el meu cel

Des de la terrassa miro el cel del sud-oest. Fa una nit clara i es veuen moltes estrelles al cel barceloní, cosa que em fa imaginar que en altres llocs el ball de llums deu ser espectacular. Orió, en tota la seua plenitud, domina el meu firmament casolà, gairebé diria que sóc capaç de detectar a simple vista la seua nebulosa central com la devien veure els antics abans de les grans contaminacions lumíniques; a la seua esquerra i una mica més avall, Sírius, majestuosa, la més brillant de totes les estrelles, persegueix la constel·lació i mai no aconsegueix atrapar-la. La seua constància inútil m'aclapara.

El termòmetre de la terrassa marca 14,7 graus, torno a mira el cel. Sens dubte és tracta d'un miratge: Orió és la constel·lació d'hivern per excel·lència.

llunes d'hivern

A causa de la publicitat dels mitjans, tothom sabia per Nadal que la lluna plena no tornaria a coincidir en 25 de desembre fins al cap de 19 anys. La veritat és que era la lluna rodona que es repeteix cada 28 dies i no em va semblar que presentés cap novetat. Vaig sentir una senyora que em consta que no és especialment amant de l'astronomia ni de les influències poètiques de la lluna que s'exclamava amb veu trista: Ai, potser no la tornaré a veure... Qui sap si a partir d'ara contemplarà la lluna amb uns altres ulls. La veritat és que els dies de lluna plena són molt bonics vistos des de la terra, però quan es mira el cel es pot comprovar que han desaparegut la majoria d'estrelles. Jo potser prefereixo els primers dies de creixement, quan la lluna no amaga els estels. Per cert, la lluna avui ha sortit a Barcelona a les 22,57 i es pondrà a les 11,18. Res, una curiositat.

Anem al cinema, prop de casa. Arribem just a l'hora de començar la pel·lícula, seiem a la fila 6. Passen 5 minuts i res; al cap de 10 minuts, la pantalla encara en blanc. Comentem la manca de puntualitat del país. De sobte, apareix un home que se situa en les primeres files i ens dius que sembla que hi ha hagut un embús a Travessera que fa que uns espectadors arribin tard. Insòlit. Mai no hagués dit que les sales de cinema tinguessin tant control sobre els seus espectadors ni que esperessin a començar fins que tots haguessin arribat. Mentre esperem, el director de la pel·lícula, Jaume Fargas, ens explica quatre detalls temàtics. En acabar, breu col·loqui. Hi ha qui veu influències del neorealisme italià, semblances amb Tati -un diu: Mon oncle!-, un protagonista (els altres personatges també) hieràtic com Buster Keaton... El director -primer llargmetratge, set anys el guió enllestit, dos anys intermitents de rodatge- assenteix, tot li sembla bé, a mi també, però no obro boca, que una cosa són les semblances i l'altra la realitat. M'he quedat amb les ganes de preguntar-li si realment es veuen dos llunes en les escenes finals, rodades a Tunísia, al desert. Ah, sí, el títol. Lluc Sky Walker. Ja em direu.

 

contempladors d'estrelles

Avui havia pensat deixar unes imatges amb poques paraules, o potser unes paraules amb poques imatges. I ho faré, encara que no siguin les previstes. Una altra vegada, també inesperadament, he vist The Straight Story, de David Lynch. No vaig dir gaire res el gener de 2006 i no afegiré més paraules ara. He seguit el camí, a poc a poc, de Richard Farnsworth fins a les estrelles i m’he assegut amb ell a contemplar-les. Potser hauria d’haver triat una escena del camí, que, a la fi, diuen que és el que importa. No ho sé.




També podria començar pel principi –un principi- és clar; encara que tot és circular.


A l'estiu, les estrelles fan de bon mirar, però es veuen millor a l'hivern. La pluja no té estacions.
Que tallat, tot plegat.

i les estrelles...?

