del Raval a Gràcia

Ravalejo fins arribar a Sant Pau del Camp, solitari rere les reixes. Em consta que hi ha força barcelonins que no coneixen el monestir, potser construït l'any 911, el de la mort del comte Guifré II, les restes del qual diuen que reposen al temple. Aquests llocs tan bells i vells haurien d'estar oberts nit i dia, però potser si fos així el misteri i la tranquil·litat que traspuen s'esvairia i regnaria la brutícia.

Abans d'arribar al monestir he passat per carrer Botella. No m'havia fixat mai en la placa del número 11 que recorda que hi va nàixer Vàzquez Montalbán. A la planta baixa hi ha un restaurant aparentment sense pretensions on qui sap si perpetren algun dels plats preferits de l'escriptor.

El Raval, el Barri Xino, és actualment una barreja multicultural estable que difícilment es pot veure en altres llocs de Barcelona. De tota manera, la seua vida, la seua varietat humana, salvant les distàncies temporals i geogràfiques, no crec que sigui gaire diferent a la que hi havia l'any del naixement de Manolo. Em fixo, sense ànim estadístic, en els establiments, deu ser el barri on hi ha més perruqueries -3 euros tallar el cabell en una- i botigues de mòbils de la ciutat.

Fent ziga-zagues, arribo a la Rambla per l'Arc del Teatre. Sempre trobo tancat el Kiosko de la Cazalla, , no sé si per les hores que hi passo o perquè ja no obren. És veritat que ara no estic segur que m'atrevís a beure un gotet d'aiguardent amb panses o un Machaquito.

Una mica més amunt, una manifestació enfila el carrer Ferran. La majoria són negres i repeteixen un lema: Stop policia. No els segueixo. Vull passar per la Plaça Reial. Més tard els trobo asseguts en cercle a la Plaça de Sant Jaume. Alguns porten pancartes amb reivindicacions elementals. Una (l'afegeixo més avall) em sembla especialment poètica, tot i que no estic segur que sigui certa, la poesia ja ho té això. Ara un ara un altre van fent parlaments curts, reivindicatius, ingenus o amb alguna violència a penes dissimulada; parlen llengües que desconec o, majoritàriament, castellà, el català és una llengua exòtica, limitada. Des del balcó central de l'ajuntament els contempla una pancarta oficial que fa dies que va: REFUGEES WELCOME; i, en lletra més petita, Barcelona Ciutat Refugi. Una ironia, deuen pensar alguns que no han llegit la paraula refugiat al DIEC.

Ja prop de casa sento el soroll que va i ve, monòton i emprenyador, de l'helicòpter que sobrevola els carrers de Gràcia per segon dia consecutiu. A la tele ofereixen imatges en directe i un periodista amb casc explica poca cosa. Cuní i els tertulians tenen un tema més, jo avui me n'abstindré; potser abans han parlat de la manifestació dels manters sense papers; tampoc en parlaré. A migdia he baixat pel carrer de la Marededéu de la Misericòrdia fins a Travessera (i el carrer de la Fraternitat, etc.) ; el moviment de la gent m'ha semblat com el decada dia, únicament les planxes que tancaven els vidres de l'exbanc, excentre d'activitats diverses, eren novetat, i una periodista que què podia explicar en un lloc on no passava res, que és a la nit quan el carrer s'exalta.

P. S. Aquesta tarda he vist una estona en directe per la televisió les preguntes dels diputats al director dels Mossos sobre els aldarulls de Gràcia. En molts casos m'ha semblat un exercici de pompositat, de falsa transcendència o d'ignorància; en uns quants se li pot afegir una incompetència lingüística destacable (en l'apartat lèxic m'han fet gràcia la ratonera -inclinada a caçar rates?- i els disparos de no recordo qui), per no parlar d'una mena de diarrea verbal partidista buida de contingut. Entre els discursos més previsibles, el de la CUP, encara més limitat que molts altres, per bé que poc objectable dels del punt de vista de coherència. Quina pèrdua de temps dedicar una sessió al tema.

