpter que
sobrevola els carrers de Gràcia per segon dia consecutiu. A la tele
ofereixen imatges en directe i un periodista amb casc explica poca
cosa. Cuní i els tertulians tenen un tema més, jo avui me
n'abstindré; potser abans han parlat de la manifestació dels
manters sense papers; tampoc en parlaré. A migdia he baixat pel
carrer de la Marededéu de la Misericòrdia fins a Travessera (i el
carrer de la Fraternitat, etc.) ; el moviment de la gent m'ha semblat
com el decada dia, únicament les planxes que tancaven els vidres de
l'exbanc, excentre d'activitats diverses, eren novetat, i una
periodista que què podia explicar en un lloc on no passava res, que
és a la nit quan el carrer s'exalta.
P. S. Aquesta tarda he
vist una estona en directe per la televisió les preguntes dels
diputats al director dels Mossos sobre els aldarulls de Gràcia. En
molts casos m'ha semblat un exercici de pompositat, de falsa
transcendència o d'ignorància; en uns quants se li pot afegir una
incompetència lingüística destacable (en l'apartat lèxic m'han
fet gràcia la ratonera -inclinada a caçar rates?- i els
disparos de no recordo qui), per no parlar d'una mena de
diarrea verbal partidista buida de contingut. Entre els discursos més
previsibles, el de la CUP, encara més limitat que molts altres, per
bé que poc objectable dels del punt de vista de coherència. Quina
pèrdua de temps dedicar una sessió al tema.
Al vespre, als Verdi,
pel·li espanyola (set euros l'entrada presentat el carnet de la
biblioteca). En baixar, hem hagut de fer una mica de marrada per no
creuar pels punts més calents; dos carrers paral·lels a la dreta,
pujava la darrera marxa del dia, i en van tres. És curiosa la
facilitat amb què els assumptes menors agafen consistència, i també
la incapacitat per solucionar-los; no em refereixo només als
organismes oficials, sinó als mateixos ciutadans que deleguem en els
altres.