L’avi deia que la paraula gastronomia conté la paraula astronomia.
El nét de l’avi de la pel·lícula Un toc de canyella.

Em miro la peli després de sopar. Magnífica. I la sal i l’oblit de la sal i els malentesos.

A mitjanit només hi ha núvols rogencs en aquest cel de Barcelona, però sé que arribarà el cel clar i veurem els estels i especiarem la vida. I una cosa em porta a l’altra, i encara a l’altra:

Un nen em va preguntar una vegada:
-De què serveixen les estrelles?
I el que són les coses: em va deixar perplex. Amb els nens, amb el mal sentit de la paraula, no s’hi pot jugar. Tenim l’obligació d’anar-los formant i orientar-los, no els podem fer passar amb raons.
-Mira –vaig dir-li-, fan bonic. Un cel estrellat no té preu.
Ni ell ni jo vam quedar convençuts, s’obrí un silenci una mica penós, durant el qual ell em mirava fixament i jo vaig haver d’abaixar els ulls.
-Sí –va insistir el nen-. Però de què serveixen?
Amb una gravetat paternalista, vaig respondre-li que en aquest món no tot ha de tenir una utilitat material, i que fer bonic ja és molt.
-Què vol dir utilitat material? –interrogà el nen.
Vaig estar a punt d’enviar-lo al jardí d’una revolada. Com que després me n’hauria penedit, em vaig dominar.
-És tot allò que ens fa falta, les eines i els objectes, la roba i el menjar, les parets i els mobles, les teves joguines, tot el que necessitem per viure...
(Aquí se’m va acabar la corda de la llista, i vaig fer un gest vague amb les mans.)
-...En fi, ja m’entens.
-No. I les estrelles, no serveixen per a viure?

...

Pere Calders: "Pedagogia aplicada", dins Tot s’aprofita.

Aquí és on aturo el conte i busco la meva pròpia resposta i, si us vaga, us invito a buscar la vostra. La de Calders, també és cosa vostra.

inanitats (II)

Juguen les nenes a la platja. Com que la platja no és uniformement de sorra i elles van per sota l’aigua, cada dia afegeixen un bocinet de coordenades subjectives al seu mapa submarí copiat en una llibreta de pàgines quadriculades: plana de les algues, passadís dels peixos, roca de les coves, muntanyes brillants... Possiblement les seves minucioses descobertes topogràfiques seran de gran utilitat l’estiu que ve. Col·laboro en l'aspecte gràfic: no sé si ens publicaran.


















Quan es cansen de la dura tasca de descobridores, es dediquen a recollir peixets petits, crancs de totes mides i, si s’escau, alguna medusa despistada. Tenen una tècnica poc sofisticada però efectiva que no és capaç –s’ha demostrat- d’emular cap adult. Peixos i crancs se socialitzen en una galleda petita de plàstic, protegida del sol per una gorra, fins que arriba l’hora d’anar a dinar. Aleshores, tornen a la mar els menuts (la nena més petita, que s'ha afegit a les altres dues i no ha pescat res , plora la pèrdua), on suposem que expliquen la seva aventura a familiars, amics i coneguts. La medusa, ai!, queda enterrada per sempre més prop dels pins. Alguns adults queden encantats del comportament ecològic -he!- de les meves nebodes: al final, cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa.

De vegades, les meves nebodes aconsegueixen una estrella de mar o un ermità. Els ermitans són un gran tresor i un misteri inexplicable: uns okupes a qui cap autoritat no fa fora de la casa triada... o potser hi ha caragols vagant sense closca que els han llogat l’habitatge en temporada d’estiu?

















Surt de la closca,
fa temps abandonada,
nou propietari.

P. S. A través de l'amic Jauss -gràcies!-, m'assabento que he sortit a l'"Avui" (és un dir). Curiosament, és un dels dies en què la gent ha passat menys per casa meva... deu ser cosa de l'11 de setembre.