Al vespre, als Verdi, pel·li espanyola (set euros l'entrada presentat el carnet de la biblioteca). En baixar, hem hagut de fer una mica de marrada per no creuar pels punts més calents; dos carrers paral·lels a la dreta, pujava la darrera marxa del dia, i en van tres. És curiosa la facilitat amb què els assumptes menors agafen consistència, i també la incapacitat per solucionar-los; no em refereixo només als organismes oficials, sinó als mateixos ciutadans que deleguem en els altres.

la curiositat

Tinc tendència a passejar per Gràcia perquè em cau prop de casa, perquè els carrers, malgrat que solen ser estrets i amb voreres mínimes, permeten, ben triats, caminar per tota la seua amplada, perquè el paisatge urbà del barri és variat, sovint enginyós, encara creatiu i, sigui de nit o de dia, estimula la meua badoqueria. Gràcia és un barri amb presses -això és inevitable-, però també amb calma, sorollós, segons diuen veïns de determinats bars, però també tranquil...

Fa uns dies, caminant pel carrer de Ramón y Cajal (es pot llegir a la catalana?), on vaig a comprar pa dos cops per setmana, em vaig trobar una casa acabada de pintar amb una decoració a la façana de la planta baixa que m'ha semblat suggeridora i discutible. M'hi vaig estar una estoneta davant i vaig deixar volar la imaginació amb múltiples interpretacions. Ja posats a elucubrar, se m'ha acudit que m'agradaria que les obres exposades als museus,les pintures, les escultures, em sorprenguessin pel carrer: aquí un Dalí, allà un Bosch, més endavant uns Anglada... No caldria que fossin originals, a la fi, jo, com la majoria, sóc incapaç de distingir un Tharrats original d'una còpia o d'una falsificació... No gaire acumulació, però, que les masses, sigui del que sigui, acaben cansant.

 

 

P. S. Durant el minut llarg que vaig estar-me al lloc que esmento, no em va semblar que cap dels deu o dotze vianants que van passat, fessin cap mirada, ni llarga ni curta, a la paret renovada. Sense entrar a jutjar la qualitat de la pintura, la manca de curiositat -un segon, dos, tres...- em va sorprendre. Què els hagués fet alentir el pas? Un pot pensar que la gent troba insignificants o indignes les mostres de pintura al carrer, però si fa no fa passa el mateix a la majoria de galeries d'art. Ahir vaig, durant més de mitja hora vaig estar a la Víctor Saavedra on exposa -obra escassa, però interessant- JavierGarcés, pintor i escultor que viu a La Bisbal d'Empordà. És una sala acollidora, on Víctor, el propietari, xileno-català, és un galerista d'aquells que participen amb el seu públic, els explica, els dóna conversa, a diferència de tants altres que quan entres amb prou feines aixequen la vista de la seua taula. Més de mitja hora i va entrar una sola persona, un senyor gran que va anar de la porta al fons i va tornar a sortir amb la mateixa celeritat. Fan por les galeries? Si no fan pagar entrada i s'està calentet a l'hivern i fresc a l'estiu... Compte, no parlo de qualitats, parlo de curiositat. A Barcelona, la meua experiència em diu que en pintura o escultura (o fotografia) la curiositat és escassa. No em refereixo a les grans exposicions -poques-, als grans museus -quins?-, sinó a la quotidianitat, al passeig de cada dia o un cop per setmana, ni que sigui. Una vagada a l'any?

 

 

si no fes calor...

Encara que ja és tard, fa una calor notable als carrers de Gràcia -suposo que a les cases encara més, perquè tothom es passeja per les voreres-, de manera que decideixo refrescar-me en una botiga, no una qualsevol, sinó alguna que m'ofereixi una coartada creïble. Entro a Hivernian Books (com que sóc analfabet en anglès, el nom promet). Es tracta d'una llibreria de vell amb una quantitat important de llibres en anglès, en alguns casos a preus absolutament rebaixats, al carrer Montseny, 17. En la sala del fons, a més, alguns prestatges dedicats a originals en francès, alemany..., fins i tot grec. Segons m'explica el llibreter, que no es mou del seu seient de darrere el taulell de la caixa i em deixar entreveure els seus gustos literaris, porten vuit o nou anys oberts, cosa que imagino que és una garantia que el negoci funciona a base de compradors indígenes (els tres que hi en aquest moment) i d'estrangers residents aquí o passavolants.

Caldria explicar una mica els fons que tenen -de tot-, però ho hauré de deixar per un altre dia, perquè la poca estona que m'he estat quiet ho he fet a la vora d'uns ventiladors que m'anaven enviant una aire saharià que devia acostar-se a la ratlla dels 40. Això sí, inevitablement he vist uns Dickens de portades acolorides que qui sap si algun dia, quan tingui idea de la llengua, aniré a buscar, o els seus substituts.

