del Raval a Gràcia

Ravalejo fins arribar a Sant Pau del Camp, solitari rere les reixes. Em consta que hi ha força barcelonins que no coneixen el monestir, potser construït l'any 911, el de la mort del comte Guifré II, les restes del qual diuen que reposen al temple. Aquests llocs tan bells i vells haurien d'estar oberts nit i dia, però potser si fos així el misteri i la tranquil·litat que traspuen s'esvairia i regnaria la brutícia.

Abans d'arribar al monestir he passat per carrer Botella. No m'havia fixat mai en la placa del número 11 que recorda que hi va nàixer Vàzquez Montalbán. A la planta baixa hi ha un restaurant aparentment sense pretensions on qui sap si perpetren algun dels plats preferits de l'escriptor.

El Raval, el Barri Xino, és actualment una barreja multicultural estable que difícilment es pot veure en altres llocs de Barcelona. De tota manera, la seua vida, la seua varietat humana, salvant les distàncies temporals i geogràfiques, no crec que sigui gaire diferent a la que hi havia l'any del naixement de Manolo. Em fixo, sense ànim estadístic, en els establiments, deu ser el barri on hi ha més perruqueries -3 euros tallar el cabell en una- i botigues de mòbils de la ciutat.

Fent ziga-zagues, arribo a la Rambla per l'Arc del Teatre. Sempre trobo tancat el Kiosko de la Cazalla, , no sé si per les hores que hi passo o perquè ja no obren. És veritat que ara no estic segur que m'atrevís a beure un gotet d'aiguardent amb panses o un Machaquito.

Una mica més amunt, una manifestació enfila el carrer Ferran. La majoria són negres i repeteixen un lema: Stop policia. No els segueixo. Vull passar per la Plaça Reial. Més tard els trobo asseguts en cercle a la Plaça de Sant Jaume. Alguns porten pancartes amb reivindicacions elementals. Una (l'afegeixo més avall) em sembla especialment poètica, tot i que no estic segur que sigui certa, la poesia ja ho té això. Ara un ara un altre van fent parlaments curts, reivindicatius, ingenus o amb alguna violència a penes dissimulada; parlen llengües que desconec o, majoritàriament, castellà, el català és una llengua exòtica, limitada. Des del balcó central de l'ajuntament els contempla una pancarta oficial que fa dies que va: REFUGEES WELCOME; i, en lletra més petita, Barcelona Ciutat Refugi. Una ironia, deuen pensar alguns que no han llegit la paraula refugiat al DIEC.

Ja prop de casa sento el soroll que va i ve, monòton i emprenyador, de l'helicòpter que sobrevola els carrers de Gràcia per segon dia consecutiu. A la tele ofereixen imatges en directe i un periodista amb casc explica poca cosa. Cuní i els tertulians tenen un tema més, jo avui me n'abstindré; potser abans han parlat de la manifestació dels manters sense papers; tampoc en parlaré. A migdia he baixat pel carrer de la Marededéu de la Misericòrdia fins a Travessera (i el carrer de la Fraternitat, etc.) ; el moviment de la gent m'ha semblat com el decada dia, únicament les planxes que tancaven els vidres de l'exbanc, excentre d'activitats diverses, eren novetat, i una periodista que què podia explicar en un lloc on no passava res, que és a la nit quan el carrer s'exalta.

P. S. Aquesta tarda he vist una estona en directe per la televisió les preguntes dels diputats al director dels Mossos sobre els aldarulls de Gràcia. En molts casos m'ha semblat un exercici de pompositat, de falsa transcendència o d'ignorància; en uns quants se li pot afegir una incompetència lingüística destacable (en l'apartat lèxic m'han fet gràcia la ratonera -inclinada a caçar rates?- i els disparos de no recordo qui), per no parlar d'una mena de diarrea verbal partidista buida de contingut. Entre els discursos més previsibles, el de la CUP, encara més limitat que molts altres, per bé que poc objectable dels del punt de vista de coherència. Quina pèrdua de temps dedicar una sessió al tema.

Al vespre, als Verdi, pel·li espanyola (set euros l'entrada presentat el carnet de la biblioteca). En baixar, hem hagut de fer una mica de marrada per no creuar pels punts més calents; dos carrers paral·lels a la dreta, pujava la darrera marxa del dia, i en van tres. És curiosa la facilitat amb què els assumptes menors agafen consistència, i també la incapacitat per solucionar-los; no em refereixo només als organismes oficials, sinó als mateixos ciutadans que deleguem en els altres.

batecs

Barcelona batega! A la dreta i a l’esquerra de la Rambla els batecs multicolors s’acceleren. El Raval s’ha transformat, la Ribera està desconeguda. Les botigues s’obren (en Portabella embogeix), es tanquen, reben subvencions, compten amb els seus propis recursos, canvien rètols, fan reformes...

