músiques

Són vora les sis d’aquest penúltim diumenge del mes de juny: la Joana fa anys. A l’ombra fa encara un temps com de principi de maig. En aquest patí interior de l’Eixample tot és calma de tarda interminable. Només el refilet d’algun ocell i el xiscle intermitent d’orenetes despistades i de gavines ja omnipresents. Des de no sé quina finestra surt la melodia greu, reiterativa i trista d’un saxo sense cara que puja, baixa i penetra suau en les cases adormides. Més lluny, més ràpid, més apagat, més efímer, fora del nostre clos, el so inconfusible d’una Harley. Algun petard s’avança a la revetlla. Més lluny encara, deu haver qui celebra el dia de la música –no importa que sigui avui o demà- amb notes de partitures més reglades.

Pujo una sardana per a la meva col·lecció particular, la darrera d’ahir de la Cobla Sabadell. Mentre la veia i l’escoltava, tres noies aragoneses, ja granadetes –turistes, funcionaries, eternes estudiants?-, la comparaven amb la seva jota (abans s'havien esplaiat amb una comparativa demencial entre els papers de Salamanca i els de l'Arxiu de la Corona d'Aragó); els semblava que la rotllana simbolitzava un joc de nens. Tant de bo, perquè de nens, i de joves, se’n veien pocs agafats de les mans, però els vells... Per què les sardanes, fins i tot i tot les de Mas Ros, són tan nostàlgiques? Avui, o potser demà, comença l’estiu: despús-demà encendrem els focs nous, “i al foc ningú faria espeternec més gai”.