Quan es cansen de la dura tasca de descobridores, es dediquen a recollir peixets petits, crancs de totes mides i, si s’escau, alguna medusa despistada. Tenen una tècnica poc sofisticada però efectiva que no és capaç –s’ha demostrat- d’emular cap adult. Peixos i crancs se socialitzen en una galleda petita de plàstic, protegida del sol per una gorra, fins que arriba l’hora d’anar a dinar. Aleshores, tornen a la mar els menuts (la nena més petita, que s'ha afegit a les altres dues i no ha pescat res , plora la pèrdua), on suposem que expliquen la seva aventura a familiars, amics i coneguts. La medusa, ai!, queda enterrada per sempre més prop dels pins. Alguns adults queden encantats del comportament ecològic -he!- de les meves nebodes: al final, cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa.
De vegades, les meves nebodes aconsegueixen una estrella de mar o un ermità. Els ermitans són un gran tresor i un misteri inexplicable: uns okupes a qui cap autoritat no fa fora de la casa triada... o potser hi ha caragols vagant sense closca que els han llogat l’habitatge en temporada d’estiu?
Surt de la closca,
fa temps abandonada,
nou propietari.
P. S. A través de l'amic Jauss -gràcies!-, m'assabento que he sortit a l'"Avui" (és un dir). Curiosament, és un dels dies en què la gent ha passat menys per casa meva... deu ser cosa de l'11 de setembre.