En sortir, he pensat que des del punt de vista climatològic hauria estat més gratificant haver entrat una estona a l'Aeroteca, una llibreria de nom també prometedor situada a la vora, a la cantonada de Montseny amb Sant Joaquim, on, a més de llibres i revistes especialitzades, toquen temes pràctics relacionats amb l'art de volar; però ja anava just de temps i m'ha semblat que, tenint-la tan prop, Anna Frank no em perdonaria que no li fes una visita, ni que fos per fer-me enveja des del voladís on per un moment ha deixat la lectura i contempla, hivern i estiu, els que passem per la seua placeta a dir-li alguna cosa.

toponímia gracienca

Continuo, i no paro de confirmar-ho, tan en la inòpia musical com sempre. Ni tan sols tinc una idea vaga del que es fa aquí, tret dels grups més coneguts que surten dia sí dia també als mitjans generalistes. No és que em falti música, sinó que és més o menys aquella sensació d'indigència cultural actual que també abasta altres gèneres artístics en diferents proporcions.

L'altre dia, llegint el diari, vaig arribar a un disc molt ben considerat del qual -deixo la vergonya a part- no coneixia el cantant, i això que ja fa anys, segons vaig saber després, que es mou pels escenaris. Vaig buscar informació a través d'internet i em vaig trobar amb una música que és molt del meu gust i que ja he incorporat a la meua selecció de tots els temps.

Del disc, titulat Cançons de l'Akídelara (produït gràcies a la col·laboració dels petits inversos de Verkami), alguns crítics destaquen una cançó que no és la meua preferida però que té la seua gràcia (recomano escoltar tot el conjunt a través dels mitjans habituals). Imagineu que passegeu un dia qualsevol per Gràcia, us trobeu al carrer Biada cantonada Verdi (possiblement aneu al cinema) i algú us pregunta pel carrer Providència; bé, doncs només li heu de dir que travessi el carrer Verdi i ja serà a Providència. Gràcia, possiblement més que cap altre lloc del món, té aquesta característica: sobtadament els carrers rectilinis perden el seu nom sense avisar i ja sou en un altre carrer. Per què passa això? No ho sé, mai no he estat regidor municipal. Bé, doncs d'aquesta característica en Víctor Bocanegra n'ha fet una rumba que els més aventures de fora de la vila poden mirar de resseguir in situ en unes quantes hores (premi pel primer que acabi el recorregut). Deixo la cançó més avall acompanyada d'imatges horroroses (em falta paciència) per aquells mandrosos que no vulguin sortir immediatament del post per escoltar la resta del disc de Víctor Bocanegra que, repeteixo, a mi em sembla molt interessant. Musicalment excel·lent.

Més vergonya que no conèixer aquest cantant i compositor, me'n fa el meu desconeixement de Les places de Gràcia (1990), però sobretot del seu autor, MiquelPujadó, que porta una pila d'anys en l'ofici i que si em llegís segur que em deixaria un explosiu plàstic a la porta de casa. En Miquel Pujadó me l'he d'escoltar més a poc a poc, però de moment li deixo un petit homenatge que comparteixo amb tots vosaltres (ei, que tampoc no he tingut prou paciència per muntar un vídeo visualment com cal, però potser més endavant...) Per cert, una de les places que esmenta ja ha canviat el nom per una reiteració maldestra.

àngels

Després de dinar miro al diari què fan aquesta tarda a Barcelona: una exposició nova, música d'aquí o d'allà, una pel·lícula comentada, alguna conferència... Vaig baixant columnes de lletres que no m'atreuen fins que arribo als àngels. Ei, els àngels! Els àngels en els relats de la infància de Jesús, per Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia. Els àngels....! Però, no. No m'interessen gaire els àngels de la infància de Jesús. Què se sap d'aquests àngels a part del que queda escrit a la Bíblia? Segurament són àngels excessivament ortodoxos i tranquils per al meu gust. I, sobretot, pagar 5 euros... On anirem a parar si fins i tot les conferències celestials s'han de pagar als conferenciants de la casa. I això que el Seminari Conciliar m'agrada, encara més des que van desaparèixer les parts exteriors substituïdes per un bonic reixat.

