Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris manters. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris manters. Mostrar tots els missatges

26.5.16

del Raval a Gràcia


Ravalejo fins arribar a Sant Pau del Camp, solitari rere les reixes. Em consta que hi ha força barcelonins que no coneixen el monestir, potser construït l'any 911, el de la mort del comte Guifré II, les restes del qual diuen que reposen al temple. Aquests llocs tan bells i vells haurien d'estar oberts nit i dia, però potser si fos així el misteri i la tranquil·litat que traspuen s'esvairia i regnaria la brutícia.

Abans d'arribar al monestir he passat per carrer Botella. No m'havia fixat mai en la placa del número 11 que recorda que hi va nàixer Vàzquez Montalbán. A la planta baixa hi ha un restaurant aparentment sense pretensions on qui sap si perpetren algun dels plats preferits de l'escriptor.

El Raval, el Barri Xino, és actualment una barreja multicultural estable que difícilment es pot veure en altres llocs de Barcelona. De tota manera, la seua vida, la seua varietat humana, salvant les distàncies temporals i geogràfiques, no crec que sigui gaire diferent a la que hi havia l'any del naixement de Manolo. Em fixo, sense ànim estadístic, en els establiments, deu ser el barri on hi ha més perruqueries -3 euros tallar el cabell en una- i botigues de mòbils de la ciutat.

Fent ziga-zagues, arribo a la Rambla per l'Arc del Teatre. Sempre trobo tancat el Kiosko de la Cazalla, , no sé si per les hores que hi passo o perquè ja no obren. És veritat que ara no estic segur que m'atrevís a beure un gotet d'aiguardent amb panses o un Machaquito.

Una mica més amunt, una manifestació enfila el carrer Ferran. La majoria són negres i repeteixen un lema: Stop policia. No els segueixo. Vull passar per la Plaça Reial. Més tard els trobo asseguts en cercle a la Plaça de Sant Jaume. Alguns porten pancartes amb reivindicacions elementals. Una (l'afegeixo més avall) em sembla especialment poètica, tot i que no estic segur que sigui certa, la poesia ja ho té això. Ara un ara un altre van fent parlaments curts, reivindicatius, ingenus o amb alguna violència a penes dissimulada; parlen llengües que desconec o, majoritàriament, castellà, el català és una llengua exòtica, limitada. Des del balcó central de l'ajuntament els contempla una pancarta oficial que fa dies que va: REFUGEES WELCOME; i, en lletra més petita, Barcelona Ciutat Refugi. Una ironia, deuen pensar alguns que no han llegit la paraula refugiat al DIEC.

Ja prop de casa sento el soroll que va i ve, monòton i emprenyador, de l'helicòpter que sobrevola els carrers de Gràcia per segon dia consecutiu. A la tele ofereixen imatges en directe i un periodista amb casc explica poca cosa. Cuní i els tertulians tenen un tema més, jo avui me n'abstindré; potser abans han parlat de la manifestació dels manters sense papers; tampoc en parlaré. A migdia he baixat pel carrer de la Marededéu de la Misericòrdia fins a Travessera (i el carrer de la Fraternitat, etc.) ; el moviment de la gent m'ha semblat com el decada dia, únicament les planxes que tancaven els vidres de l'exbanc, excentre d'activitats diverses, eren novetat, i una periodista que què podia explicar en un lloc on no passava res, que és a la nit quan el carrer s'exalta.



P. S. Aquesta tarda he vist una estona en directe per la televisió les preguntes dels diputats al director dels Mossos sobre els aldarulls de Gràcia. En molts casos m'ha semblat un exercici de pompositat, de falsa transcendència o d'ignorància; en uns quants se li pot afegir una incompetència lingüística destacable (en l'apartat lèxic m'han fet gràcia la ratonera -inclinada a caçar rates?- i els disparos de no recordo qui), per no parlar d'una mena de diarrea verbal partidista buida de contingut. Entre els discursos més previsibles, el de la CUP, encara més limitat que molts altres, per bé que poc objectable dels del punt de vista de coherència. Quina pèrdua de temps dedicar una sessió al tema.

Al vespre, als Verdi, pel·li espanyola (set euros l'entrada presentat el carnet de la biblioteca). En baixar, hem hagut de fer una mica de marrada per no creuar pels punts més calents; dos carrers paral·lels a la dreta, pujava la darrera marxa del dia, i en van tres. És curiosa la facilitat amb què els assumptes menors agafen consistència, i també la incapacitat per solucionar-los; no em refereixo només als organismes oficials, sinó als mateixos ciutadans que deleguem en els altres.





3.10.15

baixant i pujant (parades)


Divendres a quarts de nou del vespre, el passeig de Gràcia bull. A les parades del llibre antic i d'ocasió no ens fem nosa, potser perquè tothom ja ha trobat el que volia, potser perquè la gent matina per veure si els llibreters de vell han afegit algun exemplar nou a primera hora. M'embadaleixo una mica i acabo comprant un únic llibre que confirma que Unió va a la baixa: Miquel Coll i Alentorn. Historiografia i democràcia (1904-1990), amb dedicatòria de l'autor inclosa -no a mi, esclar-, 5 euros. Escrit per Albert Balcells.

Pujo per l'altra banda del passeig. Aquest any només hi ha parades entre Diputació i Consell de Cent. Ja van tancant. Abans, però, m'he aturat una estona a parlar amb un venedor de carrer, negre com el carbó que dirien els clàssics. No m'interessa el material que ven sinó la samarreta que porta i li demano permís per fer-li una foto. No em posa cap inconvenient, se situa bé amb un fons de paret, però li dic que prefereixo que al seu darrere hi hagi la botiga Santa Eulalia,  històric esplendor del passeig. Li ensenyo la foto resultant i xerrem un moment; em diu que pròximament ja portarà samarretes com la que duu. Imagino que tindrà variacions en la primera paraula i múltiples llengües, també la catalana, però encara que no fos així auguro un èxit de vendes: som un país solidari, sempre al costat del dèbil. Posats a trobar un inconvenient, jo hagués preferit que en lloc d'una segona persona del plural s'haguessin decidit per la primera, però la realitat és la que és.

Per cert, ja fa temps que als mitjans sento i llegeixo el generalista mot migrans, que imagino que és un neologisme que qui sap si és quedarà. De fet, el periodisme tendeix cada cop més a la vaguetat, a la imprecisió, a la mandra: alguns ja no distingeixen entre immigrants i emigrants o tant els fa. La qüestió és omplir espais i que la gent els miri.