dietari de l'Ampolla (2)

Tercer dia

A les vuit (del vespre, és clar), a la peixateria. Comprem dues sépies (les faré amb patates?), deu o dotze llagostins, mig quilo de llucet i quatre llenguados.

A la nit mengem verdura i dos llenguados, menuts, a penes d'un pam. Els llenguados de roca són excel·lents, no tenen res a veure amb les peces gegantines que surten del plat -quina dèria amb la grandària- amb què alguns diuen que s'han llepat els dits.

Les anxoves -el seitó- eren massa petites per adobar-les amb sal i vinagre. Potser en tindran demà. No tenim cap pressa. Potser també tindran mollet fadrinet per fer un suquet. La mare a vegades el cuinava amb albergínia, tomata, all, julivert i alguns altres ingredients, tot fet al forn -sensacional!-, segurament a partir d'una recepta apresa a la Cala que no sé si encara deu fer algú.


Quart dia

Des de dos quarts d'onze de la nit que, des del restaurant, a la vora de la mar, veiem passar gent de totes les edats en la mateixa direcció: un, dos, tres, en petits grups; sense pausa. Sembla que tots van a la punta de l'espigó per aprofitar l'aire més fresc de la nit calorosa, i un imagina que al cap de poca estona tornaran a passar en direcció contrària, però no.

Potser hi ha alguna celebració desconeguda en aquest començament de les festes de la marededéu del Carme? Els fullets multilingües “Viu l'estiu a l'Ampolla” no en diuen res. I continua la corrua discontínua que no pot passar desapercebuda als turistes més observadors. Què passa? On van? Per què no tornen? Ja deuen ser alguns centenars; molts més que els participants de l'altre dia en l'acte de reivindicació de la nació i de rebuig de la retallada de l'Estatut.

Passen pocs minuts de les onze, i des del restaurant es poden sentir de tant en tant alguns crits corals i aplaudiments entusiastes. Els més curiosos es fixen des de la llunyania que a l'extrem de la barra del port hi ha muntat una mena de circ on es pot observar un foc que va i ve. Alguns s'adonen finalment que és la resplendor del bou embolat que empaita els més agosarats mentre la majoria es miren el ritu des de les grades.

No diguem res, no detallem què fan, no expliquem els orígens i la història de la “barbàrie”, no recordem per què han hagut d'anar a un racó del poble. Mesos? Alguns anys? Quant duraran els bous de les terres de l'Ebre, en aquesta Catalunya assenyada i arrauxada, cosmopolita i provinciana, que es troba i es perd, de costums tan diversos i cada vegada més uniforme?

El vídeo està format per imatges i no per seqüències dinàmiques amb la intenció de desdramatitzar en el sentit de no seguir la història fil per randa sinó de captar el moments proporcionalment a la durada de l’acte.



P.S. Uns dies més tard es va produir tot l’enrenou que encara és notícia.

la mar del sud (plenitud, pleniluni, plexiglàs)

Tenia la intenció d’escriure un post llarguíssim sobre persones (inclosos els polítics), animals (inclosos els polítics), plantes (inclosos els polítics) i minerals (inclosos els polítics), alguna cosa definitivament enciclopèdica i total (i totalment desaconsellable en un post), però em sento incapaç de triar i ajuntar el material i, a més, tinc una mandra terrible que potser té a veure amb l’estat d’ànim que manifesta la kika i en la gairebé certesa que el passat ... Uf, ni vull acabar la frase que em portaria a una altra frase i encara moltes més i a donar explicacions als hipotètics i amables lectors, alguns dels quals llegeixo però no comento, i a mi mateix. Res, doncs, de parlar també de les potes –o caixetes- que ara es venen a la depuradora, encara que no he vist que les proposin als restaurants, potser perquè tenen un sabor excessivament fort; ni esmentar que el restaurant Perales continua sent el meu preferit (no pel que cuinen, que podríem discutir, sinó pel lloc), malgrat que algun famós, com el de la foto, l’hagi descobert i aviat caldrà encomanar taula amb una setmana d’anticipació; cap esment a les ortigues de mar, que encara no s’han posat de moda per al gran públic, fregides al que ara anomenaríem tempura; i no puc dir res, perquè no l’he tastat, del bufet lliure de marisc a 20 euros que han obert al terme de Deltebre i on, al sortir, et fan obrir la bossa per comprovar que no t’enduus res...

D’aquests temes del mar i del menjar, parlàvem l’altre dia amb en Pere Peix i família arran de la lectura al diari d’unes consideracions que feia un cuiner sobre les peixos salvatges. En Pere Peix (i família) és un confident marí que tots els estius s’entreté a estirar-me els pels de les cames tan bon punt com m’arriba l’aigua d’aquesta mar tan estimada al genoll. Em deia: “Tu creus que la majoria són capaços de distingir un peix salvatge d’un de factoria?” I afegia: “però si no són capaços de distingir un mollet pescat a la Cala d’un altre pescat a Palamós!” Continuava: “A més, peix salvatge, peix salvatge! Et semblo gaire salvatge jo?” Bé, la conversa va ser llarga i diversa, com s’esdevé sempre després d’un any de no veure’ns. Obviaré detalls i intimitats intranscendents i només afegiré que aquesta vegada em va demanar que gravés un vídeo –família inclosa- amb tots els giravolts salvatges que era capaç de fer, que no són gaires. Després em va guiar, sempre entre l’aigua i el cel a visitar un cogombre de mar i una ortiga amiga. “Penja-ho a Youtube”, em va dir. Ho faig, però ja vaig advertir-li que la cosa quedaria poc lluïda. Afegeixo que la tria de la banda sonora és seva.





En fi, que encara no tinc ganes d’escriure ni sé com posar-m’hi. Potser d’aquí uns dies.

inanitats (II)

Juguen les nenes a la platja. Com que la platja no és uniformement de sorra i elles van per sota l’aigua, cada dia afegeixen un bocinet de coordenades subjectives al seu mapa submarí copiat en una llibreta de pàgines quadriculades: plana de les algues, passadís dels peixos, roca de les coves, muntanyes brillants... Possiblement les seves minucioses descobertes topogràfiques seran de gran utilitat l’estiu que ve. Col·laboro en l'aspecte gràfic: no sé si ens publicaran.


















Quan es cansen de la dura tasca de descobridores, es dediquen a recollir peixets petits, crancs de totes mides i, si s’escau, alguna medusa despistada. Tenen una tècnica poc sofisticada però efectiva que no és capaç –s’ha demostrat- d’emular cap adult. Peixos i crancs se socialitzen en una galleda petita de plàstic, protegida del sol per una gorra, fins que arriba l’hora d’anar a dinar. Aleshores, tornen a la mar els menuts (la nena més petita, que s'ha afegit a les altres dues i no ha pescat res , plora la pèrdua), on suposem que expliquen la seva aventura a familiars, amics i coneguts. La medusa, ai!, queda enterrada per sempre més prop dels pins. Alguns adults queden encantats del comportament ecològic -he!- de les meves nebodes: al final, cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa.

De vegades, les meves nebodes aconsegueixen una estrella de mar o un ermità. Els ermitans són un gran tresor i un misteri inexplicable: uns okupes a qui cap autoritat no fa fora de la casa triada... o potser hi ha caragols vagant sense closca que els han llogat l’habitatge en temporada d’estiu?

















Surt de la closca,
fa temps abandonada,
nou propietari.

P. S. A través de l'amic Jauss -gràcies!-, m'assabento que he sortit a l'"Avui" (és un dir). Curiosament, és un dels dies en què la gent ha passat menys per casa meva... deu ser cosa de l'11 de setembre.