En fi, decideixo anar a Gràcia a enregistrar unes quantes imatges per als meus propers videoclips sobre música i lletra de Víctor Bocanegra i, de retruc, de Miquel Pujadó. Filmo breument a l'encreuament dels carrers Siracusa, Mare de Déu dels Desemparats i Fraternitat. Només acabar m'interpel·la una dona encara jove.

-Perdone, que estaba grabando video?

-Sí.
 

-Bueno, pues a lo mejor he salido yo.

-No senyora, sí s'ha fixat tenia la càmera molt enlairada, em fixava en les plaques dels carrers.

-Haurien d'anar als llocs on hi ha gent, no aquí.

-Veurà, a mi ara només m'interessaven els noms dels carrers. S'ha fixat que...

-No cal que m'ho expliqui... Aviat no es podrà sortir de casa sense que et gravin.

-No es preocupi, tingui la seguretat, que no vindré a casa seua.

I tot i així, penso que la dona té àngel, que potser m'interessaria la seua història, però avui només tocaven carrers.

Continuo les gravacions, però vaig pensant fins quin punt pot ser ofensiva aquesta facilitats d'alguns de tenir sempre la càmera a mà. Curiosament la dona acceptava que les càmeres s'ensenyorissin dels llocs turístics. Quins són els llocs turístics? Els no turistes som turistes? I si en lloc de fer una filmació, hagués fet una foto? I si hagués muntat el cavallet per pintar -extraordinàriament malament- els carrers i alguns dels seus personatges? I si el que he vist o imaginat aquesta tarda s'hagués convertit en un poema o una narració plena de detalls subjectius i objectius? La qüestió és veure o bé és compartir la mirada? Tinc moltíssimes més preguntes: una casuística inacabable.

Se saps que els àngels ho veuen tot, fins el que passa dins de les cases, fins i tot quan les cases són a les fosques. Esclar que ja comptem amb la mirada dels àngels i la seua discreció absoluta. O no?

dormir?

Enquer m’enuig dormir la nit
En mig de dos en petit lit.
Jordi de Sant Jordi

A les acaballes de l’estiu vaig veure pintat a l’asfalt d’un carrer de Gràcia el lema anterior. Encara que vaig entendre que la pintada era una diàleg inacabat entre els qui es queixaven del soroll excessiu que hi ha sovint a les nits del barri i els que acceptarien el son si els seus somnis tinguessin companyia, jo em vaig prendre la proposta literalment i em vaig esparverar. Reivindico dormir, i dic dormir, sol, sobretot a l’estiu, i en llit gran, sense més acompanyament que un llençol de fil –on han anat a parar els llençols de fil?- separant-me del matalàs. Reivindico dormir a l’hivern en llit gran sota un nòrdic de plomes i amb la finestra oberta que deixi passa un aire que em pessigollegi el nas. Reivindico que em nego a dormir, en llit gran o petit, en companyia, ho trobaria, deixeu-me ser cortès, una descortesia.

Qui diu Cervantes diu Llull, o Hammett, posats a dir

El dijous a la tarda vaig anar a la Jaume Fuster al lliurament de premis dels Jocs Florals Escolars de Gràcia (els guanyadors competiran a la Gran Final de Barcelona). El jurat, com sempre, estava format sobretot per docents i escriptors de literatura infantil i juvenil del barri (potser en podeu reconèixer algun en la imatge de la capçalera). Em pregunto, sense cap ànim de desmerèixer ningú, per què no formen part del jurat autors no especialistes, entre ells, algun poeta, tenint en compte que la meitat dels premis són de poesia.

Em va semblar que hi havia textos força bons, alguns simplement ben escrits i d’altres que tenien la gràcia de l’edat. Mentre els premiats sortien emocionats a recollir els premis, vaig jugar a imaginar-los de grans, tant físicament com literàriament. Algun es dedicarà professionalment a l’escriptura? Se’ls recordarà? Algun triomfarà? Possiblement alguns ho podrien fer, dependrà de la seva voluntat i dels estímuls que vagin reben, i de l’atzar, és clar. Vaig apuntar dos noms.