Fa uns dies, al Parlament, Benach començava amb la lectura d’un fragment de L’auca del senyor Esteve, continuava Tresserras, i encara d’altres. Per un moment potser es van oblidar les històries pel poder entre Portabella i Mayol –què hem fet per merèixer-los!- , i tantes altres. Algú degué llegir aquest fragment:

-Jo ja sé que no [em posaré bo], i deixeu-me dir. Tu, Ramonet, seràs escultor. No sé si desitjo que ho siguis, però lo que sé és que ho seràs. T’he vist sempre a l’escriptori, però no hi eres. Hi eres només per mi, i ja t’agraeixo que hi fossis. “Adonis del meu sacrifici”, em recordo que em vas dir un dia, i m’he n’he adonat, i per això parlo. Adona’t del meu, et vui dir jo. Adona’t sempre i a tothora que havies tingut un pare que no havia sigut res en el món perquè tu poguessis ser; que havia anat fent diners perquè tu els poguessis tenir, i que si mai fas una bona obra, en aquest camí que vols emprendre, sense mi no l’hauries feta. Perquè surti una planta, fill meu, es té d’haver abaonat la terra, i jo no he estat més que abono i terra. Sigues tu... lo que tu ambiciones, ja que no has nascut per ser terra, i recorda’t d’aquest racó on no havíem viscut perquè visquessis.

S. Rusiñol. L’auca del senyor Esteve.

Al carrer Princesa, una placeta que és no és recorda “La Puntual”, símbol d’una Barcelona i d’un país ni millor ni pitjor, però fàcil d’entendre. Rusiñol, contra la paret, perquè els espais aquí són escassos i van cars, mira burleta, i qui sap si sorprès –potser tanca els ulls o els enalaira?-, uns canvis que ni en els seus somnis més agosarats podia imaginar.

Ja a la Rambla, els vells vianants de sempre s’adonen que els canvis han estat espectaculars. És cada cop més la Rambla del turisme exterior, que ens dóna vida i ens ofega, que ens enriqueix i ens empobreix.

Al final, o al principi, , després de passar entremig de les gàbies d’ocells que diuen que són una reminiscència dels temps bàrbars del senyor Esteve, gairebé tocant a la plaça de Catalunya, tanca una de les darreres grans botigues de roba, “Modelo” que, com “La Puntual, va anar engrandint diverses generacions d’una mateixa família, la dels Pantaleoni. En aquest cas sembla que no és que el darrer descendent vulgui ser artista –potser també-, sinó que la competència de comerços unimarca, molt més àgils i acords amb el temps, està acabant amb els vells establiments on encara els dependents tenien una lleugera –he dit lleugera- idea sobre els productes que venien. Ara això no té importància, perquè si el que t’has comprat aquesta temporada no se t’ha desfet, tampoc t’ho voldràs posar la propera, en què noves formes i colors et temptaran.

Barcelona bull. A Catalunya bullen infinitat de cassoles sobre focs inconstants plenes de menjar ràpid o no –precisament avui El Bulli (mític Empordà amb reminiscències de l’Hospitalet) ha estat considerat el millor restaurant del món, sobretot per la capacitat innovadora, és clar-. I alguns encara s’interessen pels vells xup-xups lents, tradicionals; això sí, cal afegir-hi alguns ingredients nous. Què s’està coent realment? La pregunta i la possible resposta no crec que tinguin cap interès. La majoria el que vol és menjar com a mínim un cop al dia. Sigui quin sigui l’aliment, vingui d’on vingui, tenen l’esperança que el cos aguantarà i fins i tot s’acabarà engreixant.

Començava parlant del senyor Esteve i, si m’ho permeteu, acabo amb el senyor Esteve, en la veu de Mita Casacuberta, coordinadora de l'any Rusiñol (lectorassa, li diu el meu sr. Esteve comentarista, i té raó, llàstima que la gent sigui tan inquieta i entri, surti, i s’expliqui no se sap què i la meva càmera no tingui un micro direccional). Espero que a ella no li importi sortir aquí i que vosaltres esteu atents a aquest tipus mediocre i persistent de la nostra història. Va, acabeu de llegir L’auca; malgrat que avui sembla que no tingui bon predicament és una delícia, tons melodramàtics inclosos. Us ho hauré de repetir més vegades?