Caminant de tornada cap a casa, vaig fer-m’ho venir bé per anar a Taifa, excel·lent llibreria del carrer Verdi. Fa dies que tinc al cap les orquídies i em va semblar que allí, entre els llibres vells, podria trobar l’autor que busco i que deu fer anys que no es reedita en castellà i no sé si s’ha editat mai en català. Busco minuciosament entre les S, però no trobo cap novel·la d’ell, així que a la sortida, al senyor que està davant de la pantalla de l’ordinador i que potser és el propietari, li pregunto si tenen res de ... No m’entén a la primera i repeteixo: Rex S T O U T –lletrejo el cognom-. Em mira, reflexiona a penes un instant, suficientment per dir-me:

-Això és d’una altra època.

En el temps que dura la frase, em sembla detectar sentiments diversos en la seva mirada: pena per un lector que es dedica buscar llibres de segona o tercera categoria quan té tantes meravelles literàries al seu abast que segurament no ha llegit, estranyesa per l’aparició d’un lector sorgit de la nit dels temps; sensació de pèrdua de temps...

No és possible trobar literatura ínfima (?) o d’època (?) en una llibreria que també ven llibres de segona mà? Què fan amb els llibres que no consideren dignes, però que els arriben en algun lot? Donada la singularitat de la meva pregunta, no li va passar pel cap interessar-se per què algú busca un autor descatalogat? I si la meva intenció era ...? Quina podia ser la meva intenció en buscar aquest autor? Potser sóc un lector capriciós que cerca autors nascuts els mateix dia que jo encara que sigui d’un altre any? Bé, és una opció tan vàlida com qualsevol altra.

I si li hagués preguntat per Chandler, nascut dos anys després? O per Hammett, nascut vuit anys després? O per Edgar Wallace, nascut onze anys abans? O per Agatha Christie, nascuda quatre anys després i morta un any després? Continuo amb la nòmina?

I si hagués preguntat per Ramon Llull, el nostre primer escriptor famós? Continuo la llista fins al segle XIX? M’hagués dit que són d’una altra època?

D’acord, em vaig emprenyar interiorment com un nen petit, però és que va triar la pitjor resposta possible. Per què, per la raó que sigui, no podem llegir –i gaudir- actualment les aventures de Nero Wolfe i d’ Archie Goodwin?* Cony de cànons, prejudicis o ignorància. O potser res de tot això, sinó la tria inconscient i innocent d’una oració simple, o el cansament del dia, o una intenció que se m’escapa.

En fi, que, malgrat tot, vaig sortir ben dignament deixant anar, plenament conscient de la tria i l’ocasió:

-El Quijote també és d’una altra època.

No se si la meva frase li devia semblar pedant, imbècil, agosarada, anacrònica, patètica, desinformada. Tant s’hi val. Qualsevol dia em passo per Inetllibre, al carrer Legalitat per comprar una edició d’Stout de l’editorial Orbis.


* De la Wikipedia:

Las historias de Nero Wolfe fueron nominadas como Mejor Serie de Misterio del Siglo en Bouchercon 2000, la mayor convención de libros de misterio del mundo, y Rex Stout fue nominado como Mejor Escritor de Misterio del Siglo.

↑ Walker, Tom "Mystery writers shine light on best: Bouchercon 2000 convention honors authors"; The Denver Post, 10 de septiembre de 2000. Los otros cuatro nominados fueron Raymond Chandler, Agatha Christie, Dashiell Hammett y Dorothy Sayers. Christie fue electa como la Mejor Escritora de Misterio del Siglo, y el personaje de Christie, Hercule Poirot fue elegido como el Mejor Personaje de Misterio del Siglo.

notes disperses del capvespre

A diferència del que passa a la costa, a Barcelona tanquen durant el mes d'agost una quantitat important d'establiments de tot tipus, sobretot els més petites i de fora del centre. Ja em sembla bé: tothom té dret a fer vacances. El que trobo una descortesia és que no avisin públicament dels dies que passaran lluny de la ciutat o en el piset de sobre de la botiga. Quan tornarà el meu estanquer? I el meu perruquer? I els del menjar preparat? I el quiosquer de davant del Gredos? Les botigues de queviures ja no em preocupen; des que han proliferat els supermercats que no tinc problema i la meva fidelitat -la realitat mana- als establiments de tota la vida és escassa.
Aquesta diàspora de comerciants diversos ha produït que els qui, a falta d'altres distraccions, badoquegem pel barri sense rumbs massa precisos ens distraguem amb qualsevol cosa, fins i tot amb els cartells escrits precipitadament que han deixat abans de baixar la persiana els qui han tingut la delicadesa de pensar en els clients habituals o possibles. O altres mostres escrites de la cultura popular.


Ahir, per exemple, mentre pujava a Gràcia a veure l'ambient del capvespre em vaig entretenir davant d'algunes portes i aparadors. En la primera nota ja em vaig entretenir més del compte. Calia aquest detallisme innecessari? No se n'haguessin sortit millor escrivint menys? En aquest país la gent parla massa i a l'hora d'escriure no poden contenir la seva loquacitat que no saben transmetre en una llengua escrita precisa i entenedora. Des del punt de vista ortogràfic hi ha poca cosa a dir, però, com la majoria sap, encara que alguns no ho reconeixeran mai, la llengua té altres convencions que cal respectar, ni que sigui per no fer perdre el temps en cabòries inútils als lents de pensament. Per exemple, al restaurant -de nom tan bonic, encara que un no sap si es refereixen a les cols o al panís- tenen un o més clients? O és que volen advertir especialment el primer client, el preferit i pluralitzen per dissimular? La resta de la nota, ús de majúscules i minúscules incloses, la deixo a la vostra lliure consideració.

I ara, dues notes enigma. En la porta de quin negoci figura la primera anotació i en quina la segona?


Encara més. Em sembla un error fer una rebaixa tan considerable de la samarreta de Ronaldinho pensant que com que ja no juga al Barça la gent la comprarà menys. Aquesta samarreta és una peça de museu, un objecte de col·leccionista ben informat i caldria augmentar el preu considerablement, un 60 % com a mínim; més endavant, ja es veurà.

Acabo amb un cartell festiu, possiblement de poca efectivitat, no tant perquè els possibles al·ludits siguin refractaris al text i a la iconografia sinó perquè és dubtós que a altes hores de la matinada siguin capaços de veure o de copsar la importància de l'amenaça que penja sobre els seus pixats; i, a més, a l'estiu sempre és d'agrair una mica d'aigua refrescant, ni que sigui clorada.

la sardana i la cobla -en directe-

Anar als espectacles de les 10 de la nit -del matí, menys- no m'agrada gens. Dues hores més aviat o més tard serien òptimes, però cal adaptar-se a les circumstàncies i el VIII Concert de Sardanes de la Costa Brava. Memorial Ricard Viladesau se suposa que començarà puntualment. Aquí teniu el programa.

Amb el temps escàs, em sembla una bona idea menjar-me una cosa neutra, fàcil d'empassar i d'una certa consistència, abans de seure, però no comptava que em servissin un “pinxo” tan condimentat, tan orientalitzat, que em fa beure mig litre de cervesa. Demano a juli Garreta de no patir conseqüències adverses.

A l'entrada de l'Arbreda de Palamós han situat dues paradetes amb material sardanístic. Es poden trobar més Cds que a qualsevol botiga de discos, i alguns altres detalls, entre els quals un llibret editat amb motiu del quarantè aplec de la sardana a la població. Una senyora es mostra reticent a pagar els dos euros que val l'exemplar al·legant que ella és sòcia. No sé per quant li queda al final. A la dreta, un bar improvisat que s'omplirà a la mitja part, on, a més de les begudes, els més necessitats poden tastar un pernil tallat a mà.

Comença l'espectacle amb una interpretació dels Montgrins, la segona peça, a càrrec de la Principal de la Bisbal, i així fins a vuit composicions en què van alternant-se les dues cobles. A l'Arbreda s'han ocupat tots els seients amb espectadors atents -m'hi incloc- d'una mitjana d'edat respectable. El presentador ens diu que entre el públic hi ha Marina Geli, també l'omnipresent Núria Feliu, que ja deveu saber que no fa gaire va publicar el llibre Núria Feliu recita les sardanes més populars, amb disc inclòs. Més endavant vaig descobrint compositors, alguns dels quals dirigiran les seves pròpies obres.

Les peces de la segona part -sis en total- les interpreten conjuntament les dues cobles. Un dels plats forts és la incorporació de Albert Guinovart al món de la sardana -o al de la cobla, si volem ser més precisos. A Guinovart, ja el deveu conèixer perquè és l'autor, entre altres, de la música del Cor de la ciutat, que em sembla que és un culebrot de molta longevitat i molt apreciat per part de la població autòctona; també és seva la música de Mar i Cel. El compositor estrena aquí la seva primera sardana -Marinera- que més aviat té títol d'havanera i presenta també una obertura de Mar i Cel adaptada a la cobla. És el moment de recordar la vigilància atenta de Josep Lluís Bozzo entre els espectadors famosos. Al final de l'acte no sé si hi va haver dos bisos o tres.

Com que no sóc expert -en aquest país, i generalitzo i em justifico, els coneixements de música i d'idiomes són més aviat escassosentre la gent corrent- no sabria dir si el que he sentit és de gran qualitat musical, però a mi m'ha semblat molt interessant, molt ben travat, molt professional i, el que és més important, m'ho he passat molt bé tot i ser un complet ignorant de la història de la sardana.

De sardana, és clar, no se n'ha ballat cap, que això era un concert i no una ballada. Aquí el que importava era la música, els seus compositors i els seus intèrprets, possiblement dues de les millors formacions del país en el moment actual. I com en la majoria dels concerts, s'havia de pagar per escoltar. La sardana continua viva? Home, tots els qui vam anar al concert érem ben vius -no descarto alguna mort en un futur més o menys immediat- i tinc la sensació que tots, fins els tastaolletes com jo, en vam sortir ben satisfets. Per què no és té més interès per la sardana, pels compositors que n'escriuen les músiques, per les interpretacions de les cobles? Continuo en la ignorància més absoluta. En tinc pistes, però no les sabria concretar. El que sé segur és que, a diferència d'altres manifestacions de la cultura del país, ni els mitjans de comunicació ni el propi govern, tan procliu a donar publicitat i a estimular els senyals identitaris de la terra -llegiu castells i correfocs, per exemple- en diuen gaire cosa, en fan una promoció pràcticament nul·la. Sense anar més lluny, d'aquest concert -no descarto que se'n parlés en algun altre lloc- només n'he trobat una ressenya al “Diari de Girona”, mentrestant tots els mitjans del país ens expliquen aquest estiu si tals o quals castellers han arribat a fer un pis més o si al correfoc de no se sap on s'ha cremat molta pólvora. I que consti que ara no parlo de sardanes, em refereixo a la música. Déu meu, quin país, quina gent!

Un petit detall anecdòtic. En alguns pobles de terra de sardanes -en altres llocs també- es fan cursets per aprendre-les a ballar. Em sembla molt bé, tot i que la majoria de balls s'aprenen ballant. El que em resulta una animalada és que alguns pares del país decideixin no portar els seus fills perquè cada vegada hi van més immigrants. És un bon sistema de desintegració, evidentment.

En fi, us deixo dues mostres del concert. La primera és un fragment d'Espavilat, un rondó-xotis de Max Havart, compositor de Perpinyà autor d'uns centenars de sardanes i altres composicions, mort l'any 2006. És una peça clàssica -quin solo de flabiol!- on podeu distingir influències diverses. Deia Max Havart: “He cridat als quatre vents , i ho clamaré sense parar, que tot català, pel fet de ser- ho, no te dret a deixar morir la cobla. Res ni ningú ha de permetre que la seva bella veu s’apagui sense cap ressò.” Li faig cas sense gaire convenciment: aquests romanticismes!



Per acabar, us trio un fragment de Tortellà 1908, de Marcel Sabaté, nascut el 1970, el compositor més jove del Concert. Una mostra d'un camí nou de la sardana. I no cregueu, a mi m'encanten els clàssics, com Mas i Ros. Voleu que us pugi una sardana seva que es va estrenar el 1962 i no es va tornar a tocar -misteris irresolubles- fins a la nit del concert?





Va, que no sigui dit, i ara un bis. Com que he al·ludit Mas Ros, vet aquí un fragment de la seva sardana Font Vella -abstenir-se els graciosos de parlar de l'aigua-, absolutament balladora i festiva, escoltada i vista puntejar aquesta tarda al carrer de la Llibertat de Gràcia, un d'aquests carrers estrets en què tota horitzontalitat és impossible, però en què uneix la verticalitat...





I si algú em preguntés: I què fas tu per la sardana? L'únic que se m'acudiria dir-li és que l'escolto i n'escric des de la meva ignorància. No sé si això té cap importància ni si és contraproduent. Res de comptar i repartir. Ballar-la...? Em farien fora.

reflexions semifestives

Avui se celebra la festa de sant Medir, sobretot a Gràcia i crec que també a Sants, Montjuïc i sant Gervasi. Sant Medir és un dels sants més misteriosos que conec, per molt que diguin no se sap ben ve quan va viure i què va fer perquè avui sigui venerat als altars. Segons una llegenda va ser un pagès de Collserola que tenia les terres en el terme municipal de Sant Cugat i que va ser mort pels romans a causa de la seva sinceritat, cosa que suposo que el fa poc idoni per ser proclamat patró de qualsevol ofici, professió o afecció.

Aquest matí, en un dels meus passeigs diaris entre la Sagrada Família, l’Eixample i Gràcia amb la finalitat de morir lentament fora de la feina, he presenciat les cavalcades que se celebren en honor del sant i que consisteixen, al menys des de la perspectiva de l’espectador, a llençar quantitats importants de caramels a les voreres en horari escolar, és a dir, quan suposadament els nens es troben fent tasques recollits en les seves aules. De fet, però, els alumnes de primària, acompanyat dels seus mestres, solen sortir una estona a veure el pas dels cavalls i dels carruatges que desfilen amb acompanyament musical, principalment de percussió, i recullen quantitats increïbles de caramels elaborats, segons em diuen, a les Canàries, que és on surten millor de preu. Com que hi ha més oferta que demanda i les colles són generoses, l’asfalt i la vorera es converteixen en un cruixir contant del producte trepitjat pel cautxú de les rodes dels cotxes i de les sabates dels vianants. Sembla estrany, però en lloc d’embrutir el carrer, es tracta d’un bon sistema de neteja, perquè el sucre que et queda al calçat –i suposo que als pneumàtics- va enganxant gran quantitat de porqueria que es pot eliminar una vegada arribes a casa. Espero que ara l’alcalde Hereu –és viu?- si llegeix les meves notes no es dediqui a suplir l’aigua amb caramels.

És curiós com malgrat el predicament important que té el sant aquí, a Gràcia, hi hagi tants pocs nens que porten el seu nom. Jo, que per la meva professió he conegut i conec els noms i cognoms de molts nens del barri, només en recordo un que es digués Medir. I és que una cosa són les tradicions lúdiques i religioses i l’altra les tries dels pares que participen d’aquestes tradicions i que a l’hora de la veritat es decanten per antropònims més moderns i convencionals. És clar que potser en la manca de popularitat del nom també hi té a veure el fet que Medir és l’equivalent d’Emeteri –Josep Maria Albaigès ho confirma-, que vol dir vomitiu, per molt que després es vulgui arreglar afirmant que per extensió es pot considerar el significat de rebutjador, defensor. Ja sabeu que el que importa és la primera impressió, que la gent no estem per subtileses.

Tornant a la meva experiència d’avui, ja prop de la feina m’he trobat un nen d’uns set o vuit anys que portava una bossa de plàstic transparent amb més de cinquanta caramels i que intentava inútilment recollir-ne tres –verd, taronja i groc- que s’havien quedat en el sostre d’un cotxe blanc. El nen no demanava ajuda, però la seva mirada implorant m’ha decidit a ser solidari. D’un en un els hi he acostat i he rebut tres gràcies emotives. Donada la confiança que ja hi havia entre nosaltres, se m’ha acudit preguntar-li si no hauria d’estar a l’escola en lloc de seguir els trajectes medirencs. El nen amb, una sinceritat que l’honora, m’ha respost que sí, però que no tots els dies té l’oportunitat d’aconseguir tants caramels d’una forma tan fàcil. No m’he atrevit a renyir-lo ni a concloure la nostra conversa amb cap moralitat tronada; he pensat que, a la fi, el nen mostrava unes dots d’emprenedor –què en farà de tants caramels?- que ben bé valien una campana d’un dia. Vist el fracàs escolar, potser és l’ensenyament de la vida el que compta. El que m’agradaria saber és la història que explicarà als mestres per justificar la seva absència, però no crec que tingui problemes, el nen no només m’ha semblat sincer sinó amb recursos suficients per tenir èxit en les seves aventures sense contratemps apreciables.

Per cert, aquells que teniu interès a participar en un concurs literari aquí trobareu les bases del de sant Medir. Que no hi hagi dotació econòmica i que el jurat sigui anònim no crec que sigui problema, sempre quedarà el diploma.